Mallorca 2 - Espanyol 0
No se'n podia esperar gran cosa. No ens hi jugàvem res i els rival, els mallorquins, els feia molta il·lusió la champions. I a qui no.....
Pochettino va fer una alineació relativa. Relativa als fets, al moment i a les necessitats. I així va fer jugar a Cristian Alvarez, a qui sempre li van bé els minuts i a qui cal premiar per la seva eficiència quan se l'ha necessitat. Va jugar Ben Sahar, a qui tenim moltes ganes de veure jugar. Pot-ser l'any vinent? A Roncaglia, a qui no tenim gens de ganes de tornar a veure... i en canvi no va jugar Pillud, al qual no ens fa massa gràcia veure, però que també l'hem vist poc.
El Mallorca, jugava amb tots els seus efectius, i la nostra defensa va tornar a la futura 30-40. El gran centre de la defensa d'aquesta dècada que encetem. Amat, Ruiz forever! Amb el permís de Pareja, que els ha d'acabar d'alliçonar.
Amat descarat
El partit ens va mostrar un Amat descarat, que ja comença a fer notar la seva autoritat, com si fos un partit del juvenil, incorporant-se a l'atac si convé.
Tot i ser dissabte, Aouate i Ben Sahar van treballar (pecat). Ben Sahar va tornar a demostrar que futbol als seus peus i cames, i que no aprofitar-ho seria un pecat.
Roncaglia, com sempre. Va fer un penal comprometedor que l'àrbitre no va voler veure, i alguna entrada passada de to. Va donar la impressió que com era el darrer partit a la nostra lliga, no li importava ser sancionat a perpetuïtat, com en la seva època va fer Panadero Díaz a l'Argentina. El primer gol, arribava en una jugada per la seva banda i ell despistat. La típica jugada on sempre es nota l'ajuda de Moisès, però dissabte no hi era.
Fluix fluixet
Un partit fluixet per acabar una temporada fluixeta i d'alt grau emocional, en la qual acabar així ja era suficient, mentre es perfila un projecte prometedor.
L'equip ha funcionat a ràfegues i els seus elements han evolucionat de manera irregular. Punt i final,
NOTA: Al llarg d'aquesta setmana publicarem el seguiment UN a UN dels nostres homes al llarg de la temporada i previsions de futur.
Contra escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 17 de maig del 2010
dilluns, 10 de maig del 2010
Victòria cantada. Objectius complerts.
Espanyol 2 – Osasuna 1
Abans de continuar caldria fer un aclariment. Tot el que us explico aquí depèn més que mai del color del cristall que m’ho filtra. I és que en aquest partit de vespre primaveral, en que la baixada al camp coincideix amb la posta de sòl, és possible que et posis les ulleres de sòl, en lloc de les “miops transparents”, i arribis la camp despistat sense haver fet el canvi d’ulleres.....
Abans de continuar caldria fer un aclariment. Tot el que us explico aquí depèn més que mai del color del cristall que m’ho filtra. I és que en aquest partit de vespre primaveral, en que la baixada al camp coincideix amb la posta de sòl, és possible que et posis les ulleres de sòl, en lloc de les “miops transparents”, i arribis la camp despistat sense haver fet el canvi d’ulleres.....
Tampoc s’hauria de dir que el partit es presentés tant fosc. Tot el contrari el “bon rollet” amb Camacho, i l’homenatge a Tamudo feien presagiar un tràmit salvable.
Fora i dins de l’estadi s’assaboria un optimisme enganyós. La gent tenia ganes d’aplaudir el vell capità, el vell jugador, el darrer repudiat.
Ja en recitar l’alineació per megafonia, Xavi Giménez, va fer la tradicional pausa en presentar Tamudo, per tal que l’ovació fos més sorollosa. Als prolegòmens, només la xiulada que rebia el triplet arbitral, era més sorollosa. De fet podria haver estat més glamourosa, si el que corria pel meu imaginari s’hagués complert. L’entrada dels àrbitres coincidia amb la de dues rosses esplèndides d’aquelles que li traurien el sanglot a Carpanta. Eren dues models que feien publicitat de Interapuestas, i que ja eren fora de l’estadi una hora abans fent-se fotos amb qui volgués. Quines arrambades, petonets i pessigades al cul que devien rebre aquelles mosses que deixaven acostar-se fins a les galtes i galtones, als aficionats que si volien retratar. Un regal a la vista, i qui sap, si fessin d’àrbitres no serien l’objecte del ressentiment de l’afició i ben segur que bufarien millor el xiulet. Si més no, amb més gràcia.
Badocs
I possiblement la seva presència va ser un pèl perjudicial per als nostres. Van sortir al camp fets uns nervis. Com si es tractés de la primera vegada. No l’endevinaven ni per casualitat. Tampoc va ser casualitat que l’autor del gol de l’Osasuna ja al minut 5, 0 a 1, es digués Wadozc. El badoc, qui sap si encara amb les rosses en el flash-visual, va ser Kameni i el conjunt de la defensa.
I van seguir badant durant un quart d’hora més, en què els navarresos s’haurien pogut posar fàcilment quatre gols per davant. L’impacte de les “blondies” havia arribat a lo fisiològic. L’àrbitre semblava que encara mantingués a la boca la salivera del primer moment, i mantenia el xiulet encallat, no podent xiular diverses jugades en que Josetxu el vasco i la resta de companys, clavaven destrals a tort i a dret.
L’Espanyol ho intentava sense encert, i quan no van ser els defenses sota els pals, va ser el porter Roberto qui en una estirada magnífica evitava un remat d’Ivan Alonso per l’esquadra. Però qui continuava més a prop del gol era Osasuna, quan va posar un pilota mig morta al travesser, que Kameni ja havia indultat.
Abans de la mitja part, els mals de ventre s’estenien entre l’afició. No estàvem salvats i vèiem Roncaglia fer excercicis d’escalfament. Moisés que havia sortit per ocupar l’eix defensiu amb Víctor, tenia alguna molèstia física, i l’entrada del “Facu”, era inevitable.
Cantada
Avorrida i enfastifguejada, l’afició va començar amb els seus cants. Cants que gairebé són tradició, amb Tamudo de protagonista. Que si Tamudo oé,oé, que si la versió perica d’aquell altra clàssic de Matt Monro “Can’t take Eyes off you”, on el “te quiero muncho” rima amb “raul tamuncho”.....
L’entrada de Roncaglia, va portar Jordi Amat (quin jugadoràs) al centre de la defensa. Tot una precaució allunyar el “Facu” de l’àrea.
I quedava constituïda la futura defensa espanyolista del nou deceni. El 30 i el 40. Que és el mateix que dir Victor Ruiz i Jordi Amat....i no vaig poder evitar posar-me a cantar aquella cançoneta que canten els meus fills “30, 40, ametlla amarganta, pinyol madur, neru-neru-neru” . I madura, amb un pinyol pansit, queia la primera ametlla dolça de la nit. Forlin, en postura semiacrobàtica, rematava una jugada enredada dins l’àrea. De nou podia evitar posar-me a cantar, ara per Rumba “Forlin-Forlàn, que cada dia yo te quiero más Fortlin-Forlin, Forlin-Forlan...”
1 a 1, que en breus instants, el killer Dani Oswald, transformava en 2 a 1, en una jugada personal, marca de la casa. Ja estava tot fet. Saragossa i Tenerife, empataven en els seus partits, i tot semblava a favor de complir els objectius. Sortia Tamudo, i de nou “Raul Tamuncho, te quiero muncho”. Tothom content.
Canta que cantaràs: 1, 2, 3 salvaaaaats!
D’aquí al final, que era molt de temps, més de mitja hora, l’equip va jugar per a Tamudo. La defensa rival, gairebé també. Tret del porter Roberto, amb ganes d’agradar a Camacho, tot semblava preparat per al darrer gol de Tamudo, que no va arribar pels pèls.
Barjuan, Lliga, Gamper....
I final apoteòsic d’homenatge al vell capità, vell jugador, darrer repudiat. Tot plegat, ell s’ho ha guanyat. Mantejada, aplaudiments i més cants, colofó perfecte per a un final de lliga, que ha de servir per anar prenent experiència per a prometedores temporades vinents. Temps per a fer un bon equip amb promeses i alguna vella glòria. Temps per assajar noves cançons i rimes impossibles. Temps també, per als guionistes del Polònia, de rumiar com collons aconsegueixen fer una rima que agrupi els títols del seu triplet de la temporada. Joan Gamper, trofeu Sergi Barjuani i Lliga, no lliguen ni amb cola, ni amb Queen.
Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius
dijous, 6 de maig del 2010
Horror Iturralde
R. Saragossa 1 Espanyol 0
Té fama de ser un bon àrbitre. No li deuen comptar els partits de l'Espanyol. La seva actuació al Camp Nou va ser escandalosa. La de La Romareda, no ho va ser menys. L'única diferència és que a la primer l'explica el "Villarato", i a la segona possiblement també.
Amb enorme valentia i prevenció, Pochettino va fer una alineació, sense Roncaglia. L'envergadura d'Arizemendi, feia recomanable la presència d'un home més quadrat. I és va decidir per Amat. Quin descobriment! El va posar de lateral i l'home va semblar que ho havia fet tota la vida. A l'esquerra va tornar David G a la titularitat. un plus de veterania en una defensa tant jove.
Verdú, Kameni i Callejón
Una concentració i valentia que es va traduir en el joc de l'equip. Control, possessió, ocasions de gol. Enorme honestedat en Verdú, en no entrebacar-se amb el braços del porter "manyu", quan hi era convidat. Fantasia als peus de Callejon, i per no ser menys també als de Kameni que li va fer un barret, no apte per cardíacs, a Colunga dins l'àrea.
Colunga va quedar de pedra, i li va durar, ja que al darrer minut del primer temps, va fallar estrepitosament sol davant Kameni.
Al segon temps, l'equip va sortir més cagadet, sense que es notés que el Saragossa premés l'accelerador en excés. Només Kamení va haver d'esforçar-se en una aparició d'Eliseu sol davant de porta.
Més màgia
Amb Eliseu, tenia jo la mosca al nas. Com si de Zígic es tractés. L'any passat amb el Màlaga ens havia fet mal. El Saragossa va introduir jugadors amb més màgia com Herrera i Lafita, sense arribar assolir cap fita. Va haver de ser amb l'ajuda de Iturralde. Serà porc el tio...
Penal i expulsió, per no res. Per fotre a l'Espanyol en un problema. Sort que la resta de resultats de la nit, no van ser horrorosos del tot. Dissabte a la nit, cal decidir-ho ja tot. Per l'amistat de Camacho, home!
Escrit per l'Eugeni Rius
Té fama de ser un bon àrbitre. No li deuen comptar els partits de l'Espanyol. La seva actuació al Camp Nou va ser escandalosa. La de La Romareda, no ho va ser menys. L'única diferència és que a la primer l'explica el "Villarato", i a la segona possiblement també.
Amb enorme valentia i prevenció, Pochettino va fer una alineació, sense Roncaglia. L'envergadura d'Arizemendi, feia recomanable la presència d'un home més quadrat. I és va decidir per Amat. Quin descobriment! El va posar de lateral i l'home va semblar que ho havia fet tota la vida. A l'esquerra va tornar David G a la titularitat. un plus de veterania en una defensa tant jove.
Verdú, Kameni i Callejón
Una concentració i valentia que es va traduir en el joc de l'equip. Control, possessió, ocasions de gol. Enorme honestedat en Verdú, en no entrebacar-se amb el braços del porter "manyu", quan hi era convidat. Fantasia als peus de Callejon, i per no ser menys també als de Kameni que li va fer un barret, no apte per cardíacs, a Colunga dins l'àrea.
Colunga va quedar de pedra, i li va durar, ja que al darrer minut del primer temps, va fallar estrepitosament sol davant Kameni.
Al segon temps, l'equip va sortir més cagadet, sense que es notés que el Saragossa premés l'accelerador en excés. Només Kamení va haver d'esforçar-se en una aparició d'Eliseu sol davant de porta.
Més màgia
Amb Eliseu, tenia jo la mosca al nas. Com si de Zígic es tractés. L'any passat amb el Màlaga ens havia fet mal. El Saragossa va introduir jugadors amb més màgia com Herrera i Lafita, sense arribar assolir cap fita. Va haver de ser amb l'ajuda de Iturralde. Serà porc el tio...
Penal i expulsió, per no res. Per fotre a l'Espanyol en un problema. Sort que la resta de resultats de la nit, no van ser horrorosos del tot. Dissabte a la nit, cal decidir-ho ja tot. Per l'amistat de Camacho, home!
Escrit per l'Eugeni Rius
diumenge, 2 de maig del 2010
Espanyol 0 – València 2
En mans d’un gegant
El València no podia ser un rival fàcil. Ja veieu on és a la classificació. Enfrontar-s’hi amb mig equip sortint del quiròfan i sancionats, no era garantia de res. Era una tarda per sumar un puntet i afiançar-nos a la categoria. Però va a tornar a aparèixer el martell que sempre ens esclafa. Que gran i que alt que és Zígic!
I sense complexos l’Espanyol va sortir al camp i va jugar uns bons primers 20 minuts, amb un parell d’ocasions de gol i tornant a donar aquella bons impressió. S’està formant un gran equip. Arran d’alguns records que se’m mantenen a les neurones, dies enrere recordava algunes temporades de la real Societat i una del Sevilla, en què després d’una mala experiència a la part baixa de la classificació perquè posaven sobre el camp un equip jove, la temporada següent lluitaven a dalt de tot. Em va passar pel cap consultar al web http://www.bdfutbol.com/ les alineacions que feia La Real Societat les temporades prèvies a la lliga guanyada. Portaven tres anys mantenint tot el bloc. Per veure-ho.
Però van passar aquests 20 minuts, i el domini, el control i la possessió ja va passar definitivament am mans d’un València, que presentava una alineació amb aquells extrems clàssics, quasi oblidats, Vicente i Joaquín.
Tornem-hi amb Zigic
Només a l’inici del segon temps, un moments de nova inspiració perica van fer creure en la victòria. I el gol va ser a punt d’arribar, quan Callejón va fallar el seu típic quasi-gol. Era tot sol davant de porta...
Moises també va poder fer el seu, si hagués tingut l’instint assassí de qui li va fer una assistència de cap a l’àrea petita, Oswaldo.
Van ser les dues jugades claus del segon temps,en companyia d’una que hi va haver al minut 17, quan Maduro aturava Oswaldo posant-li un dit a l’ull, i al contra-atac Zigic que havia substituït, Villa, marcava en el seu primer contacte amb la pilota. Ja ens ho va fer al partit d’anda i al darrer minut. 0 a 1
I ho va tornar a fer dotze minuts més tard. La defensa anava de corcoll per controlar el gegant serbi . 0 a 2.
I això, que la defensa no va ser la línia més fluixa, tot i el seu caire jovenil. Segurament al mig del camp, les baixes li van causar més problemes a un equip que no va saber guanyar.
“toc de truc”
Entre la jove alineació, van destacar els jovenils Amat i Azrak. Peermeteu-me, que en homenatge a l’afició bètica que va rebatejar cognoms impronunciables (Rafaé, Finito, Pepe...) i en honor al gran cuiner basc Arzak, rebatigi a Azrak, com Juan Mari. Queda anunciat.
Encara no sabem si necessitarem més punts, per si de cas, dimecres a Saragossa cal anar a buscar alguna coseta. I començar a pensar en l’equip de l’any que ve. Cal fermar la base de l’equip actual, amb algun retoc de garantia. No si valen experiències japoneses, ni laterals esquerra francesos. Donar el passaport als argentins que no han funconat, Pillud i Rocaglia, i assegurar la continuació de la resta. Dels forasters, cal mantenir com sigui a Oswaldo. Diuen que és molt car. Que ho intentin. Que hi posin imaginació. I si aprofitant el renom internacional de Luis G, els proposem un “troc de truc”?
((Contracrònica: Eugeni Rius))
El València no podia ser un rival fàcil. Ja veieu on és a la classificació. Enfrontar-s’hi amb mig equip sortint del quiròfan i sancionats, no era garantia de res. Era una tarda per sumar un puntet i afiançar-nos a la categoria. Però va a tornar a aparèixer el martell que sempre ens esclafa. Que gran i que alt que és Zígic!
I sense complexos l’Espanyol va sortir al camp i va jugar uns bons primers 20 minuts, amb un parell d’ocasions de gol i tornant a donar aquella bons impressió. S’està formant un gran equip. Arran d’alguns records que se’m mantenen a les neurones, dies enrere recordava algunes temporades de la real Societat i una del Sevilla, en què després d’una mala experiència a la part baixa de la classificació perquè posaven sobre el camp un equip jove, la temporada següent lluitaven a dalt de tot. Em va passar pel cap consultar al web http://www.bdfutbol.com/ les alineacions que feia La Real Societat les temporades prèvies a la lliga guanyada. Portaven tres anys mantenint tot el bloc. Per veure-ho.
Però van passar aquests 20 minuts, i el domini, el control i la possessió ja va passar definitivament am mans d’un València, que presentava una alineació amb aquells extrems clàssics, quasi oblidats, Vicente i Joaquín.
Tornem-hi amb Zigic
Només a l’inici del segon temps, un moments de nova inspiració perica van fer creure en la victòria. I el gol va ser a punt d’arribar, quan Callejón va fallar el seu típic quasi-gol. Era tot sol davant de porta...
Moises també va poder fer el seu, si hagués tingut l’instint assassí de qui li va fer una assistència de cap a l’àrea petita, Oswaldo.
Van ser les dues jugades claus del segon temps,en companyia d’una que hi va haver al minut 17, quan Maduro aturava Oswaldo posant-li un dit a l’ull, i al contra-atac Zigic que havia substituït, Villa, marcava en el seu primer contacte amb la pilota. Ja ens ho va fer al partit d’anda i al darrer minut. 0 a 1
I ho va tornar a fer dotze minuts més tard. La defensa anava de corcoll per controlar el gegant serbi . 0 a 2.
I això, que la defensa no va ser la línia més fluixa, tot i el seu caire jovenil. Segurament al mig del camp, les baixes li van causar més problemes a un equip que no va saber guanyar.
“toc de truc”
Entre la jove alineació, van destacar els jovenils Amat i Azrak. Peermeteu-me, que en homenatge a l’afició bètica que va rebatejar cognoms impronunciables (Rafaé, Finito, Pepe...) i en honor al gran cuiner basc Arzak, rebatigi a Azrak, com Juan Mari. Queda anunciat.
Encara no sabem si necessitarem més punts, per si de cas, dimecres a Saragossa cal anar a buscar alguna coseta. I començar a pensar en l’equip de l’any que ve. Cal fermar la base de l’equip actual, amb algun retoc de garantia. No si valen experiències japoneses, ni laterals esquerra francesos. Donar el passaport als argentins que no han funconat, Pillud i Rocaglia, i assegurar la continuació de la resta. Dels forasters, cal mantenir com sigui a Oswaldo. Diuen que és molt car. Que ho intentin. Que hi posin imaginació. I si aprofitant el renom internacional de Luis G, els proposem un “troc de truc”?
((Contracrònica: Eugeni Rius))
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
