dimecres, 24 de desembre del 2008

Espanyol 2 – At Madrid 3

S’acaba el 2008. Ja era hora.

Els entrenadors no els entendré mai. Si abans del partit m’haguessin preguntat per l’alineació, hauria dit que no entenia perquè Beranger no jugava. Fins el dia d’avui ha fet actuacions prou bones. I el més incomprensible, havent tingut l’oportunitat de fer jugar a Chica a la dreta quan Sergio estava lesionat, perquè el fa jugar ara a l’esquerra, després del desastre Lacurz del dissabte anterior?


L’Espanyol va jugar un primera part prou digne i interessant, tot i que el marcador era de 0 a 1, a la fi del temps reglamentari. L’equip va combinar prou bé, es va arribar amb cert perill a l’àrea contrària. El mig del camp va suportar bé el joc matalasser i la defensa va estar prou segura. De fet, a mi Pareja, em sembla un carterista d’aquells que et fot la cartera, els pantalons i els calçotets i no te’n adones ni del fred. La llàstima, és quan el mag rellisca, la pilota li queda a la “toia” Maxi, i Chica no posa el peu amb encert i decisió. La defensa bé, en general..

Si a més de carterista, Pareja sap conduir la bola i té bon toc, no li cal guanyar-se la vida a les Rambles. Pareja a Cornellà pot fer més carrera que Montilla.

A la segona part, tot i que els madrilenys van estar superiors, l’Espanyol empatva amb un golàs de Sergio Sánchez . Les bones ocasions però, van anar a favor dels matalassers, i van acabar fent dos gols al contra cop. L’Espanyol encara va escurçar diferències, però total, per res.


Objectivament considero que les plantilles de 20 equips es poden agrupar en tres grans grups. N'hi ha sis per sobre d'una mitja que formarien uns vuit clubs que tenen un nivell similar a l'espanyol, i finalment n'hi ha sis ( o fins i tot nou) que estan clarament per sona i que us en escric els noms per tal que, d'una banda, els tinguem ben presents i d'altra observem que mentre n'hi hagi un d'ells per sobre nostra a la classificació, caldria considerar la temporada de relatiu fracàs. Haurien de quedar classificats, clarament per sota de l'Espanyol, Mallorca, Osasuna, Recreativo Numància, Ràcing, Ath Bilbao, Almeria, Sporting i Màlaga.

Getafe, Valladolid, Deportivo i Betis, haurien de ser els equips de la nostra lliga.

Tot això, sempre que els partits es juguis 11 contra 11, perquè si l'arbitre fa de les seves és impossible suportar moralment la situació.

Analitzant el desatrós arbitatge de Mestalla, algú de vosaltres pot arribar a imaginar que un jugador de l'espanyol agafi a un contrari pel ganyot o li trepitgi els collons davant de l'arbitre, i que no sigui ni tant sols amonestat? Contra l’Atlàtic de Madrid, hi va haver dues jugades, tembé d’aquelles que només les he vistper perjudicar a l’Espanyol. La primera, al primer temps. Perea es disposa a fer un llançament de banda. Per televisió, repteixen la jugada anterior, que és una completa jugada d’atac. Quan torna el directe, Perea encara s’està passejant amb la pilota a la línia de banda. A la segona part, es fa un substitució doble, una cada equip. Mentre l’Espanyol completa l’acció en qüestió de segons, el visitants no nomé nol’han fet, si no que el jugador que s’ha de retirar es fa el despistat a l’altra punta del camp. Ni en una ocasió, ni en l’altra, hi ha la més mínima amonestació de l’arbitre.

És increïble, però resulta que hi ha equips com l'Espanyol, que a més de superar en la competició als seus rivals, ha de calcular constantment que els teòrics neutrals que arbitren el partit, passin descaradament a formar part de l'equip rival. Tal com ha passat de manera descarada en els partits jugats precisament contra quatre dels rivals que estan entre els sis de dalt, com Barça, Real Madrid, Sevilla o València.


Acaba “l’horribilis 2008”. Esperem un 2009 ple de gols, molts més gols a favor. La remuntada comença a Bilbao.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

dissabte, 13 de desembre del 2008

Missió impossible

València 2 - Espanyol 1 (Jornada 15)

Quan es planteja un partit amb encert, i ja en van uns quants sempre que l’equip juga amb equips de la part alta de la classificació, no cal ser un estudiós del futbol per detectar que el rival no és invencible.

Manu, o el tal Ondarru, van plantejar el partit amb total encert. I no era fàcil a Mestalla. El València tornava ja amb gairebé tots els titulars, i les figuretes a punt. No era aquell València que només vuit dies abans va jugar amb la defensa suplent i unes quantes baixes més. L’Espanyol no es podia plantejar amb les seves absències, a acaparar la pilota. I amb tot i això, a base de recuperació pilotes, i sense rifar-les, va crear més perill que el rival.

Jugar 11 contra 11
Però tot això va passar mentre van jugar 11 contra 11. La primera mitja horeta. Perquè després, quan Iturralde Gonzalez havia tingut l’oportunitat de senyalar faltes, ensenyar targetes i xiular penals, sempre a favor de l’Espanyol... Però, Iturralde (amb fama de bon àrbitre) va estar més casolà que la taronja i la paella. Només se li va acudir que podia deixar l’Espanyol en inferioritat. I ho va fer, després d’unes mans que no havia ni vist. Va ser la segona amonestació sobre Rufete. La primera absurda, i la segona més reglamentària, si bé la mà, no s’interposava en cap jugada que suposés perill. I repeteixo, no l’havia ni vist.

A la banda dreta espanyolista, només li faltava que a l’absència natural de Lacruz, s’hi afegís la de Rufette. No més faltava que Mata, i després Silva i Vicente poguessin fer més mal per aquesta banda. Amb gran valentia els 10 homes que van quedar al camp van intentar lo impossible.

Mané també va ser expulsat a la mitja part. Era difícil no dir-n’hi quatre de fresques a Iturralde. L’equip quedava encara menys sencer.

Defensa numantina
La segona part només podia ser una defensa numantina, i amb bon criteri Mané, va manar retornar Torrejon a l’equip, ens substitució de Román, que a més del gol havia rebut una targeta groga i estava sent provocat pel mig camp valencianista. La mala sort va estar, que en una mal rebuig de Marc Torrejón la pilota arribés a Albiol i afusellés l’empat.

La remuntada era a mig fer i tot indicava que acabaria malament. I per la banda de Vicente va arribar el segon gol.

Moral més alta
L’equip va tornar va mostrar la seva millor cara, tot i la derrota. La pega és la de sempre, de cara al pròxim partit, més baixes. Rufete, Roman amb la tira de targetes, Mané des de la grada, i a veure si entre setmana tenim més problemes. La feina no serà fàcil. De nou un equip xampions, l’Atletico en front. M’hi conformaria si l’equip jugués com en la resta de partits contra els grans. No val però, encantar-se. Les posicions de descens, s’han d’abandonar aviat i començar el 2009 amb la moral més alta.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Més futbol

Betis 1 - Espanyol 1 (jornada 14)

Que la pluja a Sevilla és una “meravella”, ho saben arreu del món. Ja se sap que la pluja, per fina que sigui, no afavoreix en bon futbol i interfereix la qualitat d’una bona retransmissió televisiva, però us puc assegurar que si malgrat tot, la imatge de l’equip que arriba a l’espectador, i sobretot l’afeccionat, és més bona de la que estàvem acostumats, una vegada més cal reconèixer que la pluja a Sevilla és una “meravella” (o perquè no maravilla).


Pel nom de l’equip, pels noms del jugadors i per poca estona que els vegis jugar, és evident que l’equip que aquest diumenge ha tingut enfront l’Espanyol, és molt superior als sis o set darrers rivals amb els quals s’ha enfrontat. Si a això hi afegim que ens els darrers temps l’equip juga millor contra els equips més forts, i que sempre es confia en allò de “entrenador nou, victòria assegurada”, les coses pintaven millor. Però si havíem d’atendre al fet de les absències de Moises, Luis G i Tamudo, s’imposava el pessimisme. Recuperar Ivan i Pareja era tot un contrapès.

Ivan i Callejón
En els minuts de tanteig del partit, tant es podria haver avançat 0 a 1, l’equip blanc i blau, com 1a 0 els locals. Van ser uns minuts per apreciar que Ivan i Callejón, també es poden entendre; per viure la cagada de Kameni de cada partit o que Rufete, tot i la bona voluntat que hi posa, se’l veu pesant i passat de rosca. Van ser minuts per apreciar que pluja fina emmascara els objectius de les càmeres de tv, i obligava veure la retransmissió darrere d’una boira.


Passats aquets minuts, el Betis va anar prenent el comandament del partit. Va ser aquella fase en que a Mallorca, Santander o La Coruña vam començar a quedar en desavantatja i no vam saber sortir del pou. Al Villamarín (ara Lopera), vam arribar al descans empatats.

Valdo
Tot i el bon nivell exhibit, Mané va voler donar repòs a Ivan. Una decisió molt raonable, si bé substituir-lo per Valdo, no va ser cap encert. Valdo segueix sent aquell jugador fred i dubitatiu al qual caldria un hivern a Sibèria, o potser no tant lluny, com el que va passar Riera a Manchester, per reaccionar. Érem ja a la segona part, i al mig temps la infografia de la retransmissió televisiva ens informava, per si ja no ho sabíem, que ocupàvem places de descens.

Al minut 11 la situació s’agreujava amb el 1 a 0, aconseguit per Emanà. Com ja ha passat en tantes ocasions, l’autor del gol, havia merescut l’expulsió pocs segons abans. Emanà havia amenaçat amb el puny tancat a un Àngel Martínez que estava estirat a terra, després d’haver ensopegat tots dos. L’àrbitre ho va arreglar ensenyat la groga al blanc i blau, i perdonant la vida al camerunès.

Futbol amb intenció
Però, a partir d’aquest moment l’Espanyol va tornar a ser aquell equip, que comandat per Ivan a la primera part, havia jugat a futbol. Futbol amb intenció. Un filosofia que no va abandonar, ni després d’empatar el partit en una magnífica acció de Nené i Coro. Coro havia entrat per Rufete, i havia actuat amb gran criteri.

Tot i el 1 a 1, l’equip va seguir buscant el gol per sortir de la zona de descens, però sort va ser esquiva, com a la primera part quan els pals van interposar-se dues vegades en la punteria de Callejón. En resum, un empat per despertar del mal somni. Un partit que ha de servir per començar a composar la nova simfonia de l’equip. Una imatge que segurament no veurem fins d’aquí tres o quatre setmanes.

València
Dissabte que ve, un nou desplaçament. Si tenim la sort que el València és l’equip dubitatiu de les darrers jornades a Mestalla, o que torna a jugar amb la defensa suplent, com al Camp Nou, es pot tenir alguna esperança de sumar punts. Però és evident que ni el València, ni l’At Madrid de la jornada següent, no seran fàcils. Serà encara aviat per jutjar la feina de Mané, si bé lo ensenyat a Sevilla té molt més bona cara, que les darreres mostres de l’equip de Màrquez.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))

dilluns, 1 de desembre del 2008

La inacabada

Espanyol 0 - Sporting Gijón 1 (Jornada 13)

Qualsevol comentari, crònica, opinió o pronunciació al voltant de l’Espanyol i el partit contra l’Sporting de Gijón, no es pot donar per acabada sense la conseqüència final, esperada i desitjada o no, que pot desembocar la nova desfeta de l’equip de Tintín Márquez.
Es d’esperar un canvi radical, que a aquesta altura de la temporada només es resol amb el canvi d’entrenador, perquè mitja plantilla no es pot substituir de cop i volta, sense arribar a l’acabament de la temporada.

Quan un equip no sap ben bé al que juga. Quan ningú, dins i fora del camp, ha arribat a interpretar a què juga l’equip després d’una dotzena de partits. Quan tothom comença a estar pendent dels resultats dels equips rivals,i aquest són els de la cua de la classificació. Quan no es marquen gols. Quan els jugadors no endevinen a passar-se-la. Quan ningú demana la pilota. Quan ningú els sap dirigir...Cal prendre decisions.

Es parla de mal ambient al vestidor. No és moment d’esbrinar més coses. Quan d’un equip com l’Espanyol, es diu que depèn bàsicament de la salut i l’estat de gràcia de dos o tres jugadors, i tothom hi està d’acord, em sembla que mentre aquests homes siguin tan decisius, han de ser aquests els que escullin qui ha de se l’entrenador. Si a ells els agrada Luis Fernandez o Javier Azcargorta, la única sortida viable és que aquest homes escullin l’entrenador. No es pot seguir més temps en zona de perill. Cal aixecar el cap i salvar la temporada. L’Espanyol de Cornellà ja serà una altra cosa. Quan arribi el Juny, si se salva el cap, ja hi haurà temps de fer neteja de veritat, i si realment no interessa seguir amb determinats jugadors a la plantilla, es fa neteja. Si per contra es considera que cal seguir amb aquest “nucli fort”, es continua construint l’equip al seu voltant i es va començant a pensar en el relleu generacional.

Ara però, sense culpar a Márquez per tot, cal donar-li les gràcies, i obrir una sortida més viable. El futur immediat és fosc, diumenge que ve no hi seran ni Ivan, ni Tamudo, ni Luís Garcia, ni Moisès. Quina papereta per l’entrenador, sigui qui sigui!
((Contracrònica d'Eugeni Rius))

dilluns, 24 de novembre del 2008

Ràcing 3 - Espanyol 0 (Jornada 12)

Els samaritans

Fa molt, molt de temps, que quan un equip necessitat de punts es topa amb l’Espanyol, viu una gran sort. A Santader, no podia ser d’altra manera. En veure sortir Kameni, vestit del color maleït a les arts escèniques, es podria tornar a preveure el pitjor. Només va caldre esperar a la primera “cagada” del camerunès per encaixar el 1 a 0, que encarrilava una nova derrota dels de Márquez.

Tot va ser marcar el primer gol, per seguir evidenciant les mancances de l’equip. No hi ha esquema de joc. El mig de camp, no és ni tant sols una zona de transició per la pilota. Finnan i Lacruz, estan de tornada del futbol. Amb tots els defectes de la veterania, i sense cap avantatge, la línea defensiva és un bicoca per serranus, munitis, bodipos i altres de davanters de mitja patilla.

A deu minuts de final, Coro, Jonathan i Callejón no hi poden posar solució. Ara ve l’Spoprting. Trobarem algun entrenador que hi foti ordre? O sigui com sigui, caldrà paciència i esperar que Ivan i Nico, solucionin la papereta?
((Contracrònica d'Eugeni Rius. Fotos: EFE))

dilluns, 17 de novembre del 2008

Espanyol 3 - Numància 4 (Jornada 11)

Abonats al dramatisme
Els més greu d’estar abonats de manera permanent al dramatisme, és haver de recordar-ho en aquestes circumstàncies. A mi, personalment, amb el 3 a 2 al marcador, amb un gol de penal de Tamudo, ja em semblava una dosi de dramatisme suficient després de la remuntada. Si després d’això hagués calgut recordar el flirteig permanent dels pericos amb el drama, es recorda i punt. Haver-ho de recordar amb el 3 a 4, i després d’uns minuts tant desafortunats, fa mal.

((Foto: EFE))

Hi ha temps per rectificar. Per adreçar el rumb. Les estones de futbol alegre i les arribades a l’àrea, contra Celta i Numancia, han de quedar memoritzades en el mecanisme del joc de l’equip. Les pífies i l’amnèsia defensiva han de quedar en anècdota després de treball que l’entrenador ha de fer entre setmana, per recuperar aquella intensitat defensiva que ha caracteritzat l’equip durant unes quantes jornades. Només així, i amb l’ajuda de la salut serà possible tronar a aquella bona ratxa que es trencar la nit de les bengales.

((Contracrònica d'Eugeni Rius)).

dilluns, 10 de novembre del 2008

Perdre l’equilibri

Millorar respecte el darrer desplaçament a ses illes, calia donar-ho per descomptat. Més malament no es podia jugar. Pitjor imatge no es podia donar. Però calia mostrar-se amb una mica de descaro i sense el “complexa De la Peña”, que l’equip exhibeix cada partit que “lo pelat”, és absent.

Ni en els primers minuts del partit, ni en la seva totalitat, els blanc i blaus van arribar a jugar descarts, però si que és cert que aquell embús que s’evidencia en la creació de joc en altres ocasions en què no hi és De la Peña, tampoc hi era. Per això, era fàcil fer volar coloms i recordar que en la seva llarga absència en començar la temporada passada, els blanc i blaus, havien aconseguit importants triomfs a domicili a Sevilla i València, sense el calb de les passades impossibles.
Però, si el altre jo optimista, feia volar coloms, el pessimista veia en l’envergadura del davanter centre Riki, un altre Aduriz que ens podia amargar la tarda, i cada vegada que Lafita conduïa la pilota, em venia a la memòria el partit de l’any passat.

Atropellen

Mentre tant, el Depor no es mostrava ni dominador, ni perillós. Els blanc i blaus, quan no rebien una envestida de Lopo, arribaven a porta. Luis Garcia va rebre una centrada de Tamudo que només podia ser gol, però l’asturià es va entrebancar i Tamudo era a punt de sorptendre Aranzubia en una de les seves jugades de murri.
Sergio Sánchez rebia una trepitjada que feia témer el pitjor, però va ser Pareja qui en una altra jugada era atropellat per Riki. Un altra lesionat.
Però va ser el Depor qui aconseguia l’únic i definitiu gol. El Mexicà Guardado va ensopegar una “gardela” ajustada al pal dret que en la seva estirada, Kameni, no va saber aturar. Li va anar a parar en aquell espai, sota l’aixella, on es fàcil lesionar-te i els porters no saben posar-hi la mà.

La lesió de Pareja, el va fer retirar i Márquez va prendre la decisió de situar Sergio al centre de la defensa i Àngel al lateral. No va ser una mala pensada, si bé, l’altre jo entrenador, hauria jugat una aposta més ambiciosa. Situar Valdo al lateral dret. No va ser així, Valdo va acabar entrant per substituir l’impulsiu Coro.
Ves per on, a la segona part l’Espanyol només va arribar amb perill en una incorporació del “central” Sergio, i en els minuts de descompte fins i tot amb Kameni al remat.

Recuperar

En definitiva una nova derrota que ve a descompensar l’equilibri de 3 victòries, 3 empats i 3 derrotes. De la meitat cap avall a la classificació, i una setmana per als supervivents que comença ja ara. Celta i Numancia han de ser superats per recuperar la moral i l’equilibri.
((Crontracrònica: Eugeni Rius))

diumenge, 2 de novembre del 2008

Espanyol 1 – Osasuna 0

La canya dels tres punts

Raul Tamudo tenia una espina clavada. Profunda. Una espina que a mesura que passava el temps semblava més profunda i inextirpable. La cosa es va agreujar al quart d’hora de partit, en comprovar una pèrdua de facultats, en la seva habilitat innata des del punt de penal. Una escletxa per enfonsar un titànic.

Però, si una cosa ha tingut sempre a punt el de Santa Coloma, és la canya. I quina canya...una canya que arriba on i quan, ningú l’espera.

Per més necessaris que fossin els tres punts, tot continua igual. L’Espanyol no va mostrar la seva millor cara. I l’oportunitat era única. Poc equips tant fluixos com l’Osasuna, ens trobarem aquesta temporada. El Mallorca tampoc tenia res, i ja es va veure... L’Osasuna te Camacho i Pandiani, que ja sabem com les gasten.

Com tantes altres vegades, l’Espanyol va ser una mica de De la Peña i un molt de Kameni i Tamudo. I poc més per comentar.

Alerta. Perquè les lesions de De la Peña i Sergio Sánchez ens podrien abocar diumenge vinent a Ca’n Lotina amb poques possibilitats de reiniciar un bon moment en aquesta lliga, on no val a badar.

La jornada ens situa de la meitat cap amunt, després d’aquell mal moment que vivim des de la nit que una colla de intocables van atemorir l’estadi amb bengales. Entrem en un d’aqells moment de la temporada en què cada jornada hi ha canvi dels equips que estan a la zona de descens, i cada jornada canvi de líder. Pobret líder. A lo que li agrada presumir i haver de suportar un diumenge en què tothom parla de Fórmula 1. Per més que algú us vulgui fer creure altra cosa, els crits que ressonaven ala graderia de Interlagos era Massa! Massa!

((Contracrònica: Eugeni Rius))

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Per oblidar

Si quinze dies abans l’equip de Márquez mostrava la seva millor cara al Bermabéu,
la de l’Ono Estadi, és la pitjor i més prescindible. Per oblidar.

No exagero gens si dic que el Mallorca, em sembla un dels pitjors equips de la categoria. Sense la màgia de Ibagaza, té un aspecte vulgar que gairebé es resumeix en el futbol primitiu que pot exposar un home com David Navarro. I no tinc res en contra dels primitius, ni dels jugadors que fan servir en excés el cos per a altres coses que no siguin acaronar la pilota. L’exemple més clar d’això, pot ser el futbol també primitiu d’Aritz Aduriz, de qui em confesso admirador, i que suposa l’altre extrem del primitivisme al servei del futbol. Un futbolista que sempre recordo fent anar de corcoll a les defenses, i que no entendré mai com l’Àthletic de Bilbao se l’ha deixat perdre. Tampoc entendré com l’àrbitre (el mateix que va permetre el, ja cèlebre gol amb la mà de Messi) no va expulsar Aduriz, quan fent gala dels primitivisme va caçar Moisès tatuant-li els tacs al turmell.

Tennis

Entre tots els mallorquins, destaca Rafa Nadal, i no és casualitat doncs, que els números 1 i 2 del Reial Mallorca tinguin nom de tennista (Moyà i Santana).

L’altra debilitat que tinc en el equip illenc és l’ex-Bètic Varela, arran del “golarro” que la temporada 2002-03 a Victor Valdés al Villamarín.

També us puc confessar, que tal i com es va desenvolupar el primer temps, va aflorar l’optimisme en el meu imaginari. Estava convençut, tal i com anava el partit, que el Mallorca acabaria madurant com una figa de l’època, i acabaria caient al nostre sarró.

Innocents

Un Mallorca inoperant, havia arribat un parell de cops amb perill, amb xuts innocents que Kameni havia resolt sense problemes. També innocent havia estat Tamudo en l’oportunitat més clara dels blanc i blaus. Algunes bones combinacions de l’atac perico feien presagiar una segona part com la del Colombino.

Somnis, res més que somnis, que van derruir-se com un castell de cartes al minut 3 de la primera part. Si a la primera part, i sense conseqüències havíem presenciat la primera errada ximple de Nico Pareja, al minut tres de la segona la vam viure d’un de més habitual. Carlos Kameni rebutjava a mitja distància un córner, i no tornava a la seva posició. Un segon centre el sorprenia descol·locat i el primitiu Aduriz rematava de cap a dins.

Sense temps per reaccionar en un corner, per suposat del Mallorca, ja que els blanc i blaus van quedar inèdits en aquest capítol, Aduriz tornava rematar de cap dins a la porteria. No sé si Nené, és el jugador més adequat per aparellar en un córner amb Aduriz....

De fet l’alineació de Márquez, encertada o no havia deixat a la banqueta a Roman, que la setmana abans havia estat extremadament gris. La ubicació de Coro en aquesta posició a cavall del mig cap i la banda dreta, no va semblar desencertada del tot, si s’espirava a guanyar.

La realitat estava, però molt lluny, i a deu minuts del final,i en una bona combinació només possible davant un equip descentrat, Varela marcava el 3 a 0 definitiu.

Aixecar el vol

Semblava que després de jugar amb els equip forts de la lliga, l’equip blac i blau havia d’aixecar el vol. El vol del perico. Un perico que ara recula clarament a la classificació. Una classificació, que com ja estem acostumats anys rere any, el dissabte l’encapçala un equip fantasma(l’equip dels rècords batuts), i que els diumenges abandona la seva virtualitat per situar-hi el líder real. Els dissabtes baten rècords de gols en una part, de gols contra l’Atlètic de Madrid,i l’endemà passen a la història.

La jornada pròxima Camacho torna. A veure se Tamudo li recorda qui és, deixem la vocació samaritana, i no li fem un favor al cuer.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

diumenge, 19 d’octubre del 2008

O a O de vertigen

Una de les exhibicions físiques més destacades dels darrers anys, i una demostració més, que no cal una golejada per veure futbol de categoria són dues de les conclusions a les que es podria arribar després de veure un partit, en la que qualsevol jugada semblava destinada a arribar a la porteria contrària.

M’hauria agradat que com en alguns partits de la xampions (em sembla haver-ho vist en partits jugats a Anglaterra) es fa un càlcul dels metres recorreguts pels jugadors. La xifra dels metres recorreguts per jugadors com Nené, Javi Venta, Moises o Sergio Sànchez, per dir-ne quatre, havia de ser sorprenent.

El futbol, especialment físic, mostrat pels dos equips posava en desús, alguns termes futbolístics molt utilitzats en els temps que corren. Lo de “futbol horitzontal” , no es va poder fer servir ni per descriure períodes de joc superiors als 10 o 12 segons.

D’un costat a l’altre

La pilota, sempre conduïda amb sentit i passades ben dirigides, anava d’un costat a l’altra, passant sempre pels peus dels centrecampistes, d’aquesta manera es van anar succeint les jugades. En poques ocasions, però la pilota va arribar amb perill extrem a l’àrea contrària.

Dels primers 45 minuts, em va impressionar especialment la qualitat d’un jugador que fins avui m’havia suposar certs dubtes. El brasiler Nené. No es tracta d’un crack grandiós. Tampoc d’un home decisiu. Però si d’un bon jugador, que a més de saber ocupar la seva banda amb desimboltura, es desplaça sense pors per altres zones del camp. També cal destacar dues clares ocasions de gol del Vila-real, i un penal indiscutible sobre Nené.

Lluny d’afluixar, la segona part va ser encara més física, amb més jugades d’anada i tornada. I quan passa això, ja se sap, els pessimistes de mena temem el pitjor cada vegada que l’equip contrari té la pilota. I quan no hi havia anada i tornada, era perquè un impecable Moises ho impedia. Se’n va fer un fat de tallar pilotes al centre geomètric del camp.

Fruït de tot plegat, només començar es va intuir un nou penal a l’àrea groga. Ara, en cara sóc incapaç de dir si Godin va fer penal a Tamudo al minut 1 de la segona part. Si, però, que sóc capaç de imaginar què hauria passat si a Tamudo li surt una jugada de picardia que va intentar sobre la ratlla de fons, a la dreta de l’atac. Segur que no els haguessin repetit, ni una milionèsima part de les vegades que ens mostren les moneries de Messi.

Penal tonto

El perill insistent del tàndem De la Peña-Tamudo, va donar el seu resultat al minut 24, quan el se Santa Coloma es va veure beneficiat per un dels penals més “tontos” i clars que ha rebut mai. Un penal en què ell i la pilota eren clarament fora de l’àrea, mentre l’infractor era dins. No sé si el reglament especifica tant, però a mi em sembla que a Tamudo no li havien xiulat mai un penal dubtós a favor.

Tamudo el va picar prou ben col·locat. Segurament no prou fort. I un intuïtiu porter, de nom Diego López el va aturar. El patiment dels jugadors en jugades com aquesta es va poder apreciar en una imatge televisiva en què es veia un Pareja reflexiu, ajupit, mentre Tamudo errava, o millor dit, López encertava. Possiblement el més tonto d’un penal, és errar-lo.

D’aquí a la fi, més del mateix. Dues magnifiques demostracions de Kameni, van impedir allò que tant es diu que les oportunitats perdudes es paguen. Final 0 a 0.

Balanç

Ha passat un fragment curt, però important de la lliga. Set partits, quatre d’ells contra equips favorits. L’equip mostra la seva millor cara, sempre que juguen els millors. Cal refiar-se de la sort que permeti una bona salut en el equip. La porteria està ben coberta. Els lateral també. Al centre de la defensa, ja no sé si m’agrada més el mariscal, o el seu adjunt. Al centre Moisés i de al Peña, formen una parella de fet incontestable. Possiblement jugadors tant vàlids com Roman i Luis Garcia no acaben de trobar la posició, però la cosa en general promet. Possiblement, només es troba a faltar que quan no juga Ivan, ningú assumeix el seu paper organitzador, ni tampoc els altres deu jugadors es comporten amb la fam de pilota que mostren quan ell hi és. Que la salut respecti els puntals de nostre equip i que tots plegats no perdem la xaveta, ni la vergonya, per acabar fent el ridícul com una altre que jo sé i que per deliris de grandesa, tic de nou ric o voler sortir als diaris cada dia volen comprar un equip a USA. Se’n van de costellada a Los Angeles. O que no saben ben bé si presumir o lamentar que tenen molts jugadors internacionals.

(( Contracrònica: Eugeni Rius ))

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Real Madrid 2 - Espanyol 2 (Jornada 6)

I al tercer desplaçament, va ressuscitar

La recuperació, física, anímica i tàctica de Raul Tamudo, va estar en paral·lel i conjuntament amb l’empat, la notícia d’una gran nit de l’Espanyol. De nou una gran nit en el escenari on es va aconseguir la Copa del Rei 06. Però no només es va recuperar Tamudo, també De la Peña, Beranger, Pareja 45 minuts i fins i tot Lacruz....


(Foto: EFE)

De víctima propiciatòria. Per l’entitat del rival, la por escènica i la mala folla arbitral, quan se juga contra els “grans”, l’Espanyol arribava al Bernabéu de víctima propiciatòria. Ens en foterien 6? Ens aplanaria el corró madridista? Seria de nou l’arbitre? Seria Raúl?

El valent Tintin, va tornar a posar un equip de cara a barraca. Valent. Va confiar en el turmell malmès de Pareja, en la recuperació de De la Peña, en les possibilitats dels seus. I els seus van sortir al camp sense complexos de inferioritat. Remenant la pilota.

Semàfor-rotonda

De la Peña tornava a la funció de semàfor. Millor dit de rotonda. De solució circulatòria. I com circulava la pilota... amb quina seguretat.

Després d’un tempteig inicial s’arribava al minut 8, 0 a 0. A diferència de la vigília, aquí no s’havia assenyalat cap penal inexistent, ni s’havia fet cap gol a traïció, mentre es col·locava una tanca defensiva, ni semblava un tac-i-gol. Al Bernabéu l’equip visitant arribava a porta amb tanta facilitat com el local. Roman, un gran xutador, encanonava als núvols una pilota perduda al límit de l’àrea. Era un avís al minut 12.

Poc després Tamudo rebia una pilota entrant en posició d’extrem dret. Heinze es passava de frenada i penal claríssim que el de Santa Coloma executava de manera magistral. O a 1.

Amb certa incredulitat els blanc i blaus no van saber defensar el resultat i a la jugada següent, una defensa que per alt no hauria de patir sorpreses, va deixar rematar a un Raul que s’anticipava a Sergio Sánchez.

Al bon joc blanc i blau, cal afegir el fair play que sempre l’acompanya. Al minut 30, va quedar demostrat que si. L’Espanyol si que tira la pilota fora quan un rival a és a terra lesionat. Poc a poc també quedava clar, que amb aquest equip titular i aquest àrbitre, el dissabte anterior l’Espanyol hauria passat per la pedra als culés.

I mentre això es feia evident en el joc, també es reflectia al marcador. De nou una gran jugada de De la Penya, passava la pilota al extrem dret. En aquesta ocasió la recollia Roman, que en un centre-xut ras col·locava la pilota amb força a l’àrea petita, on un atent Luís Garcia, feia el 1 a 2.

A punt del 1 a 3

En aquesta ocasió, l’avantatge blanc i blava es va mantenir més minuts al marcador, i fins i tot es podia haver passat del 2 al 3. Luis Garcia clavava una pilota al pal en una falta de murri, executada directe quan tots esperaven la centrada. I a la mateixa jugada, després de rebotar al pal i passejar-se per l’àrea, la pilota tornava a Luis que la centrava com sap ell, cap a l’area petita on Moises remata sense fe, quan ho tenia tot per fer el tercer. Quina llàstima!

Al darrer minut. Com sempre al darrer, una pilota lluitada per Van der Vart dins l’àrea, com si es tractés d’un golejador, va arribar a Raul que com sempre, aprofita l’assistència. 2 a 2, i mitja part.

No us ho dic ara, per donar-me-les de profeta. Però des del primer minut, en veure el nostre equip vestit amb aquesta ratlla prima a l’uniforme, em va venir a la memòria un dels molts records de la infantesa que m’evoca el nostre equip. Recordo haver-ho vist en blanc i negre, per TVE. A la temporada 67-68. Un partidàs de l’Espanyol dels cinc dolfins, al Bernabéu, que va acabar també amb 2 a 2. Posaria la ma al foc que Rodilla va marcar per l’Espanyol....

Em va venir a la memòria pel bon joc, domini i circulació de la pilota. En blanc i negre, el cabell ros i curt de Marcial, es veia com si fos calb. Evidentment, el Marcial d’ahir era De la Peña. El resultat el mateix, tot i que em temia que no acabaria tant bé.....

Sergio

I sense Pareja, tot es veia més fosc a l’inici de la segona part. I amb Robben, encara més. Però amics, si una cosa se li ha de reconèixer a Marquez, és la decisió presa en el lateral dret. Sergio Sanchez és un jugadoràs que mereix ser titular. Quin partidàs. Va haver de veure-se-les amb quatre jugadors frescos. Raul/Higuain, Robben i Drenthe. Ell ho va estar sempre de fresc! Només va errar en l’anticipació de Raul al primer gol blanc.

La segona part, es va haver de suporatar “l’huracà blanc”. Kameni va estar excepcional. Sobretot en un mal rebuig del Mariscal Jarque, que el camerunès va desviar com si res. Màrquez tornava a encertar amb els canvis. Angel entrava per un Roman que havia lluitat i relliscat contínuament, com si hagués trepitjat merda. No era casualitat que per aquella zona deambulés DiarrEa. De la Peña, ja molt cansat, donava pas a un Coro, que el dissabte abans ja havia demostrat que també sap jugar al mig del camp.

El més fluixet, una vegada més, a la segona part va ser l’arbitre, Perez Borrull. Al minut 10, va passar per alt un doble penal a la mateixa jugada de Pepe a Nené. Eren els millors moments de futbol a la segona part. Un Luis Garcia incrèdul, va desaprofitar a la jugada següent una magnífica assistència de Ivan. Va superar Casillas, fins que la pilota se li va escapar del control.

Pérez-Borrull


El doble penal havia estat un escàndol. La realització de tv, per això va repetir més vegades una ma enganxada al pit de Moises, que l’acció abusiva de Pepe.

Al darrer minut Pérez Borrull va perdonar l’expulsió a Diarrà, en una entrada assassina a Nené. Pérez Borrull, com Medina Cantalejo, no va deixar acabar una possessió de pilota que l’Espanyol tenia d’un córner a favor, després d’un llarg descompte.

En definitiva, empat a dos, com en la premonició. Un gran resultat. Un gran partit. Molt millor que el de la vigília, malgrat els sis gols. Segurament, el pitjor és anar repartint favors a equips que no et van, ni et venen. Equips cada dia més abonats a les jugades antiesportives...però el futbol és així, que deia aquell.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

dimecres, 13 d’agost del 2008

Hipòtesi de treball: Luis Garcia, al Benfica

Som a ple mes d'agost. 11 dies des de l'últim post. Vaig seguint l'actualitat blanc-i-blava. Pretemporda. Sistemes o models de joc. Amistosos. Alineacions i canvis... l'únic que està igual és el possible fitxatge de Luis Garcia pel Benfica. Al final, el "regateo" s'ha quedat en un no res. Uns, pujats al burro dels 12; els altres, ferms en l'oferta, a 9. Ni Luis marxa, segons sembla, ni fitxem ningú. Mentrestant, vaig llegint a la premsa com altres equips van fitxant a preus assequibles bons jugadors.

Com fins el 31 d'agost tot és possible, imaninem-nos un escenari: l'Espanyol ven a Luis Garcia per 9,5 milions d'euros. Què passarà llavors? Què pensaran els pericos? Començarem a queixar-nos tot dient que no hauriem d'haver deixat anar el davanter blanquiblau? Direm que ens l'hem mal venut? Acusarem Luis Garcia injustament de "mercenari" del futbol? O aprofitarem els diners per fitxar amb intel·ligència un davanter que supleixi amb garanties el jugador blanquiblau?

Sense anar més lluny, el Reial Madrid ha fitxat Van der Vaart per aquesta quantitat, 9 milions d'euros. I d'altres davanters de renom també tenen fitxes semblants. Feu una recerca al google: "delantero por 9 millones de euros". Alguns titulars que trobem, actuals o no, són:

  • El Newcastle United ha contratado al delantero inglés del Manchester United Alan Smith por casi 9 millones de euros...
  • La Juventus pagó 9 millones de euros por el argentino Sergio Almirón...
  • El Bayern ficha a Luca Toni por 11 millones de euros...
Què fem, Dani?

dijous, 31 de juliol del 2008

Ara sí, ara no

Sembla que això de la venda o "no venda" del davanter Luis Garcia no s'acaba mai. El Benfica el vol. Però NO per 9 milions d'euros. L'Espanyol en demana molts més. SÍ el vendria per 12, com a mínim. Molts jugadors han dit que NO volen que Luis deixi l'Espanyol, que és una peça important per l'equip. Tintín Màrquez ja es fa a la idea de què SI marxarà, tot i que no li han confirmat res encara. NO seria bo que l'equip perdés un dels seus homes forts dins i fora del camp, no oblidem que és un dels pocs jugadors amb carisma davant l'afició. SÍ pot marxar si la seva venda suposa l'arribada del fitxatge mediàtic que es promet cada estiu a l'afició. Algú en dona més motius?

(Foto: AP)

dilluns, 21 de juliol del 2008

Ratlla prima

Què us sembla la ratlla prima?
Si, la ratlla prima de la semarreta de l'Espanyol 2008-2009. Qüestió de disseny, moda, gustos
Personalment, a banda d'agradar-me més la gruixuda, i de considerar que els equips de ratlles, els he relacionat sempre amb el tercer món i quan més prim encara més.... em porta records de la infantesa. A mitjans dels seixanta ja recordo haver-los vist amb ratlla prima, si bé llavors el blau era més clar, per qüestió de la intensitat del tint o la força del llexiu. En aquella època no s'havia inventat el Micolor, encara que els de l'altra costat de la diagonal, com sempre feien el "pallassu" amb cracks de baixa intensitat com Seminario o Pesudo, o amb ex-madridistes, com Muller.
Recordo vagament amb ratlla estreta, i més descolorida, Di Stefano, Mingorance, Bergara, Julià Riera, Ramírez...i de negre Carmelo Cedrún. Un equipet "macu", com el que desitgem que estructuri Tintín. Un equip que va saber esperar un mesos, fins la formació dels cinc dofins (Amas, Marcial, Re, Rodilla i José Maria). A veure si aviat nous dofins amb ratlla prima donen espectacle per aquests camps de primera, entre el que hi sobresurti el de Cornellà


Texto: Eugeni Rius

dimecres, 2 de juliol del 2008

Juguem amb foc?

Companys i companyes periques,

No sé si ja sou de vacances, jo si, merescudes, és clar. El tema és que sento dia sí, dia també, notícies sobre els fitxatges dels diferents clubs de la lliga espanyola, que ja es reforcen de cara a la propera temporada. Són habituals els culebrots de cada estiu sobre les nòvies que tenen els cracks futbolistes, dels clubs que els persegueixen i que estan disposats a pagar quantitats indecents de milions d'euros... Són clubs que animen la moral dels seus seguidos a cops de taló, fitxant a bombo i plateret, amb grans titulars. I a nosaltres? Qui ens torna la il·lusió? Nosaltres no tenim calers, ni tan sols un talonari sense fons per poder vendre res a la nostra afició blanc-i-blava. Ja es poden posar les piles els directius del nostre estimat Espanyol. Avui, llegeixo amb preocupació aquesta notícia del portal e-noticies.com, que no és res més que un reflex de la meva preocupació:

L'Espanyol juga amb foc

L'Espanyol no ha aconseguit el fitxatge de cap jugador contrastat després de fer la pitjor segona volta de la seva història, que el va dur a finalitzar el darrer campionat de Lliga en dotzena posició -a només sis punts del descens-, quan al finalitzar la primera volta era tercer i apuntava a Europa. El club català, que té previst estrenar el nou estadi la propera temporada, només ha lligat jugadors novells a la primera divisió espanyola, com són el porter argentí Cristian Álvarez -en principi per ser suplent de Kameni-, el lateral esquerra Berenger, que prové de la segona divisió espanyola, i el davanter José Callejón, a qui el director esportiu, Paco Herrera, va presentar com el relleu del màxim golejador de la història del club, Raul Tamudo, malgrat que als seus 21 anys la seva experiència no va més enllà de jugar a 2ªB amb el filial madridista.

...

Per llegir més, consulteu l'article original: L'Espanyol juga amb foc

dilluns, 19 de maig del 2008

Fin de Liga 2007-2008

((Dibujante:  José Luís Palencia))

ESPANYOL 1 - ALMERÍA 3


"Despedida i cierre"

Si el partit del dissabte que donava tv-3 no donava prou la impressió que es  tractava d’una patxanga d’estiu, Valverde presentava una alineació, on hi destacava una d’aquelles provatures típiques de pretemporada. Situava el mariscal Jarque al mig centre defensiu. Abans però de veure la disposició dels jugadors sobre el camp, vaig tenir però la il·lusió de presenciar una altra mena de provatura. Aquella que fa anys que somnio i que no és altra que el ple aprofitament de la fàbrica de centrals de Sadrià.

Fa anys que penso que si tenim una fàbrica de centrals prou solvents, hauríem de planificar les temporades i la plantilla, pensant en que hem de jugar amb tres centrals. Una darrere que es complementaria perfectament amb dos laterals de l’estil Zabaleta. És a dir jugadors que reuneixin les seves característiques. Lluitador, ofensiu sense oblidar la marca, amb tècnica i fons físic suficient per garantir la solvència de molts metres de banda.

De tota manera, la frivolitat més gran i com sempre, és fer provatures amb Lacruz. Quina creu.

Doncs si, el partit no es pot dir que anés en serio del tot.

Cap al quart d’hora de partit vam sentir allò tant típic dels casaments “...que se besen, que se besen”.

Semblava un partit de reflexió, tanta que permetia fins i tot fer volar la imaginació i pensar que segurament aquest el darrer partit de la última jornada d’una temporda, a l’estadi Olímpic. D’aquí un any el darrer partit, o el penúltim, el jugarem a Cornellà. Tant de bo lluitéssim pel campionat....o la champions, o la uefa,o encara que sigui la intertoto. No, la intertoto no. La intertoto només es pot disputar en una temporada de l’estil d’aquesta. Una temporada que acabi a mitjan Maig i no resulti un càstig posar-se a treballar a finals de Juny.

Fins min 27, el blanc i blaus no havien xutat a porta.

Al min 42 Kameni salva el 0 a1, però a la jugada següent, al rebot de Kameni la pilota va a Crusat que reb falta. La pica Negredo, frega en un defensa i gol.

A la darrera jugada de la primera part, Àngel és a punt de marcar l’empat.

A la segona part, ja d’entrada Valdo sortia per Riera. L’equip semblava mostrar una il·lusió renovada. Als primers minuts Jonathan i Torrejon eren apunt de marcar. Però al minut 8 era l’ex blanc i blau Crusat qui posava el 0 a 2.

 

Luis Garcia

La insistència per deixar un bon sabor de boca en el comiat de temporada, seguia sent la tònica. Al minut 12 Jonathan era objecte d’un penal claríssim i Luís Garcia el transformava.

D’aquí al final i com en tants altres moments de la temporada, Luís Garcia s’erigia en el únic protagonista amb els seus clàssics llançaments de falta i en una rematada de cap acrobàtica. El gol de l’empat no arribava, i era l’Almeria qui hi tornava. Era Paunivic. Digueu-me ingnorant,però desconeixia que Paunovic encara fos a la LFP.

Final 1 a 3, un fidel reflexa d’una segona volta desastrosa.

Ara ja només ens queda pensar en la temporada vinent. A veure que passarà. A veure com es planificarà. A veure qui es fitxarà. A veure qui es vendrà.

Fitxatges com el de Gregori Beranger donen bon rotllet. Si el preferible i més natural es veure pujar jugadors del planter al primer equip, l'altra alternativa que prefereixo és la incorporació d'un jugador que despunti a les categories inferiors.

 

Fitxatges guais

No l'he vist jugar mai, per això tenim a Paco Herrera. Però em dona aquell bon rotllo d'experiències precedents, com la incorporació de Valverde provinent del Sestao, o d'Oscar Serrano del Blanes (ai! si tingués dos dits de cervell....). O també les incorporacions de Pacheta, Arteaga o Benítez, per anomenar-ne de relativament properes. Repeteixo, ens falta un Zabaleta a l'esquerra. Serà Beranger?

El fitxatge d'un porter, ja us deia la setmana passada que em semblava correcte, ja per evolucionar a l'ombra de Kameni, com per ocupar el seu lloc si finalment fitxa per algun altra club. De Cristian Alvarez n'hem pogut llegir també coses bones els darrers dies. El mateix Bonano el recomanava. Deia que era bo, bonic i barat.

 

A reveure

No us lliurareu tant fàcilment de mi. Dels partits amistosos i patxangues d'estiu que vegi, ja us en faré també un crònica, més o menys ajustades, i us convido a tots seguir fent aparèixer en aquesta apartat, totes o cadascuna de les reflexions per el cap us fugi durant l'estiu, pensant en com serà el nostre equip la temporada que ve.

I si hem de fer volar coloms, podríem fins i tot veien l'Eurocopa pensar en quins jugadors "assequibles econòmicament" podríem entra en el nostre equip per fer-lo tant invulnerable com en la primera volta de la competició. Vinga, a veure a qui fitxaríem cadascun de nosaltres. Abans de començar la competició, jo ja aposto per fitxar Sergio Garcia, i el rus Arshavin. A veure si detectem més "perles"

((Contracrónica:  Eugeni Rius))

dimarts, 13 de maig del 2008

Una semana para el fin de la Liga...

Por mucho que se diga, el Espanyol está acabando la liga luchando a cada minuto de partido. Hacía tiempo que no veía a los pericos sudar tanto la camiseta. La actitud de los jugadores es encomiable. Sin embargo, y utilizo una expresión típica de Radomir Antic, el Espanyol "es como un pollo sin cabeza". ¿Qué ha faltado esta segunda vuelta? pues muy sencillo, ha faltado "el pase mágico", ese balón al hueco, antesala del gol que deja pasmao al contrario. Creo que la segunda vuelta a dejado bien claro para qué sirve un creador de juego y lo que sucede cuando no se dispone de uno. En definitiva, en el Espanyol ha sobrado músculo y ha faltado cerebro. Y esto por desgracia no se soluciona marchándose de vacaciones

((Texto: Viktroyano Bacteriano))

dilluns, 12 de maig del 2008


Humor Gràfic (Vilareal 2 - Espanyol 0)

                                                















((Dibujante:  José Luís Palencia))

Vilareal 2 - Espanyol 0

Desesperant, si no fos per “los otros”

Tal com són les coses del futbol, a aquestes altures ens podem trobar que mentre nosaltres ja fa setmanes o mesos, que estem demanant que s’acabi la lliga, d’una p vegada, hi ha equips que li estan trobant el gust a la competició, i no voldrien  que s’acabés mai, per si encara poden atrapar el títol. No em refereixo a “los otros”, que podrien estar jugat segles i continuarien quedant eliminats de tot el que participessin, canviarien entrenadors i regalarien ordinadors personals, i estarien allà mateix amb unes ganes indescriptibles per tornar a fer un equip de “magnífics” a cop de talonari, dels grossos.

Em referia al Villareal, on l’afició porta mesos gaudint tant del futbol, que no volen que això s’acabi mai.

I pensar que va ser tot just, fa una volta quan el nostre equip va fer un bon partit. Va ser la nit de reis....

 

Us agradi o no, és un dia d’alegria. La consecució de la copa de campions d’Espanya de juvenils, fa pensar que hi ha RCE Espanyol per a molta estona. Ens enorgulleix.

La noticia del fitxatge del porter argentí Cristian Alvarez, no es una mala notícia, perquè si finalment Kameni toca el dos, ja no ens enganxarà amb els pixats al ventre.

Més mal aspecte, tenia lo d’una defensa titular amb Lacruz. Aquell home de reaccions inesperades.

Valverde, presentava una alineació de contenció. Luis Garcia tornava a la punta d’atac, i en aquesta ocasió Àngel Martínez ocupava la mitja punta. El mig del camp semblava enfortit amb aquesta decisió. No us diré que no m’agradi, l’opció de Luis G a la punta d’atac., però si que fa una mica de mal als ulls veure picar els córners al davanter centre.....


Monòleg

El partit va començar amb algunes aproximacions perilloses dels dos equips a l’àrea contrària, per passar de seguida a un monòleg atacant dels groguets, a partir d’una jugada desafortunada en què Lacruz, sempre Lacruz, enviava una pilota al pal dret de Kameni. Un ensurt gran, que només va ser el primer.

Fruit del monòleg atacant es van succeir un seguit de bones intervencions de Kameni, i finalment dos excel·lents gols, de Venta i Pirés, que van deixar un 0a2 al marcador, que només va ser contestat per una bona jugada de Riera amb rematada d’Angel. Possiblement els moviments entre línies d’Àngel van ser el més destacat de l’Espanyol. El seu joc em recordar molt al de Luis G.

La segona part començava amb una altra cop baix. Valverde substituïa Zabaleta.

Sense un clar domini, l’espanyol va començar a marcar la pauta. Tres llançaments perillosos des de fora a l’àrea als minuts 7, 8 i 11, de Jarque, Lola i Riera, podien haver donat resultat a la renovada vocació ofensiva.

D’aquí al final, poca cosa més per explicar, que una rematada de Luis G, al darrer minut.


El Piti-club i el puticlub

En resum, si la jornada ens hagués portat un nou empat, encara podríem estar mig contents, dins el que cap. Però res, cal que s’oficialitzi lo de les vacances. Aquest cap de setmana, i amb molt bon humor, he dedicat una estona al lleure sense oblidar-me dels nostres colors. En una activitat de lleure-bricolatge, li he decorat al meu fill un niu d’ocells que li va regalar l’amic Enric. Un niu decorat com un niu d’amor o un indret d’intercanvi sexual, depèn de com s’interpreti. L’he anomenat Piti-club i com es veu a la foto, l’he guarnit amb la nostra mascota. Com a mínim, ja que som desafortunats en el joc....

El mal moment que travessem, només el consola l’altra mal moment, el de “los otros”, també mundialment coneguts per ser més que un club, un puticlub. Optimistes de mena, ell ho viuen com si fos un fet puntual. Un moment de “mal rotllo” que esborraran quan guanyin el Trofeu Juan Gamper amb el nou i flamant entrenador especialista en tercera divisió,i que els ho ha de solucionar tot.

Però ja ho sabeu, les temporades fracàs són el més habitual a Can Barça, o és que no us recordeu de la sequera viscuda entre mitjans dels seixanta i primers dels vuitanta, amb l’excepció de l’any de Sotil. Prepareu-vos doncs per recordar les etapes Rexach i Serra Ferrer, per esmentar-ne una de recent, i no rememorar,Olsen, Artigas, Seguer, Bukinham, Weisveiler, Kubala, HH, Rifé i mig Venables.   

((Contracrónica: Eugeni Rius))

dijous, 8 de maig del 2008

Espanyol 0 – At Madrid 2

Amateurisme en grau superlatiu

Un equip que lluita per la xampions, i fins i tot, per la tercera plaça (je,je), no pot ser mai de fiar, i encara menys per un equip que ja no sap a què juga i que amb prou feina ha sumat els punts per no lluitar pel descens. Si a més a més, no tens tots els efectius a la defensa per aturar als “magnífics” Forlan i Agüero, tens totes les de perdre. I parlant de tenir les de perdre, a qui se li acut no fer jugar Kameni? Quan tothom sap que des que va començar aquell malson de la Copa Àfrica, la nostra història va canviar. I a qui se li acut insistir amb Ewerton?......

A tertulians, cronistes i opinadors els deu omplir d’orgull quan detecten que les seves manifestacions tenen algun seguiment. Si es queixen que un jugador pica els penals malament perquè el tira fort i pel mig, i després de la crítica noten que els piquen rasos i col·locats, es deuen posar contents.

Tot el contrari passa quan després de suggerir que canviïn de camp per tal que el sol no enlluerni el porter, al següent partit no et facin cas, i per contra ho fan el primer partit que es juga de nit. Viure per patir. Viure per veure. Possiblement valdria més beure ginebra, com Josep Martí Gómez.

No puc amagar que els primers minuts del partit, aquells minuts que s’anomena de tanteig, em va semblar que l’equip no estava tant malament. Els pericos van fer fins i tot alguna jugada d’atac. Coro rebia tres trescades fortes, una va suposar targeta per Pernia. I fins i tot va succeir una jugada polèmica a l’àrea matalassera, en la qual Luis Garcia queia als peus d’A.López dins l’àrea, i a més la pilota acabava rebotant al braç de Pablo.


Amateurs

Però la primera ocasió clara va ser per l’At Madrid. I va ser mig minut abans del primer gol. Lafuente rebutjava a córner una bona rematada d’Agüero. Però després del llançament del córner, el Kun rematava sense cap oposició de la defensa. Gol, 0a1. Més que amateurs, la defensa es va comportar com una banda, deixant que la pilota circulés per l’àrea gran i la petita fins arribar a l’hàbil jugador argentí.

Intentava reaccionar l’Espanyol. Però de nou, la benevolència defensiva permetia a Forlàn rematar després d’una pífia de Lafuente. 0a2.

Luis Garcia, el de Badalona, el matalasser, perdonava poc després el 0 a 3.


Hibernació

Arribava aquell moment en que no saps si tancar la tele, anar-te’n a dormir, o què fer. Per acabar d’abonar-ho, l’Eric m’envia un missatge sms amb el següent: “Ke s’acabi la lliga”. Com si es tractés d’un os bru amb l’arribada de l’hivern, us puc confessar que vaig gaudir o patir, una mena de hibernació, que em va portar fins el minut 15 de la segona part.

El locutor de la retransmissió de pay per view, explica que en aquest primer minuts que m’havia perdut, l’espanyol havia fet més futbol que tota la primera part. M’ho he de creure?

D’aquí al final només es pot destacar que en mig d’un joc més propi d’un partit amistós, que d’un campionat de lliga, els jugadors van deixar passar el temps. Recordo una gran jugada de Riera per la seva banda que va acabar amb la pilota per Coro dins l’àrea. En aquesta ocasió l’amateur va ser Coro, que no va saber què fer-ne.

I dues pilotes als travessers. Un a cada porteria. Primer Maxi, que encara no sap el que és jugar un partit sense despistar-se, rematava el què hauria estat un gran gol. I poc després el LuisG de l’Espanyol executava bé una falta situada sobre el vèrtex dret de l’àrea matalassera.

A veure si el desitjos d’Eric es compleixen d’una punyetera vegada i descansem de futbol. A veure si a l’Eurocopa es veu una mica de futbol.

((Crontracrónica: Eugeni Rius))

dimarts, 6 de maig del 2008

Humor Gràfic (Levante 1- Espanyol 1)


((Dibujante: José Luís Palencia))

dilluns, 5 de maig del 2008

Levante 1-Espanyol 1

Tarda de pont

Més que contracrònica, la d'avui hauria de ser la falsa crònica. Falsa, si en termes esportius la voleu seguir al peu de la lletra, ja que el partit no el vaig veure perquè vaig acompanyar el meu fill a una festa d'aniversari d'un company d'escola. És a dir del que us expliqui de la festa us ho podeu creure tot. De la resta també perquè us expressaré els sentiments i les emocions més aviat febles que ens desperta l'equip a dia d'avui.


Si Josep Martí Gómez publica la seva contracrònica a la Vanguàrdia el dimarts, perquè no hem de ser més "xulos" els del blog perico, i publicar-les el mateix dia amb l'afegit de no haver vist el partit. Ni la repetició dels gols per la tv.

Després dels dies del Pont del primer de Maig i l'Ascensió, la festeta d'aniversari en una caseta de Can Ragassol, a Bigues i Riells, a tocar del Castell de Montbui, va estar prou distreta. Fins i tot divertida per als més petits, que es retrobaven en plena natura lluny de les parets i el pati de l'escola. Les joguines de l'amfitrió eren més o menys compartides per amics i germanets.

Els pares, cofois, contemplàvem el panorama en mig de les converses i el berenar, entre el que destacaven els entrepans de brioix i panet, la truita de patata i un coc de recapte, tot regat amb sucs de fruites, cerveses i vi (ecològic del Penedès).


No em sap greu

De fet, si heu llegit aquests dos paràgrafs lentament, haureu notat que m'ho vaig passar molt millor, que al sofà de casa veient per PPV, un partit que ja havia comprat prèviament. No vaig tenir doncs, la sensació d'haver malbaratat els diners.

És a dir, i com ja fa moltes setmanes, només hem de sentir llàstima per un pobres jugadors que no passen el seu millor moment. I llàstima pels pobres equips que baixaran a segona divisió, i per sobre de tots per a l'Espanyol B, que torna a tercera. M'imagineu al sofà veient aquest panorama i sentint com els culers n'hi fotien mitja dotzena a Hildebrand?

Pel que he sabut a València l'Espanyol va jugar un pèssim partit. I com es pot jugar un pèssim partit i a l'hora mostrar-se molt superior al rival? I com pot passar tot això i estar perdent el partit al minut 90? Per consol nostre hi ha partits que duren més de 90 minuts. Temps suficient per aprofitar un penal i desaprofitar tres ocasions més de gol.


Càstic

Diuen que tot i jugar tant malament, l'Espanyol va xutar a porta més que en tota la segona volta (tampoc es tant difícil) i tampoc va aconseguir un premi merescut a la insistència dels davanters. Més aviat hi va haver un càstic. Un càstic per a la defensa, que haurà de reconstruir-se i reconstituir-se, per afrontar el partit de dimecres.


Fa uns mesos, la meva imaginació volava somniant en un partit decisiu, a tres jornades del final, a casa contra l'Atlético de Madrid. Ves per on..... un partit més en què ells s'ho juguen tot i nosaltres no. Un mal somni, amb Forlan i Agüero al davant d'una defensa que podrien tancar pel centre la perella Paco Herra-Manuel Lara Bosch.

Abandonem però la mica de bon humor que ens aporta el fet de no haver de partir pel descens i deixeu-me apostar per a la següent defensa Zabaleta, Moises (si no està lesionat) D.Garcia, Chica, per aturar Forlan i Agüero, i pensar que el Sevilla pagarà prima per guanyar. És l'única possibilitat de veure un partit seriós.

((Contracrónica: Eugeni Rius))


dilluns, 28 d’abril del 2008

Humor Gràfic (Espanyol 1- Saragossa 1)


((Dibujante: José Luís Palencia))

La imprecisió de la centrada i invertir en un valor segur

Espanyol 1 - Saragossa 1

Me’n adono que quan fa ja força jornades, i teníem gairebé els mateixos punts, us assegurava que ja tenia ganes que tot plegat s’acabés, la cosa no només responia a un desig. Mirat des de qualsevol punt de vista era el millor que podia passar.

Mirant la classificació, n’hi deu haver més d’un d’equip que també deu trobar la lliga massa llarga. Tot plegat em fa pensar, reflexionar i recordar, aquelles temporades no tant llunyanes en que a les darreres jornades anàvem com bojos, darrera dels punts. Quan ens enfrontàvem amb equips que no s’hi jugaven res, i els guanyàvem sense jugar massa bé, sovint pensava que entre els equips hi havia una mena de pacte, d’avui per mi, demà per tu. Si realment fos així, per a la temporada que ve tindríem un fotimer de punts assegurats.

Realment quan no s’inverteix el temps en el patiment, hi ha temps per a d’altres doses.


Analitzant la classificació, hi ha un seguit d’equip que porten els bolquers incorporats. Per experiència nosaltres també sabem què és estar cagat de por.

El Saragossa va visitar l’estadi en aquest estat catatònic. La cara del seu quart entrenador Manolo Villanova, és la del pobre perdedor (em recorda el Magu). El seu central Sergio Fernàndez acostuma a colapsar-se quan llegeix unides i ordenades les lletres t,a,m,u,d,o. Sense Diego Milito, la seva potència golejadora,no és el mateix. Sense l’altre Milito, ni Ayala, la seva defensa, sembla inexperta.

Tot podia fer pensar que podia ser un dia ideal per a tornar a fer gols. No calia oblidar, però que aquest equip, amb o sense bolquers, van a vida o mort, sobretot quan el marcador se’ls posa en contra.

Sense donar clars senyals de perill, els homes de Valverde van sortir al cap amb una actitud i organització que feia ser optimistes, tot i que la primera rematada perillosa va ser els “manyicus”, en un xut des de fora l’àrea que va fer lluir al Kameni de les bones tardes.

Atenció, que de les males experiències no n’aprenem. L’Espanyol va tornar a jugar la primera part amb la porteria de Kameni mirant el sol. Sort que en aquest cas, el sol no brillava amb gaire intensitat.



Ni per a una truita

Hi va haver algunes jugades a cada àrea. Al darrer quart de la primera part el partit es va desinflar, tot coincidint i no hi busqueu la gracieta fàcil, amb una jugada en que Moisés i Oliveira va anar per terra, i el espanyolista va acabar rebent una puntada als ous, que no se’n faria profit ni per una truita.

La segona part va guanyar en emoció, sense que el joc fos molt millor, ni que cap dels dos equips es mostrés gaire superior. Les ocasions més clares van ser per als espanyolistes. El major protagonisme va ser per a l’àrbitre Iturralde González. Per lo bo i lo dolent.

Només començar el segon període un defensor aragonès va robar amb la planta del peu una pilota que rondava el cap de Tamudo, i allò del joc perillós que surt a tots els manuals del bon arbitratge no va ser assenyalat. Un minut després, però, Iturralde si que assenyalava mans en una d’aquelles jugades que a mi mai m’han explicat del tot. On és, que el cos deixa de ser cos, i passa a dir-se braç? Riera va controlar una pilota amb l’húmer, amb aquest punt on braç i espatlla es troben. Iturralde va veure-hi mans. Jo hi vaig veure un gol com una casa de pagès perquè Moises va aprofitar el control per marcar xutant des de fora l’àrea.



Centrada imprecisa

Davant tanta anormalitat, Valverde va provar de reanimar el partit fent entrar Jonathan per Tamudo. Sense una evident millora del joc, el gol va arribar i de manera inesperada. Riera fa una centrada des de la seva banda. Un centrada tancada. Molt tancada. Tant tancada, que d’anomenar-se centrada, passa a dir-se vaselina amb cantada afegida del porter. Gol, un golàs. Era el minuit 13.



Deu minuts més tard, Gabi es tira dins l’àrea perica, després d’haver estat empentat fora l’àrea per un Chica, que acabava d’entrar furiós al camp perquè l’àrbitre no el deixava reincorporar-se després d’una lesió. Per sort, Iturralde va veure que era fora l’àrea.

I si Riera va estar imprecís a la centrada i això va significar un gol, poc després va ser Luis Garcia qui estava imprecís, però en la rematada a boca de canó en una centrada de Rufete que havia acabat d’entrar per Valdo, feia un misto que podia haver agafat els bombers de imprevist. I que podia haver estat el 2 a 0 quasi definitiu. Aquella típica jugada en que tots pensem el mateix: Ara perdonem i al final ens farà falta.....

El Saragossa podia haver empatat un minut després, però Oliveira va projectar a les boires una rematada desafortunada.

El partit començava a prendre un caire d’aquells que no m’agrada. D’aquells en què sense haver-hi un joc fluït per cap dels dos equips, la pilota s’apropava sovint amb perill a les dues àrees. I així quan quedaven 8 minuts per acabar, en una falta llançada des de fora l’àrea, a la tanca defensiva Rufete desviava al pilota amb el braç. Penal. Pica Oliveira i gol. 1a1.



D’aquí al final res a destacar. Em temia que perdíem.....



L’eix del Besós

La cosa acabava en empat. Els “manyicus” contents de collons i nosaltres amb aquella careta que no se’ns acaba de posar bé del tot. Si com apuntava a l’inici de la contracrònica, la derrota és a canvi d’alguna cosa ja ho notarem. Recordeu: O bé la temporada vinent guanyem inesperedament a la Romareda , o Sergio Garcia arriba al l’estiu a preu mòdic, per formar amb Tamudo una mena d’eix del Besòs que pot fer tremolar Europa, si ens hi volen. Perquè allò de Dario Cvitanic ha caducat com tant d’altres fitxatges de la historia blanc i blava. Resignació.


((Contracrònica d'Eugeni Rius))