Més enllà de la pèssima trajectòria de l’equip el darrer mes i la morbositat que alguns volien veure en el retorn de Tamudo a casa. L’excepcional impressió que va donar a Anoeta el porter xilè Bravo, en que va tenir intervencions prodigioses que van evitar el triomf espanyolista, se’m presentava com l’obstacle més difícil a superar. Una vegada més va quedar en evidència, que no en tinc ni puta idea. Quatre xuts a porta, quatre gols. També es podria considerar que aquesta vegada, la fortuna va venir de cara.
Fa unes quantes jornades, concretament quatre, que l’Espanyol només era a un pas d’assolir la xifra màgica dels quaranta punts. Una xifra que es considera imprescindible per a romandre a la categoria. La cosa, es feia esperar massa. En tots els precedents, la sort no havia estat pas la millor aliada. Ni s’havia afinat en la punteria, ni al darrere hi havia hagut prou encert. Els partits començaven amb un resultat en contra, i l’equip no sabia girar la truita. Pochetino intentava les remuntades posant dos mig-centres creatius, i algun davanter de més. En cap cas hi va ser a temps, i dissabte va decidir ja d’entrada disposar un esquema d’atac, on s’hi llegia un canvi estratègic i un càstig per a Duscher, que havia estat desastrós a Pamplona.
La tendre sub-21
La innovació no es va traduir en un clar domini sobre el terreny de joc. A més de no dominar, era la Real Societat qui actuava amb més comoditat i qui arribava amb més perill. A la primera mitja hora, hi va haver dues clares ocasions de gol. En ambdós casos, en absurdes errades defensives de la sub-21, i dues magnífiques intervencions de Kameni, que primer a Zurruzurta i després al gran Tamudo, els va impedir gols cantats.
L’equip no s’acabava de trobar, i el duet Galan-Amat és encara tendre. La sort va passar per Cornellà al minut 40, quan en una jugada veloç d’estratègia. Alvaro aprofitava una assistència de Luis Garcia per xutar a porta. De fet el xut anava fora, si no fos que Estrada la va desviar dins. 1 a 0.
No van passar ni dos minuts, que Estrada tornava a marcar, ara a la porteria de Kameni, en un córner mal defensat, com tantes altres vegades. 1 a 1.
La cosa pintava malament. Mals augurisi, mal primer temps....ui quina por.
Franca millora
Afortunadament, a la segona part l’equip va començar a dominar en el joc i la possessió. Mostrava una alegria que feia dies no li veiem. I fruit d’aquest joc, va arribar el segon gol, quan després d’una passada de Verdú, que a la segona part es va despenjar molt per la dreta, Sergio G feia un dels seus clàssics controls conduits que asseuen els defensors. En aquest cas el va fer dins l’àrea, i va ser mig gol. L’altre mig l’assolia rematant quasi a plaer amb l’avantatge obtinguda en el control. Gol preciós 2 a 1.
I l’equip va seguir jugant bé. Es tornava agradar, al temps que Tamudo i els seus s’anaven diluint hipnotitzats pel bon joc. Un bon joc que ni tant sols es va ressentir de l’entrada de Duscher per Sergio G, en una aposta clarament conservadora.
L’Espanyol se sentia a gust amb el marcador a favor i freqüentava l’atac sense seguir creant ocasions. També entrava al camp Rui Fonte, en una acció que rememorava aquell gag del Crakòvia.... semblava que les necessitats de l’equip blanc i blau acabessin avortant la desitjada setmana blanca de la mainada. I és que els “nens” no podran aprofitar la setmana blanca. Dimarts hi torna a haver partit. Bromes a part, Rui Fonte és una altre diamant en brut. Cal polir-lo i si volen que se’l venguin a un col·legi de pagament.....Però que no el regalin, si us plau.
I en mig del canvi de cara del segon temps, Callejón reprenia aquell vell costum de xutar de lluny i Bravo, tampoc la veia. 3 de 3. L’estadística del porter xilè anava alarmantment de baixa, i aquí no s’havia acabat perquè a l darrer minut, Javi Marquez, aconseguia el quart. Falta magníficament executada, que ha de pujar la moral a tots i en especial al de Badalona que portava uns partits de to gris-fosc.
Són uns gafes!
En definitiva 40 punts, i els que de bon inici en veien de candidats a baixar de categoria, muts i a la gàbia. A la segona part, es trencava el malastruc. Tothom té les seves manies. Voleu saber la meva. Els que ho veiem per la televisió de pagament, a la mitja part vam tornar a patir un cop baix. La “Ràdio nacional i més culera de Catalunya” va abandonar la retransmissió en català de l’Espanyol per atendre els “interessantíssims” 60 minuts previs del partit de Barça a Mallorca. Sabeu que en penso? Són uns “gafes”!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius