Estèril, o no

Espanyol 1 - R. Madrid 1

 Si un empat contra el Reial Madrid, es pot considerar un bon resultat -sempre tot és relatiu- poques vegades a la història del club blanc i blau, es podrien trobar casos en què un simple empat aportés tantes alegries. Alegries alienes, perquè en realitat, el resultat suposava matemàticament el títol de lliga per a l'equip Hispano-suís. En el fons certa satisfacció perquè sempre et sents alleujat, i els ho penso refregar tota la vida, quan pots dir-li a la culerada que van celebrar una lliga gràcies als pericos.


 Un empat ben diferent que el del famós "Tamudazo", i encara més all d'aquell darrer partit de lliga de la temporada 1970-71, en què un gol de Lamata suposava un 1a0 contra el València, que tot i perdre es proclamava campió de lliga, gràcies a l'empat entre l' At. Madrid i el Barça, de la mateixa darrera jornada del campionat. Aquella tarda, es va aconseguir un 3 en 1. Victòria sobre el nou campió, L'Hispano-suís es quedava amb les ganes i els jugadors de l'Espanyol aconseguien triple prima, la del club, i la d'At Madrid i Barça, per derrotar al líder. Eren altres temps http://www.bdfutbol.com/p/p.php?id=26636

 Bons records del passat, perquè hi ha consciència que el present és com és, i poca cosa més. Pels que creuen que l'equip lluita amb ganes i convenciment per a alguna cosa en aquesta recta final de temporada, el partit presentava la presumpta emoció d'aconseguir tres punts vitals per a Europa, després de la desfeta dels dos darrers partits.


Superiors

 D'entrada el Madrid ho va posar fàcil, en començar a reservar jugadors per a un partit que encara els quedava a una setmana vista. És allò de les rotacions. Allò de vegades tant absurd, perquè quan tot està ja decidit, o fas jugar tots els titulars amb el risc d'una lesió, o els reserves tots. Alonso, Cr-7, Ramos, Arbeloa, Benzema, Ozil, Kedira i evidentment Casillas, es quedaven a la banqueta, i ves per on la nova joia jove de la pedrera franco-madrilenya (que malmenat sona), va jugar poc més d'un quart d'hora. Varane es lesionava, tot sol, encara que pugui semblar mentida que un jugador relativament net, entri en contacte amb Wakaso i es pugui fer mal tot sol. Es va lesionar en una zona del camp tenyida de fosc, per on deambulaven Essien, Varane i Wakasso, una mena d'apartheid futbolístic. Amb la peculiaritat que si i algú cridava morenito, negro o mulato, tothom podia saber a qui es referien.....


 Portàvem un quart d'hora, entrava Alonso i començava la cosa a ser més seriosa, amb la incorporació de titulars indiscutibles. D'aquí al final també van entrar Benzema i Cr-7, per a intentar adreçar un partit que al Madrid se li va posar molt malament, per culpa del bon enteniment Victor-Verdú-Stuani-Sergio. L'Espanyol es posava per davant al marcador. Aquell porter que mai encaixava gols amb l'Espanyol de rival, Diego López, en va encaixar dos de legals, si bé només un va ser validat. L'Espanyol hauria pogut arribar tranquil·lament al descans amb un 3a0. Un món al revés basat en el fet, que era l'Espanyol qui feia por al contra-atac.

 A la segona part, tot i que va ser el Madrid qui va dominar i merèixer marcar, els blanc-i-blaus van fer el seu partit, i van estar a punt de tornar a marcar un parell de vegades abans de l'empat.


25 anys

 El Madrid no va merèixer més i l'escassa possibilitat d'aconseguir la lliga, se'ls en anava. Qui sap si Mourinho també va pensar que per al Barça seria un disgust relatiu ser campió gràcies a l'Espanyol. Mentre tant -i ho escric literal- a Carlos Martinez al C+ se li escapava "se nos escapa la lliga". A Víctor S també se li escapava el partit en ser rigorosament expulsat, i es perdrà el partit de la setmana entrant. Una setmana en què el pericos van tenir la joia de veure per TV-3 (la nostra o la culer?) l'excel·lent reportatge d'Oriol Vidal, sobre els 25 anys de la final de la UEFA contra el Bayer Leverkusen. Una lliçó d'esportivitat i humilitat que difícilment s'intueix quan es parla del Barça al mateix canal. Segurament humilitat i esportivitat difícilment van lligats a l'equip hispano-suís. La humilitat, el maltractament i les escasses pretensions extra-esportives de l'Espanyol es van intuir en un altra programa de la setmana, l'anomenat "La vostra".
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Granada no és Europa

Espanyol 0 – Granada 1

 Si hi ha alguna cosa que pugui desvirtuar més una lliga que els àrbitres, això és un equip que no s’hi jugui res. El Llevant, sense haver sumat encara els 40, ja fa jornades que fot el burro i regala punts als del darrere. Si algú s’havia cregut lo d’Europa, la manca de concentració de l’equip del partit contra el Granada ho posa tot en dubte.

 Com a immemorial capital mora, i pel seu darrer resultat futbolístic, queda ben clar per l’Espanyol, que Granada no és Europa.

Aguirre va posar sobre el camp el millor onze posible, situant a Baena molt enraderit en la sortida de la pilota. No en sé el sentit, però per ignorància vaig pensar que es tractava d’una tàctica especial per aquest partit, per part d’Aguirre.  

Un equip sense toies

El Granada, és un d’aquells equips que personalment em dona la impressió que té més bon equip que la posició que ocupa.  A banda dels laterals Nyom i Siqueira, compta amb altres jugadors prou destacats com Roberto, Torje i Nolito, que el fan més perillós del que sembla.

L’Espanyol portava el control del partit, i poc a poc, els andalusos semblaven recular de manera determinant, amb jugades d’autèntica mala sort amb dos homes lesionats a l’hora, o més tard Diakaté estabornit per una “gardela” de Sergio. Per cert, i sense ganes d’ofendre, Diakaté i Wakasso, tindrien molts punts a favor en concurs de lletjos.

No me’n refio

Poc a poc, i a la vista de la inoperància de cara a porteria, em va anar entrant certa mala llet. Dies enrere havia vista el Llevant atropellat pel nefast Mallorca. No sé quants punts porta regalats el Llevant les darreres jornades als equip del darrere, però és el clar exemple que quan equip no se la juga del tot, s’abaixa els pantalons amb més facilitat, que s’obria l’escot la tia de l’anunci de “busco a Jaques”

Al minut 36, l’Espanyol feia una falta en un dels punts més perillosos del camp, i Nolito l’executava amb mestria, i amb l’ajuda de la innocent col·locació de Kiko Casillas. 0 a1.

Ja seria el resultat definitiu. Ni l’Espanyol va tenir idees noves, ni el Granada s’hi va haver d’esforçar.

En començar el segon temps, va semblar que la cosa canviava. Als primers minuts hi va haver una mena “d’atac i gol” que aviat es va aturar, per donar pas a una estona de joc ben avorrida.

Aguirre es va equivocar en fer entrar Petrov per Víctor, un jugador sempre útil en el control de les jugades d’atac i efectiu en el tall. El Granada ben poca cosa feia. Una constatació atribuïble a la tremenda eficàcia de Kiko en el joc alt, és el fet que un alt percentatge de les jugades d’atac dels rivals queden avortades a mig fer. A les seves mans. Sobretot pilotes al segon pal. Tota una garantia. Llàstima de l’excés de confiança en el gol.

Poca concentració o diners

D’aquí al final, l’Espanyol va tenir molta possessió i gens de remat. Hi va haver un parell de jugades claríssimes de gol, aturades per Roberto, i al final tres punts importantíssims pel Granada.

Si la teoria de la poca concentració, amb el Llevant de protagonista, no és certa. No us la creieu. Ja només queda creure que aquests equips regalen punts a canvi de diners. Diners que fan molta falta per pagar els sous milionaris dels jugadors a tots els equips. 

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

I ara...busquem un eufemisme, o un sinònim

Getafe 0 - Espanyol 2

 Diuen que parlar d'Europa ens dona mala sort. Per tant, no ho nombrarem més, buscarem un sinònim, un eufemisme o qualsevol frase feta que ens faci entendre del que parlem. És l'Espanyol, una vegada salvada la categoria, qui pot pensar en altres objectius. En forma de competició internacional on s'hi troben d'allò més bo de les lligues del vell continent. Competició regional on l'Espanyol ja hi té experiència en haver arribat dues vegades a la final. Us agrada així? Doncs a això és al que aspira l'Espanyol.


 Aspiracions més clares que l'inútil de l'àrbitre. Una jornada més, el senyor del xiulet va haver de prendre el protagonisme als jugadors. I Texeira Vitienes ho va fer des d'abans de començar el partit. Primerament decideix els colors en què ha de vestir l'equip visitant. Va trobar que l'Espanyol podia vestir aquell "kaki fastigós", que per tv era molt més assemblant que el blanc i blau, amb l'uniforme madrileny. Però, el molt imbècil, no se'n va adonar que es confonia i molt amb el seu equipament negre. Podent posar-se el taronja o el groc "fosforito" va triar allò. I a la segona part ho va voler arreglar amb un gris, que no solucionava gran cosa.



El bon onze

 Deixem-ho estar i parlem de futbol. Aguirre va ser a punt de tornar a jugar amb l'onze que ens agrada. Només la lesió de Mattioni ho impedia. Va afegir-hi però, la tornada de Cristian Álvarez. L'Espanyol no podrà retenir els dos porters la temporada vinent, i cal assegurar que el que es quedi estigui content.....o com a mínim que no fugin tots dos.

 L'Espanyol va tornar a jugar un seriós partit, amb precaucions defensives que no va caldre extremar, donada la fluixa actuació del Getafe. De tota manera, contra un equip on hi fan el que volen jugadors de gran nivell com PedroL i Lafita, qualsevol precaució és poca. Aquesta serietat va anar combinada amb la pressió a la sortida de la pilota i per tant l'opció de contra-atacar ja des de la línia de mitjos del rival.

 Només havia arribat amb perill en una ocasió el Getafe, quan l'Espanyol va tornar a elaborar un d'aquells gols d'artesania a que ens estan malacostumant Verdú i Sergio. En aquest cas, de nou era Stuani l'artista convidat. Verdú l'autor del gol, 0a1. Resultat que ja no es movia fins el descans.



Del Bosque pren nota

 La segona part començava amb el passí de models de l'equip arbitral. Una tonalitat de color que ho complicava encara més. Del Bosque que era a la grada seguint -segurament- les evolucions dels artistes blanc i blaus, es deuria fotre un panxot de riure.

 La incursió en el món de la moda no li era suficient a Texeira Vitienes. Havia repartit moltes targetes, i qui sap si algú es va pensar que era per anar a veure les cuixes de Schiffer, perquè n'hi ha que en van fer molts mèrits. Com Borja que va abraçar la pilota com si es tractés de la Spice Girl Pija, i es va guanyar la segona groga i l'expulsió.

 El camí era ben obert per a la tercera victòria consecutiva a domicili dels d'Aguirre. Lopo, li ho va posar "a huevo" a Sergio en una cessió amb el cap, en la que al del Bon Pastor li va faltar aquella sang freda que tant bé sap administrar.



Festiva final

 El segon gol es veia avenir. Wakaso aprofitava una altra badada defensiva i marcava, un gol que era anul·lat a la mitja hora. Waka estava força encès d'una jugada prèvia en què havia rebut estopa d'un d'aquells gitanets que composen l'equip madrileny. I va ser substituït per Simao per evitar l'expulsió. Bé hauria fet Aguirre, de també treure Forlin, ja que Colloto havia acumulat la quarta groga i feia témer que Forlín no fos també expulsat, com Raul dissabte passat.

 Amb tot això Stuani feia el 0a2, en una "segona jugada" que generava Collotto en una centrada, matant la pilota amb el cap a l'àrea petita, on l'uruguaià era amb l'escopeta a punt.

 L'Espanyol va ser ben a punt de fer-ne quatre, el Getafe s'havia quedat amb 9 jugadors en ser expulsat Fede, per entrar violentament Sergio. Simao i Verdú hi van ser ben a punt, si no fos per les intervencions de Codina.

 El que hem dit, queden sis partits per a sumar una mica més i mirar cap a nord.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Per fi Cornellà canta les quaranta

Espanyol 3 - València 3

 Futbol, gols i emoció, sobretot als darrers minuts, quan va semblar que tot s'hi valia a l'hora de sumar. Possiblement certa laxitud defensiva, pròpia del tram final de la lliga quan tot es veu salvat, va possibilitar un bonic espectacle i la possibilitat de sumar el punt 40, considerat el més fantàstic, entre els punts fantàstics, dels equips patidors.

 No sabria acotar-li una data, però diria que feia força anys en què no m'identificava amb la voluntat de l'entrenador a l'hora d'escollir els onze homes que ha de fer sortir al camp, i que en conseqüència no em veia tant implicat en les circumstàncies que envolten el joc de l'equip en els 90 minuts de joc.

Per fi, un onze

 I em sembla que va quedar demostrat que tinc força bon gust. L'arrodoniment de l'alineació amb Mattioni i Wakasso, i sobretot allunyant Simao de la nostra vista, dona com a resultat un d'aquells "onze's" que podríem arribar a memoritzar, si no fos que l'Espanyol és aquell equip inestable que canvia d'aspecte, fons i textura, cada vegada que alguna circumstància de l'entorn organitzatiu i econòmic, fa volar coloms amb sortides normalment desencertades.

 En aquestes condicions, difícilment es podrien esguerrar les coses. Només ens podríem despistar en detalls, com la presència de Pablo Rotchen a la grada....tranquils, fa vuit anys que es va retirar jugant en un club mexicà. Intranquil·litat seguint el partit per televisió, amb els comentaris de Gustavo López, aquell "tontet" que ho veu tot de color valencià, saragossà o de la Kirchner. O finalment nervis de seguir el futbol al costat del meu pare, amb el seu constant negativisme...guanyàvem jugant bé i anava remugant que es conformava amb l'empat. Calla!

Amb Wakasso i Mattioni hi ha un equip ben compensat. Es passen les pors de les trapelleries de Colotto i Forlin, i sincerament, amb Raul Rodríguez o Baena, al migcentre defensiu, encara aniríem millor.

Sergi-Stuani, Stuani i Sergio.....i, Verdú i Wakasso

El València va mostrar cert domini, però el bon futbol el va fer l'Espanyol al llarg de la primera part, amb quatre o cinc clares jugades de gol conduïdes amb encert per Sergio i els mitges puntes. Banega va fer una de les jugades boniques que es pot veure en un camp de futbol en arribar a la mitja hora, però el perill vertader venia d'Stuani i Sergio.  Perill i força encert, només aturat per un àrbitre que no va voler veure dos penals de llibre, sobre Stuani i Sergio mateix.

A punt de la mitja part, un final en tira-línies d'una jugada d'atac, amb un centrada de 25 metres i precisa que Sergio executava des de l'extrem dret i que al segon pal rematava amorrant-la al terra, Wakaso, feia pujar el 1a0.

Mon pare encara es conformava amb l'empat, i de tant dir-ho als set minuts de la segona part, la mala sort afectava Wakaso, que va fer un rebuig en xilena sense aquella potencia del ghanès, i la pilota va quedar a prop de l'àrea, on en una combinació Banega-Canales, Kiko quedava obert de cames i rebia gol de sotana. 1a1.

Sense la mateixa empenta de la primera part, l'Espanyol es va sobreposar, tot i una lesió muscular de Mattioni, que esperem que sigui suau i de fàcil recuperació. El València va ser a punt de donar la raó al meu pare en una jugada embolicada de Soldado.

Guaita que fan ara....

A vuit minuts d'acabar, tot plegat tenia premi. Wakasso va fer una excel·lent combinació en plena carrera i pilota flotant, amb Sergio, per acabar assistint de cap a Verdú, que també en una "sotana votada" superava defensa i porter. 2a1.

Amb cert optimisme, Aguirre feia el seu canvi "amarrategui", entrava Baena per Verdú. Tot semblava resolt, tret de l'imaginari de mon pare que veu gols per a tot arreu. Quedaven tres minuts de temps reglamentari. Qui es podia pensar que quedaven tants gols com, els que havíem vist en 87 minuts.

Primer Jonas i després Soldado ens deixaven amb un pam de nas (2a3), i mon pare volent tenir la raó...llavors era jo qui es conformava amb l'empat. El tercer dels valencians havia estat en dubtosa posició, Raül que era a la banda escalfant va ser expulsat. La devia dir agrosa. Els nervis a flor de pell i jo escanyant a mon pare...quan de cop i volta gooooooooooooool! Sergio l'havia fet grossa. Difícil i ben grossa, robant la cartera a una defensa que tota junta no suma la trapelleria d'anys d'estudi al Bon Pastor.

Patapam! Guaita encara la busca. 3a3.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Estocada fins el fons

Osauna 0 - Espanyol 2


 La mostra clara d’un equip que creix en tots els sentits, se segueix apreciant dia a dia en les seves actuacions. És l’Espanyol de Javier Aguirre.


 Baena entrava en la posició de Víctor Sànchez. Víctor Álvarez tornava a ocupar la de Capdevila. El discutit Simao, deixava Wakaso a la banqueta. Com gairebé sempre els suplents van fer oblidar els titulars, i com cada diumenge va quedar clar que Simao és un llast. Quan Wakaso va entrar al seu lloc, l’equip va acabar de rutllar.


Sortida fulminant
 L’Espanyol va sortir al camp deixant clar que se’n volia endur els tres punts. En la primera Sergio G robava una pilota a una defensa dubitativa i entre el porter Fernández i el pal, evitaven el gol. En els primers cinc minuts, l’equip forçava tres córners a favor, i les ocasions sovintejaven.
 Encara sort que Kike Sola va errar una claríssima jugada de gol en un bon contra-atac. Hauria estat horrorós, en el ritme de joc dels d'Aguirre. Estaven pressionant molt bé la sortida de pilota dels navarresos i feien anar de corcoll la defensa avançada dels de Mendilívar, a base de passades avançades que els suposava fer aigües per tot arreu.


Moreno i “el morenito”
 La primera part va resultar una fase de maduració de la fruita desitjada. Aguirre va programar “el morenito” Wakaso per a la recol·lecció. El va fer entrar, ja de sortida al mig temps. Es retirava Simao, que fins aquell moment feia el paper del pagès ”apalancat”. El treballador incansable, agafava el relleu i l’equip quedava vestit amb els màxims honors per a donar l’estocada.
 Héctor Moreno rematava, amb l’ajuda de Gato Silva, una centrada de Wakaso, al fons de xarxa. Era el 0a1.
 Jugant al Sadar ja sabíem que ens tocaria patir una bona estona. Sabem com juguen aquests equips. Penjar i penjar pilotes a l’àrea buscant l’ocasió definitiva.
 No n’hi va haver gaires. Kiko va estar encertat i l’àrbitre va estar molt ben assistit per linier en anul·lar un gol a l’incisiu Nino.
 A banda dels bons resultat que dona quasi sempre la pressió sobre la sortida de pilota del rival, aquesta tàctica vesteix molt bé a l’equip, en els partits contra equips de força física i empenta com l’Osasuna. Aquesta postura els posa en guàrdia, i és més difícil rebre clatellades i tots mena d’acaronaments que es reparteixen per aquesta mena de camps.


Estocada final
 L’Osasuna va semblar, en molts moments, ser a prop de l’empat. Però de la mateixa manera, l’Espanyol s’acostava al 0a2. I així va ser, a cinc minuts de la fi, quan en un ràpid contra-atac Petrov assistia a Wakaso. “El morenito” marcava després de superar el porter i sense mirar a porta
 La segons divisió és un malson del passat. Ara diu que van a per Europa. Si es guanyen els dos partits vinents, podria ben bé ser així.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius