diumenge, 23 de desembre del 2012

Aguirresulatdisme. Bon nadal. Amb tres puntets més

Espanyol 2 – Deportivo 0


 No ens enganyem. Futbolísticament parlant l'equip no avança. Només els 10 primers minuts, s'hi va poder veure alguna cosa. La resta, només relligar un resultat que si els mayas arriben a encertar la fi del món, ens hauria consolat pensar que quedàvem transitòriament sobre les places de descens.

 L'equip que aconseguia puntuar al Bernabéu, amb la incorporació de Capdevila al lateral esquerre, era una clara declaració d'intencions d'Aguirre. Incorporar veterans, i eliminar definitivament l'alineació d'un davanter centre referencial. Deixar tota la possibilitat creativa i de producció l'eix central Victor-Verdú-Sergio, amb aportacions de Simao i Wakasso a les bandes, amb més lluita de l'un, que no pas de l'altre. L'aspecte carrincló, li continua donat l'alineació de Forlin a mig camp.


Simao de cap
 Tot i enfrontar-se a un equip amb més preocupacions de identitat (si cap) que el nostre, les jugades d'atac més clares havien estat dels gallecs. Al minut 30 arribava una jugada, mig fortuna mig ofici, en què una pilota rebotada en una centada de córner arribava al cap de Simao. Situat al vèrtex dret de l'àrea petita, no s'hi posava gens nerviós, col·locant-la en vaselina per sobre d'un German Lux, situat a mitja sortida. Gol. 1 a 0. Paradoxal que Simao marqui de cap, per segona vegada en 15 dies.
 Ambdós equips haurien haver pogut marcar abans del descans. Riki, la va tenir a prop. La insistència de Sergi, va estar a punt de rebre premi.


Equip cavaller
 Victor S, havia rebut targeta a la primera part. Baena els substituïa, conformant una alineació més conservadora, si cap. No calia preocupar-se per Wakasso. Amb més cavallerositat que cap altra rival, no hi havia hagut cap provocació.


Negre per negre i tocar campanes, si es pot
 El partit agafava caire de cardíac, tot i la inoperància atacant dels gallecs. Es veia venir el pitjor. En encetar el darrer quart, mon pare em diu: “mira, negre per negre”. Entrava Stuani , per Wakaso. La màscara negra havia fet veure més del que era.
 L'equip no millorava. Tres minuts abans d'acabar, Capdevila era apunt de marcar, i en la prolongació de la mateixa jugada Stuani, en una mitja volta inesperada rematava amb habilitat el 2a0 definitiu.
 L'equip sortia de manera fictícia de les places de descens. Encara quedava molta jornada. Però, els tres punts no els hi treu ningú. Gana renovada per a menjar els torrons, i per reis visita al Camp Nou a fer sonar les campanes.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 17 de desembre del 2012

Certa millora

R. Madrid 2 - Espanyol 2

 La designacíó de Mateu Lahoz com àrbitre, en un partit a camp contrari, és sempre benvinguda, més encara si hi ha perill de sortir escaldat contra un dels grans, als quals, els àrbitres afavoreixen descaradament. Però al Bernabéu, va quedar demostrat que no és garantia de res. La mateixa permissivitat que té en no tallar el joc per poca cosa, la va tenir en els dos gols marcats pel Madrid. Dos gols que en la porteria d'un Madrid o un Barça, haurien estat anul·lats.


 Seria injust dir que l'onze defensiu que Aguirre va disposar sobre el camp va fer un mal partit, tot i l'empat. Però tampoc cal abraçar-se al punt assolit, per omplir de floretes el joc blanc i blau. Aquest equip no mossega. És evident que al Bernabéu tampoc s'hi ha d'anar amb una destral i el ganivet a la boca, perquè pot acabar fàcilment amb 8 ó 9 jugadors. Però amb aquesta actitud el més fàcil es acabar golejat. Allà i al Camp Nou.


No es van rifar pilotes
 El Madrid sembla en hores baixes i Kiko Casilla va estar prou encertat. Fins l'entrada de Di Maria al terreny de joc, el Madrid havia fet poc. Possiblement l'encert més gran dels d'Aguirre va estar no rifar pilotes. Capítol en qual només hi va jugar Simao, que a estones semblava que jugués amb Portugal. Segurament és l'arma més poderosa d'aquest Madrid. Tallar jugada, assistència i gol. I va ser així com l'Espanyol aconseguia el 0a1. Simao a mig camp rascava una bola a Coentrao, Verdú assitia en passada llarga i un Sergio, que tornava quatre partit després del robatori de Mestalla, la posava lluny dels braços de Casillas.
 Era el minut 30, i abans havien passat vàries coses. Primerament certa xuleria blanca en jugar descaradament amb 3 defenses, a lo Guardiola. També la clàssica amonestació a Wakaso, i algunes ocasions del Madrid, ben resoltes per Kiko.
 Cristian Alfonso entrava per Wakaso per por a l'expulsió, i començava força nerviós i imprecís. Afortunadament s'aniria entonant.



Joc perillós!
 A punt de la mitja part, CR7 rematava amb la planta del peu a l'altura del cap, una centrada des de la dreta. Joc perillós flagrant!
 Tot i que va passar en el temps de descompte, Sergio Garcia encara va ser a punt de tornar a marcar, abans del xiulet arbitral.
 L'heroïcitat semblava llunyana, més encara quan el recent incorporat Di Maria, feia de les seves i el lateral -ahir migcampista- Coentrao rematava el 2 a 1, després d'una clara empenta a Forlín.
 Eren els millor minuts del Madrid, que l'Espanyol va superar amb sort i encert defensiu. L'allau de joc, va semblar aturar-se amb l'entrada de Capdevila per Victor Àlvarez, que es veia desbordat per Di Maria.


4 ocasions dins l'àrea petita
 Aturat el perill, l'Espanyol va semblar recuperar la pilota una estona, però sense prou autoritat. Verdú, tocat per un mal de panxa que arrossegava des de feia dies, es retirava a 20 minuts del final. Entrava Albín, aquest home que encara no m'he fet la idea de quina és la seva posició ideal. Només entrar, ben col·locat dina l'àrea en un córner, era apunt de rematar l'empat.
 Va ser la primera de les quatre clares accions dins l'àrea en jugades de córner o pilota penjada. Les altres tres van ser al sis darrers minuts. Abans els blancs, també va tenir tres clares ocasions de sentenciar.
 La primera ocasió blanc i blava, arribava en una rematada de Capdevila (aquell defensa que acabava cada temporada al Depor o al Vil-real amb un quants gols...). la segona en una doble, de Colotto i Sergio, que deixava glaçats els castellans. I finalment a dos minuts de final, de nou Albin, amb una habilitat pròpia de Gerd Muller, rematava a gol, i constatava que és un home que se sap situar en els córners, i que si no recordo malament anteriorment ja havia marcat en el Bernabéu i el Camp Nou, en el seu passat a l'esquadra "gitana" del Getafe.
 Van quedar 2 minuts, més 4 de descompte per patir, i confirmar un punt que psicològicament ha de significar molt i que cal confirmar dijous vinent contra el Depor a Cornellà.


 2a2, un resultat que em recordava un partit, vist en blanc i negre a l dècada dels 60, amb excepcional actuació de Marcial i José Maria, era el 7-10-1967 http://www.bdfutbol.com/p/p.php?id=8324

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius





dilluns, 10 de desembre del 2012

Sort i desconnexió

Espanyol 2 – Sevilla 2


En el primer dels partits en què els blanc i blaus, semblaven lleugerament afavorits per a les decisions arbitrals, l'equip d'Aguirre tampoc va saber guanyar. De nou la falta de concentració, també existent amb el mexicà a la banqueta, va ser decisiva en encaixar el gol de l'empat al descompte.


 A Pochettino no se li havia posat aquesta temporada, cap partit tant bé per aconseguir els tres punts. Després d'un inici força desconcertant, un clar penal sobre Verdú, que ell mateix executava al minut 13 podia marcar positivament el desenvolupament del partit.

No durava massa l'alegria, ja que quan Muñiz Fdez va tenir ocasió, senyalava un penal inexistent a l'àrea blanc i blava, en un estira i arronsa entre Stuani i Condogbia. Rakitic empatava. 1 a 1.


Poc futbol

El futbol era lleig, com ens tocarà aguantar amb el mexicà a la banqueta. Costava arribar a l'àrea contrària, i més aviat eren els andalusos els que dominaven. Victor Sanchez és un bon element per l'esquema, però tampoc és l'home que ha de dirigir el joc.
La jugada més tonta arribava a poc de la mitja part quan Reyes va executar una falta fora de temps i que l'àrbitre li va sancionar amb la segona groga que el va fer expulsar. S'arribava a la mitja part amb certes esperances, i realment a l'inic del segon temps l'equip va sortir descaradament a l'atac.


Simao de mig xurro

Entrava al minut 13, Simao per Rui Fonte, i un minut després el portugués es trobava amb una pilota que rematava de resquitllada amb el cap, en un córner d'aquells en què sembla que els baixets no compten. Doncs si, gol 2 a 1.
Tot bufava a favor, i tot i que el perillós Negredo sortia al camp, semblava proper el 3 a 1. Verdú desaprofitava dues accions. Aguirre repetia el canvi “aamarrategui” de granada i posava Raúl per waka, que un dia més havia estat el més destacat per la seva lluita, però que acumulava una nova targeta en el seu repertori, aquesta per desplaçar la pilota.



Massa confiats

L'equip mostrava un perillós excés de confiança. Cristian rebutjava amb la cama un fort xut de Rakitic. Negredo errava un xut dins l'àrea. Eren els preludis del temps de descompte quan acabaria tota la il·lusió. Negredo rematava de cap una centrada al punt de penal, amb la mala fortuna que Raul la desvia amb l'espatlla al fons de la xarxa.
Gran oportunitat perduda, davant dos desplaçaments on segur que ningú confia atrapar punts. Bernabéu i Camp Nou, no són dins els càlculs, caldrà assegurar el punts a casa els pròxims partits.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 3 de desembre del 2012

Ánedele, a currar . *Apa-li, pit i collons.

Granada 0 - Espanyol 0


 Tres dies no és res, i evidentment no n'hi va haver prou per poder notar algun canvi a l'equip. El partit de Granada només va constatar que a Aguirre se li ha de donar una mica més de marge per a poder fer-nos una idea de si és possible un canvi. L'equip continua igual d'espès, i només a estones aconsegueix fer alguna cosa destacable amb la pilota als peus. El partit de divendres vinent segurament ens donarà una idea més clara, si sense Pochettino hi ha marge de millora abans de les imprescindibles incorporacions que li calen a l'equip en el mercat d'hivern.

 La crònica d'Oriol Vidal prèvia al partit, amb un dels primers entrenaments del "basc" Aguirre amb neu a les muntanyes de Sierra Nevada, em van empènyer a fer una passejada amb raquetes a la neu que enfarinat generosament el Pirineu, els darrers dies. Una manera de fer passar els nervis que poden suggerir un canvi d'entrenador.
Em vaig asseure davant el televisor quan es posava en joc la pilota, sense temps a conèixer el canvi d'homes proposat per Javier Aguirre. El retorn de Colotto el desitjava, i realment tenia els meus dubtes sobre si el Simao d'avui en dia, té prou cosa per aportar a un equip que s'ha de comprometre amb la lluita. Posar Stuani en el lloc de Longo, és pur maquillatge. Posar Javi López al lateral, una temeritat. Wakaso per la dreta, pot ser solució alguns partits La parella del mig centre Victor S-Baena, no és la millor que es pot presentar. Les esperades absències de Sergio G i Hèctor M, són baixes massa importants per a poder analitzar l'equip amb més profunditat.

El negres eren ells
 En el sorteig de camp, l'equip no en va sortir favorit, Cristian va haver d'aguantar al primer temps un "caralsol" més emprenyador que Toño a la segona part. Els primers minuts van ser, segurament els més caòtics de l'Espanyol, amb un Granada amb molta empenta, que volia resoldre el partit des d'inici.

No va ser fins passada la mitja hora, en que l'Espanyol va prendre el control de la pilota. Una situació que ja duraria fins al final del partit, i que va donar a l'Espanyol un caràcter més assemblant al de la primera part de Mestalla, i que va estar a punt de deixar per davant als blanc i blaus en dues ocasions, abans de la mitja part, si no fos per un Toño excepcional.
En el decurs del primer temps, també es va poder notar que l'equip arbitral no va estar tant sever amb l'Espanyol. Al contrari, seria perquè el Granada va jugar amb 5 jugadors "de color", que més aviat va estar sever amb els locals?
En començar la segona part, Benitez posava a prova Cristian, però era l'Espanyol qui arribava amb bones combinacions des de la banda esquerre, amb pilotes cap al centre de l'atac, on Wakasso es va deixar caure varies vegades amb perill. 

Perill d'incendi
Les baixes prestacions de Simao, es van concretar amb el seu canvi. Entrava Rui Fonte, que va estar un pèl millor que de costum, però sense el perill del "castigat" CAlfonso, que encara no sé perquè Aguirre el va deixar a Barcelona.
Les intervencions de Wakasso van estar a punt de suposar els tres punts. Va ser una jugada en la que a Felip Puig se li deurien posar els pels de punta, quan des del punt de penal, i tot a favor, el ghanès va fer un "misto", que podrien haver "encès" les esperances de salvació. Hauria estat definitiu, i va ser un avís del que podria haver estat la part final del partit. Llàstima que Wakasso i Javi López van rebre una targeta que va fer recular l'equip, sobretot quan Raúl Rodríguez va rellevar el ghanès, en un d'aquells canvis que en aquest web no dubtem a qualificar de "cagon".
Els darrers minuts van ser de patiment, quan el Granada va aprofitar la reculada per penjar pilotes a l'àrea.

Fa anys que hi somnio
Finalment, un puntet. No ho és tot, ni tampoc és res. Em sap greu no haver vist més canvis. Com ja he dit, tres dies són poca cosa, però si psicològicament el puntet serveix per alguna cosa, benvingut sigui. Sobre Aguirre, és aviat opinar,. ja fa anys, força anys que espero algun entrenador que aporti coses noves. Per exemple, des que de Sant Adrià van començar a sortir un seguit de centrals amb certa entitat (Soldevilla, Lopo, CGarcia, Moises, Jarque, Raul... i en venen de més bons) que espero un entrenador que aprofiti la circumstància per aconseguir, amb el suport de laterals amb projecció com Mattioni i Victor Álvarez (Capdevila) per plantejar un 5-3-2, amb ambicions flexibles cap un 3-5-2 i si cal 3-3-4. Fa anys que hi somnio.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 26 de novembre del 2012

11 negritos a la corda fluixa

Espanyol 0-Getafe 2


 Les errades de sempre en el control de la pilota que es remena pel mig del camp i la poca profunditat a l'atac va sentenciar un equip, abonat de nou a la derrota. A la primera part va semblar que l'àrbitre tractava una vegada més com si jugués amb 11 negres.

Els regals de pilotes des del mig del camp ja va arribar ben aviat. Pochettino s'havia entossudit de nou en posar Victor Sánchez al lateral dret. El problema no és que la passada sigui imprecisa, si no més aviat la manca de jugadors que s'ofereixin generosament a rebre-la. Costa trobar-los, i el rival ho aprofita. Al minut 16 ho aprofitava el Getafe, quan ja ho hauria pogut fer en dues ocasions anteriors. 0a1.



11 negres
 Mentre tant l'Espanyol encara no havia arribat a xutar a porta. Abans i després del gol, arbitre i linier, havien comès excessives errades d'apreciació sempre en contra dels blanc i blaus. Cap a la meitat del primer temps vaig comptabilitzar 6 errades seguides en contra de l'Espanyol, en sis decisions consecutives de l'equip arbitral. Moltes de les errades de la primera part eren faltes contra Wakaso. El Getafe, com tots els equips va provocar la irascibilitat del ghanès. Acostumen a ser entrades netes, inicialment. Quan la pilota ja s'allunya, quan Wakaso ja l'ha passada, i l'atenció dels ulls de l'àrbitre van cap una altra costat, el mateix defensor carrega contra els turmells de Wakaso.



Nou doble pivot, o trivot
 Pochettino havia posat sobre el camp, la parella Baena-Cristian Gomez al doble pivot, i amb millor criteri al descans incorporava Javi Lopez i Stuani, per aquesta parella, de manera que passaven Víctor Sánchez i Wakaso a la conducció de l'equip en companyia de Verdú.
A la segona part, no vaig poder detectar el mateix volum d'errades arbitrals. Més aviat els atacants blanc i blaus els que van fer les cagades més grosses, com la del primer minut de la segona part, quan amb ja Stuani sobre la gespa, li servia un gol fet a Longo, que l'italià va errar del tot.


La truita no gira
 La millora del joc però, no va acorralar als madrilenys. El Getafe se'n sortia, i si passava de mig camp feia por. La tècnica d'homes com Pedro León, Lafita i Àlvaro Vázquez possibilitava l'opció de fer algun gol més, que va arribar en mig de la total desesperació dels homes de Pochettino i del mateix entrenador, al minut 90. 0a2.
L'equip perd crèdit, demostrant una jornada més que és incapaç de superar equips de nivell similar o inferior. Fins que no es giri aquesta truita serà impossible del tot. A Granada, hi ha una nova oportunitat diumenge vinent. Abans, el tràmit de la Copa.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

diumenge, 18 de novembre del 2012

El Gurtel s'extén


València 2 – Espanyol 1

 Ho sap tothom. L'Espanyol és vulnerable als córners i pilotes penjades de falta. Si provoques Wakaso es queden fàcilment amb 10. Si res d'això funciona, l'àrbitre sempre et pot ajudar......De mà negre o guan blanc, d'això se'n diu robatori, i a València en saben un munt.

Pochettino continua amb la inseguretat demostrable, en el fet de no saber mai a qui posarà a l'onze inicial. Serà la situació esportiva, serà la institucional o totes dues, però l'home segueix fent proves, a veure si d'una vegada per totes es comença a sumar punts de manera continuada.
A València va tornar amb els Víctor de laterals. Raül al centre amb Moreno. Un Forlin més efectiu que d'altres dies, al mig centre, i plena confiança en Wakasso i la connexió Sergio-Verdú.
Per contra el València, no reservava gairebé res de cara la xampions. Només Banega. La resta d'absències eren per baixa. Especial menció a la baixa d'Aduriz, que ja ens va fer els seus gols de rutina amb el seu nou equip.


Mal inici
Les coses no van començar gens bé. El València arribava amb facilitat en col·laboració amb els desajustos de la defensa perica 1 a 0. De nou un rebot desgraciat ajudava a posar el marcador en contra, quan Viera aprofitava un rebot en una sortida de pilota de Raul. Marcava davant la sortida d'un Cristian que va estar força encertat tota “la vesprà”, tret d'un regal que no va aprofitar Jonas, que fins aquell moment havia estat un perfecte còmplice en les errades defensives.
Començava un altre partit, en el qual l'Espanyol ens mostrava la seva millor cara. Just travessar la línia de mig camp, els homes de Pochettino van practicar un futbol ràpid, al primer toc i certament perillós com va quedar palès al minut 30, quan Victor Àlvarez (cada dia més entonat) iniciava una ràoida combinació per banda esquerra amb Sergio, que cedia a Verdú en la posició d'extrem esquerre centrava ras a l'àrea petita on Longo rematava en una “vaselina-pissarrí”, per sobre d'Alves. 1 a 1.


Cara nova
L'Espanyol pressionava bé a mig camp i les jugades de perill ja no sovintejaven a l'àrea blanc i blava. Tenia força possessió i al València li va tocar practicar el pla B. Si, allò d'anar provocant amb insistència que Wakasso perdés els nervis. El ghanès aguantava.

I així fins la mitja part.
En començar la segona, l'Espanyol va sortir amb el rol de la possessió i la teoria que indica que la millor defensa és l'atac. I l'equip va començar a controlar, tocar i agradar-se, fins començar a deixar grogui al rival. Amb el cap en el partit de la xampions, el València estava encallat i va fer sortir Banega. Tampoc se'n sortien i van insistir, també sense èxit en provocar a Wakasso. Les poques ocasions de gol eren sobretot de l'Espanyol.

Sense mostrar cap acolloniment, com en jornades precedents, Pochettino treia pit i posava Tejera. Semblava que es disposava a girar la truita.


Epíleg arbitral

A la recta final, Longo cansat, deixava entrar CAlfonso. El punt i fins i tot la victòria no es presumien impossibles. Només quedava per témer la mala sort i la intervenció decisiva de l'àrbitre del Cerro. Fins el moment havia xiulat amb sorprenent imparcialitat, si descomptem una claríssima falta a Wakasso al llindar de l'àrea a la primera part i alguna targeta injusta. No podia ser........

Quedaven dos minuts quan Forlin rebia una segada fortíssima en una sortida de pilota, que del Cerro no va voler veure. El problema era que la pilota quedava a peus de l'atac valencianista. Centrada per la dreta que va al cos d'Héctor.... jo prescindiria de si li va tocar o no el braç que tenia entre el pit i la panxa. Mai de la vida es podia xiular penal...però parlem de l'Espanyol, contra l'Espanyol. I no n'hi havia prou...també expulsava Héctor i SergioG.

Soldado feia el 2a1 definitiu. No hi havia temps per a res més. Derrota i de les que fan mal, sobretot per les baixes dels expulsats de cara diumenge vinent a Cornellà contra el Getafe. 

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 12 de novembre del 2012

Impossible recuperar-nos

Espanyol 0 Osasuna 3

 La versió més samaritana del club, va reaparèixer la tarda que havia d'haver estat la de la fugida definitiva de les places de descens. I és que, els que sempre tenen excuses de quan no és un all és una ceba , s'acaben entrebancant amb la mateixa pedra de sempre. Qua no són regals defensius, són errades al darrers minuts i quan no regals als rivals més directes. És l'Espanyol.


 No sé si apuntar-me com un “tanto”, el fet de no haver vist el partit. El patiment que em vaig estalviar.... Tampoc ho exposo com si jo fos un talismà. Només reconec que els que ho vau veure ho passar malament i millor seguir-ho d'oïdes.
 Sense haver vist el partit, me'n faig una idea a partir dels primers comentaris que vaig seguir per la ràdio i la tele, una vegada acabat el partit. I sobretot després d'escoltar un Pochettino més pansit que de costum reconeguent que ni ell, ni els seus homes van estar gens encertats. Afegint a tot plegat una afició que no acaba de reconciliar-se, ni identificar-se amb l'equip, i que en plena lluita pre-electoral sent més angúnies, que passió.


Massa caganer
 Pochettino, va disposar un 4-4-2, que en les experiències precedents li havia funcionat. Cagadet de mena, es va reservar una vegada més Cristian Alfonso i Tejera. I el joc encallat va acabar propiciant un 0 a 1, que de nou arribava en una badada defensiva.

Jugant a remolc del resultat, quan no et surten bé les coses, el més fàcil és acabar rebent hòsties. Més encara quan en el precís moment de fonamentar la remuntada s'estavellen dos rematades al pal. Oportuns contra-atacs van acabar de perfilar un resultat que pot fer molt mal, si la cosa no es recupera de manera immediat. I se'm fa difícil pensar que a València ens arribarà el moment. Invoquem l'esperit d'Anoeta!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius







diumenge, 4 de novembre del 2012

Donar la volta a l'especialitat de la casa

Real Societat 0 Espanyol 1


 Sort n'hi ha que de tant en tant, es donen circumstàncies que ens fan recuperar el to moral. Dies enrere, l'equip blanc i blau demostrava que era capaç de guanyar al darrer minut. Sense recuperar-nos del tot del cabreig, d'un partit i l'altre també, d'anar regalant claríssimes ocasions de gol a la sortida dels córners i els llançament de falta penjats sobre l'àrea. La lluita, en un córner a l'atac, va donar l'avantatge i els tres punts a Donosti. Veure per a creure.

No semblava un presagi del tot bò, veure sortir l'equip amb la mateixa roba que portava Kiko Casilla, al Sánchez Pizjuán i que va suposar l'inici i el final de l'antologia de les cagades en les pilotes bombejades a l'àrea.
 Sota la pluja i contra un equip basc, tampoc semblava bon senyal. Sense arribar a donar-los del tot la pilota, l'equip txuri urdin va ser qui va portar més perill. Sobretot -quina novetat- en els corners.


Córners de mig gol

De petit quan anava al futbol no entenia del tot, aquell comentari dels vells afeccionats que relacionaven un gol, amb tres córners. En el futbol britànic, hem viscut sovint una forta pujada de temperatura ambiental, quan s'assenyala un córner. Es veu a venir al gol.

Ni la tradició britànica, ni els vells del futbol de la meva infantesa, van conèixer defenses com, la de l'Espanyol 2011-12. L'èxtasi, seria ple. L'Espanyol va poder encaixar perfectament a la primera part d'Anoeta un parell de gols en córner i un parell més en jugades. Mentre només xutava una vegada a porta, que també podria haver estat gol de Sergio, després d'una entesa estratègica amb Verdú, en una falta que va desviar amb encert Zubikarai.


Mama, rasquen...

El quasi gol de Sergio, va venir seguit per una altra “lacra” del futbol. La dels enfrontaments amb equip que “rasquen”. Sovint són del nord , de l'àrea cantàbrica. I com sempre, de la successió cops se'n surt ressentit l'Espanyol, ja sigui amb targetes o lesions. La situació va fer baixar encara més els fums als de Cornellà.

La culminació de tot plegat va estar la darrera ocasió dels donostiarres al primer temps. Illarramendi, el que es va carregar Màrquez -abans que Pochettino-, va fer lluir Cristian Àlvarez, amb una xutàs des de fora l'àrea. Àlvarez demostra perquè l'han cridat de la selecció albiceleste.

La segona part va començar de manera similar, si bé el continu aiguat va remullar també les forces i les aspiracions dels donostiarres. Les forces basques van semblar més neutralitzades encara a partir de l'entrada d'Stuani i Crsitian Alfonso, per Sergio i Wakasso -com sempre abans que l'expulsèssin- que es va traduir amb un 4-4-2, amb clara intenció d'anar de cara als tres punts.


El futur d'Alfonso

Cristian va tornar a donar detalls de ser molt vàlid per al primer equip. Ja no és el gol de dijous a a Sevilla. És un home desequilibrant, que es coneix a la perfecció els moviments de l'equip i que s'entén molt bé amb els companys. Ens tocarà esperar, com vam esperar l'eclosió de Moisès amb Valverde, o Márquez amb Pochettino, que van ser els darrers “tontos” d'assabentar-se'n i després van passar a “l'eternitat” com els seus descobridors.

La jugada afortunada, anecdòtica i decisiva del partit arribava en encetar el darrer quart d'hora. Sense voler atorgar-me mèrit de profeta, vaig alertar al meu fill. Més que res, per animar-lo. Per animar-nos. Per a ell l'Espanyol és un equip que només aconsegueix fer-lo guanyar a la PSP. I per golejades....

De la centrada del córner, la pilota queda morta dins l'àrea petita i Héctor Moreno la lluita, fins posar-la sobre la ratlla de gol, on hi ha l'altra defensa central, Diego Colotto. Gol . O a 1.

Moreno i Colotto, havien estat prou bé durant tot el partit. Raül Rodríguez i Victor Àlvarez també. Llàstima del car peatge dels córners. Fins a la fi del partit van continuar igual d'encertats, i tot i que els donostiarres es van abalançar sobre l'àrea de Crístian Álvarez, alguna sortida ràpida de CAlfonso va poder arrodonir la matinal futbolera.

Tres punts, tant màgics com els de la tarda del Rayo. Cal que n'arribin més. Dissabte vinent a Cornellà contra Osasuna, cal més gols, reanimar i reconciliar-se amb l'afició.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Inoperància v/s ineficàcia

Espanyol 0 - Màlaga 0


 Les mateixes mancances exposades en les jornades anteriors, no van ser prou motiu per a lamentar de nou una derrota. A banda del detall, ni l'Espanyol va ser tant inferior al rival, ni el rival va mostrar debilitats després de la gesta a la Xampions, ni l'empat va estar un clar pas enrere en les espiracions de supervivència dels blanc-i-blaus.

 A les mancances ja sabudes de l'equip, hi hem d'afegir la tossuderia de Pochettino. Desconec si els de Rosario tenen en el context sud-americà, un tòpic carregós com el dels manyos, però la tossuderia de l'entrenador espanyolista és gran i persistent.

 Com fan d'altres entrenadors va anunciar l'onze titular, fent creure una disposició determinada sobre el terreny de joc, que a l'hora de la veritat no es va complir. La presència de Forlín feia pensar que supuraria el seu posicionament a l'eix de la defensa, a canvi del sancionat Colotto. Però no, Pochettino va tornar a provar Víctor Sánchez al lateral dret. Raül R passava al centre i ens tocava suportar una tarda més "la creu" d'haver de veure Forlin al mig centre defensiu. Aquesta vegada al costat de Cristian Gómez. Víctor Àlvarez recuperava el lateral esquerra, on va tornar a tenir una bona actuació que pot deixar moltes tardes a Capdevila a la banqueta.


Problemes per a Verdú
 A davant, la incorporació definitiva de Sergio Garcia no va ser tot lo determinant que es podria imaginar. En aquest equip, resulta que la bona actuació d'elements com sobretot Víctor Sanchez, Cristian Gómez i Sergio Garcia, depèn de la seva connexió unilateral amb Verdú. Ja podeu imaginar que a Verdú li ha de sortir fum per a tot arreu. L'equip depèn d'ell i les combinacions més atrevides d'aquests homes, i la resta també. En conclusió si Sergio G o qualsevol dels altres no assoleixen un assortit ben variat de connexions amb Verdú, les jugades de gol no arriben. I, si com és normal, Verdú juga lligat de mans i peus pels rivals, la situació física, psíquica i d'eficiència del "geni de l'Eixample", és per anar a urgències. D'aquí ve que des d'aquest web insistim en la importància que els homes del migcentre tinguin més facultats creatives, i si hi ha Forlin, ja perdem un alt percentatge d'efectivitat. Si un dels dos no és Tejera, el futbol ja no és del tot controlat.



Ineficàcia andalusa
 A diferència del dia del Rayo, i seria per a donar repòs als seus homes, Pellegrini no va pressionar en excés la sortida de la pilota, de manera que les errades no es van produir en aquest temps. Però el cert és que no ho va necessitar. Les pilotes tampoc arribaven ni amb continuïtat, ni amb perillositat al davant.
 A diferència de la resta de partits, els rivals no van aprofitar aquelles desconnexions habituals de la línia defensiva. En una falta i un córner De Michelis va errar el 0a1. Aquesta ineficàcia atacant, va estar un regal per a l'Espanyol.



 Inoperància catalana
 Com a la resta de partits, el joc de creació dels banc-i-blaus va ser tant eficaç que Cavallero va estar inèdit a la primera part i gairebé a la segona.
 Poca més història.
 En aquest cas, el temps de descompte va poder tornar a ser decisiu, quan Cristian va aturar l'única clara oportunitat de gol dels andalusos a la segona part. Gràcies als andalusos pel perdó i esperem que l'empatx de castanyes i panellets no perjudiqui als nostres en la seva visita a Anoeta diumenge al migdia.
 Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 22 d’octubre del 2012

No s'obliden de Pedro, ni de guanyar

Espanyol 3 – Rayo Vallecano 2


 Guanyar, encara que fos jugant igual de malament que sempre, amb decisions arbitrals polèmiques, i al temps de descompte, era una de les coses que necessitava com l'aire que respira, l'equip de Pochetttino. Si cada vegada que es juga amb un dels molts equips inferiors del campionat, es regalen igualment els tres punts, no serà possible salvar el coll. En aquests partits s'ha de sumar sempre.



 Magnífic i inoblidable, el detall que la plantilla blanc i blava, va tenir abans de començar el partit, en vers al nostre company recentment desaparegut Pedro Segura. Una d'aquelles accions en el quals li toca donar la cara i refermar-se a un club que no pretén res més que ser un club esportiu.

 Les altes mèdiques i esportives de jugadors com Baena i Sergio Garcia, pressuposaven canvis a l'alineació titular. Els canvis, però no els van tenir en compte d'entrada. Després de 15 de dies de descans en què el mitjans han escrit i parlat massa del club, per diverses polèmiques, la darrera destapava que amb Simao passa alguna cosa. Sobre la gespa encara no ha demostrat res i Pochettino només el vol si aporta futbol i experiència. La cosa sembla clara, encara que els mitjans d'això en fan una notícia, quan al meu parer és més noticiable que un home que pot afavorir molt més el joc de control, com ho és Sergio Tejera, es quedi fora de la convocatòria, que no pas el portuguès.

 L'alineació era d'entrada tant defensiva, com la que ens té acostumats Pochettino quan el rival és el Barça. Javi López, recuperava la confiança del “míster”, i en el seu conegut paper de comodí, acabava jugant un dels seus millor partits a la mitja punta. Dona la impressió que Pochettino continua fent proves, com si encara estiguéssim a Peralada.



Fútbol cardíac
 Deixa Verdú com únic home capaç de controlar la pilota, sense envoltar-lo de Gómez o Tejera, sembla del tot suïcida. Més de la meitat de les pilotes que arriben a mig camp, acaben seguint la circulació cap endarrere i acabant comprometent Cristian Álvarez, i posant a prova l'estat cardíac dels afeccionats.
 En una d'aquestes circulacions, el màxim exponent de toc de la pilota, Joan Verdú, la donava al contrari. Era el minut 11, i després d'una confusa jugada amb dues rematades de Baptistao, la pilota era extreta per Héctor sobre la mateixa ratlla. No sabria dir, si era dins o fora. Com sempre quan es dubte, el perjudicat és l'Espanyol. 0 a 1.
 El pessimisme tornava a imposar-se en el joc, ja prou dubitatiu dels blans i blaus. Al davant, hi havia un d'aquests 8 ó 10 equips de la competició que són clarament inferiors a l'Espanyol, però se'n sortien prou bé. El Rayo juga amb una defensa avançada, a l'estil d'alguns grans. Per lo bò i per lo dolent. Contínuament atrapa algun atacant despistat en orsay, i en la mateixa proporció facilita accions de gol al rival.
 En una d'elles, Verdú protagonitzava l'única arribada d'atac de la primera mitja hora, la posava al pal després d'una jugada de Longo. La següent ocasió, ja al minut 36, era l'empat. Víctor robava i activava el contraatac. Verdú revia i amb la classe innegable que posseeix, la clavava dins la porteria . 1 a 1.
 Tornava la il·lusió, tot i que en el minuts restants l'equp no millorava en excés.
 La segona part no suposava l'esperada entrada de Sergio G. Tampoc la de Baena, tot i que Forlín ja tenia una targeta groga.


Revifalla
 Segurament aquest inici van ser els millors minuts. Es veia a venir el gol, i al minut 4 Verdú tornava a resoldre una jugada amb diferents oportunitats i fins i tot unes mans defensives. Ara si que se'ns posava una bona cara. El partit s'havia de certificar amb un parell més de dianes. Semblava el moment de fer sortir Sergio G. Pochettino seguia gasiu.
 De nou Verdú era a punt de marcar i culminar un hat-trick, en un contraatac que desarmava la defensa avançada. La vaselina sortia per sobre el travesser.
 L'Espanyol no aconseguia matar el partit i es repetia aquella jugada de sempre, en què sense fer gran cosa, el rival tornava a empatar. Minut 17, 2 a 2. Una jugada molt lluitada pel Chori, deixava sol dins l'àrea al mateix Baptistao.
 Cares llargues. Quedava partit, però aquella empenta dels primers minuts de la represa, s'havia esvaït. Una mica d'esperança arribava al minut 23, quan de manera força rigorosa l'àrbitre Andújar expulsava Labaka, que anava passat de voltes a l'estil Wakasso, feia caure a Javi López a prop de l'àrea.
 El Rayo quedava amb 10, i Pochettino feia entrar Baena i Sergio per Forlín i Wakasso. Aquesta començava a ser una alineació amb més cara i ulls. El futbol, no ho notava. Es notava la superioritat , però en arribar la pilota a l'àrea vallecana el perill era inexistent.


Final feliç i de suspense
 Les coses no milloraven, i era més aviat el Rayo qui feia patir al defensa local. Per acabar d'enrredar-ho, Colotto veia una segona targeta groga, i els 10 darrers minuts es jugaria 10 contra 10. A la jugada següent, Javi queia lesionat. Entrava Stuani.
 Als darrers 5 minuts de temps reglamentari, el Rayo tenia dues clares ocasions, mentre l'Espanyol només ho intentava en desafortunades accions de Longo, que va jugar el seu pitjor partit de blanc i blau. No va estar ni pressionant la sortida de pilota, ni trencant esquemes defensius com en altres partits.
 Encara sort, que l'àrbitre va afegir 4 minuts. En aquesta estona en va tenir prou Sergio Garcia per emportar-se amb empentes i rodolons, una pilota que amb l'esquerra va posar al punt de penal, per a què Stuani rematés al fons de la xarxa amb el cap. 3 a 2. Final i cap a casa amb il·lusió. Esperem que la moral s'aixequi i les coses es posin al seu lloc. Dissabte vinent el perillós Màlaga ens vindrà a posar a prova.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius



dimarts, 16 d’octubre del 2012

Una espurna d'esperança

Valladolid 1-Espanyol 1

 Sense voler recordar la figura d'HH, la fermesa mostrada pel homes de Pochettino jugant només 10, és segurament el detall més destacat i el que pot donar una treva al pessimisme que viu el club amb la situació esportiva actual.


 Portar el control de la pilota, permetre només una arribada del rival -encara que fos gol- i marcar dos gols amb només 10 homes només està a l'abast d'un equip que està "enxufat" a la vida. L'Espanyol no és mort, encara.


 Pochettino continua buscant l'onze ideal, a mesura que avança el pobríssim campionat i se li van recuperant i conjuntant els efectius. Mentre Mattioni no és a punt, la recol·locació de Raül al lateral dret - ja va fer l'any passat un gran partit contra el Barça, amb existència inclosa- va estar una bona solució a l'alineació. Ni Simao, ni Rui, semblen una bona solució a l'absència de Sergio Garcia. Forlín al mig centre és una aposta conservadora i donava molt mal rotllo jugar amb quatre centrals al camp d'un equipet com el Valladolid. L'aposta per Víctor Álvarez al lateral esquerra és atrevida, però convincent alhora, si bé en una situació delicada com l'actual, l'experiència de Capdevila, hauria de ser fonamental.


 L'equip va sortir amb cert nerviosisme, sempre imputable a la situació de crisi esportiva (i a l'altra). Una vegada superat aquest tràngol, l'Espanyol no va dominar més el partit perquè al mig centre no presentava un home de les característiques de Tejera o CGómez. Li faltava un home que aixequés el cap i busqués situacions combinatives. Com sempre Verdú era l'home més controlat pels rivals. Wakaso i Riu lluitaven. Longo feia esforçar la defensa rival de manera extraordinària. La pilota però no arribava amb perill a l'àrea contraria. Els castellans també es mostraven inofensius. La pressió de Longo en la sortida de pilota és una de les millors armes defensives del grup.

 Una vegada analitzats i els rivals, només en toca fixar-nos en l'àrbitre. Quina desgràcia, aquest Borbalán!

Desvirtuava l'equilibri de forces, expulsant per doble groga "imaginària" a Víctor Alvarez, un xicot que promet molt. Encara no era mitja part.

 Gens acomplexat -de fet el rival no feia cap mena de por- l'Espanyol va sortir a la segona part com si hagués notat que jugava amb 10. La situació, semblava més propensa a acollir-se a aquella frase de HH, de posar l'autocar sota la porteria, que no pas a aquella altra de millor jugar amb 10 que amb 11.

 L'incansable Wakaso, es feia càrrec de la banda esquerra. El Valladolid, que va 8 punts per davant de l'Espanyol, feia més cara de ser un equip de Segona, que no pas de Primera. L'Espanyol arribava més a l'àrea contrària i controlava més l'esfèric que a la primera part.

 Longo era objecte d'un d'aquell penals que només i piten a favor al Madrid i el Barça. Verdú l'aprofitava per a posar el 0 a 1. Els més patidors vèiem a venir un pas enrere de l'equip i un allau ofensiu dels castellans. No va ser així en realitat, si bé a quatre minuts del final arribava el gol de l'empat, en un córner molt mal defensat, en què gairebé es va produir un autogol.

 No hi havia temps per a gaire més. Els pessimistes temíem que si. I el final va ser ben diferent del que esperàvem. Verdú va aconseguir un altra gol ben legal, que l'àrbitre no va voler acceptar com tal. Final, amb repartiment de punts. Mentre, ja ens comença a tocar de mirar com va de punts la cua de la classificació. I veiem que d'altres sumen. 15 dies per a reflexionar i si cal no estatge a l'Empordà. Ànims!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense aturador

Espanyol 0 - At. Madrid 1

 Embalats cap a un nou rècord, l'Espanyol va complir la sisena jornada de lliga sense conèixer la victòria. Ni tant sols capaç d'empatar, es disposa a jugar ja des del mes d'Octubre un seguit de finals amb un únic objectiu, salvar el coll.


 De circumstàncies, com ja el primer dia, Pochettino presentava una alineació ben nova. A les baixes de la pretemporada se'n ajuntaven de noves amb expulsats i "castigats". El colador en què es va convertir la defensa en diferents estones dels partits precedents, deixava Capdevila a la defensa i feia apostar per un nou 4-4-2, amb un greu error en l'elecció de les peces.



Mala elecció

 Si vols jugar amb dos davanters, i comptes amb dos homes de la potència física i característiques rematadores de Longo i Stuani, no te'n pots estalviar un. Simao tampoc ha donat la talla en l'inici de campionat. Ni és moment de posar-lo al lloc on no serveix.
 Els homes escollits pel mig del camp, per acompanyar a Verdú de bon inici, tampoc van estar encertats a la primera part. Posar Forlin en aquesta posició, per voluntat que hi posi, és jugar amb el fre de mà fixat. Ja vindran partits en què cal ser més forts al darrere.
 Les poques intencions creatives, topaven davant un equip ordenat que no necessitava de cap sobre-esforç per aturar la passivitat i manca de idees. Si a això hi afegim que ningú es desmarca i ningú demana la pilota, el partit es regala.


Regals defensius

El matalassers ens ho havien posat molt bé, en no presentar ni Falcao, ni Adrian a l'equip inicial. Ni els feia falta. Creant ben poc joc, en van tenir prou, per a marca el 0 a 1, al minut 29. RaúlG rematava tot sol una centrada de Juanfran. Posats a castigar algú, Javi López podria ser l'escollit en una defensa on sempre hi ha algú que desentona. El 90% dels casos, el lateral dret. Mattioni, recupera't!
 A la jugada següent el mateix Javi L feia un misto que posava fàcil el 0 a 2, que mai va arribar. Per contra l'Espanyol feia la primera rematada -si se'n pot dir així- quan Cristian Gómez feina una remata des de fora l'àrea, amb la dreta.
 Abans d'acabar el primer temps, Pochettino telefonava des de la grada a l'entrenador-físic Jesús Pérez i ordenava el primer canvi. Sacrificava Cristian Gómez, i entrava l'eterna" promesa Rui Fonte. Simao reculava la posició. El futbol no millorava.
 En començar el segon temps, Simao es retirava i Stuani sortia per a reforçar l'atac amb "dos tancs". La filosofia del joc va començar a canviar. Les incorporacions dels centrals, un major ordre i més participació de tots, van permetre minuts de millor futbol, amb alguna mostra de intenció d'arribar a la porteria rival. Es jugava en camp contrari. Només molestava la bona voluntat de Forlín, que no va ser substituït fins que va rebre una targeta, com tantes vegades per protestar. Nova trucada de Pochettino.


Tampoc

 El va rellevar Tejera, un home amb molt més futbol a les botes. Al darrer quart d'hora Stuani va poder empatar de cap en dues ocasions. Poca pólvora per 45 minuts de futbol d'atac, en què les arribades van ser comptades, les dues rematades d'Stuani, un xut de Víctor Sánchez i una pilota robada per Longo, que van fer lluir a Curtois.
 En definitiva, els nervis creixen i només queda assolir un triomf per aixecar el cap. És aviat per donar-se per vençut. Queda molta cera per cremar. Caldrà veure com està la metxa.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius



dimarts, 4 de setembre del 2012

De kaki i de caca

   Llevant 3 – Espanyol 2

 La tercera prova per a esbrinar, si l'Espanyol mostra aptituds per a superar com a mínim als equips que de manera més o menys declarada han d'acabar ocupant les darreres places de la classificació, va tornar a acabar de manera decepcionant. Després d'una primera part en què ens va pujar la moral de gran manera, una diarrea paralitzant va donar els tres punts al contrari.


Amb zero punts i al llindar de la frontera del descens, Pochettino va posar sobre el terreny de joc una alineació diferent. Per bé no hi era Albin. Per imperatiu, i sense davanters centres (per la venda d'Uche i Alvaro) feina debutar una de les recents incorporacions, Longo.
Un altra imperatiu, el televisiu, ens feia vestir d'un kaki militar que no m'entusiasma. Unes molèsties de darrera hora, també deixaven fora a Héctor.

Més lesions, i en van.... no sé però tot plegat porta a la reflexió negativa, pessimista i tant pròia dels pericos. I rumio... tindrem més mala sort? El Mallorca ens factura Mattioni i dos anys després encara no el coneixem. Li facturem el lesionat “crònic” Marquez, i juga sempre de titular. A veure què passarà amb Tejera. A la primera part, li van obrir el cap a València.


Ordre i concert
Però abans de tot això, l'Espanyol de Tejera agafava les regnes del partit i donava clares mostres de perill, amb un incisiu Stefano Longo, i un futbol solidari que els permetia recuperar la pilota, una vegada i una altra. Al quart d'hora el davanter italià amb cognom de campiona ciclista francesa, era objecte de penal, i com es costum a can perico, acabava carregant amb una targeta groga.
Quatre minut més tard, Longo culminava una jugada d'atac, en que marcava després d'un remat aturat per la mà d'un defensa, i una contundent pilotada que Munua encara busca. 0a1.

En ple domini, quatre minuts més i Tejera feia el 0 a 2, en una precisa rematada al llindar de l'àrea.
Entre gol i gol enviava sms i “com vas” (WatsApp). Després del 0a2, continuava traient fum el mòbil
L'Eric resolia que estàvem molt ben posicionats i que el partit estava trencat. Èrem superiors, i la Mercè sorpresa, es preguntava si estàvem bé.... fins aquell moment l'Espanyol havia estat un equip perdedor.

S'arribava al descans amb l'únic contratemps de nombroses targetes grogues, en un partit presumptament net, ja en col·leccionàvem 5. Longo, Capdevila, Victor, Rui i Alvarez. Excessiu. Més encara quan qui més va repartir eren Juanfran, Ballesteros i companyia.


La segona per cagar-s'hi
 Amb el bon regust de boca de les cessions, asseguts al sofà amb en Ramon, ja fèiem noves prospeccions....com el Mancgester City havia fitxat Maicon, els podríem demanar Zabaleta, oi?

En començar el segon temps, i abans d'adonar-nos que l'equip havia canviat de caràcter i regalava la posessió de la bimba al Llevant, Simao entrava per Wakasso. Si l'africà em sembla un esbojarrat que pot arribar a ser un bon jugador sota el divan d'un bon psicòleg, Simao no va semblar en cap moment aquell ordenat jugador del Benfica, ni tenir projecció ni possibilitat de psicoanàlisi.

Ben aviat, min 8, Juanlu engaltava una pilota des de fora l'àrea que Christian veia entrar per l'esquadra. Dos minuts després Lehl, en posició dubtosa i amb molta fortuna empatava a dos.

L'Espanyol no només havia donat a pilota al rival, s'havia desplomat i estava rebent garrotades per tots els costats sota el permís arbitral, que va trigar a la tercera entrada “assassina” de Juanfran per a ensenyar-li la targeta groga. Era el minut 12, i havia deixat KO a Joan Verdú, que juntament amb Longo i Tejera havia estat el més destacat dels blanc i blaus.


Final encara pitjor
 El partit estava empatat, i començava a fer més cara de 3a2, que de 2a3. Amb en Ramon van comença a fer apostes de si encaixaríem de penal o en pròpia porta, quan de cop i volta les coses semblaven arreglar-se. Expulsaven Iborra, i tot que no jugava Verdú, es podia pensar que alguna cosa podria millorar. Stuani i Hèctor havien entrat, però els canvis no s'havien traduït en més atac. La caguera la portaven acumulada des de la mitja part. No acabo d'entendre que collons els va explicar Pochettino al descans.

No havia acabat el partit, i al descompte, una pilota desviada per Raül, entrava a la porteria. Punt fina 3a2, i només ens queda el consol de la primera part. Quan començarà la lliga?
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dissabte, 1 de setembre del 2012

De regal en regal

Espanyol 1 – Saragossa 2


 Si a un dels defectes propis, com ho és la generositat amb els equip més fluixets, n'hi afegim un altra d'aliè, com el que tenen els àrbitres, de putejar pericos. Tenim fet el còctel explosiu que li falta al dèbil Espanyol per encarar el pou de segona divisió.
El futur immediat es presenta molt gris, encara sort que no som encara a 31 d'agost, i encara som a temps de debilitar-nos més, o a fitxar algun reforç. Ja ho veurem.


L'alineació de Pochettino presentava de nou una alineació a la qual no li pronostico massa futur i amb la presència d'Albin, que em continuo preguntant de què juga.
De tota manera una petita bafarada de fortuna posa l'Espanyol per davant al marcador, quan Álvaro possiblement s'acomiadava de l'afició amb un gol.

Camí aplanat
 Anar amb un gol per davant en el marcador, contra un rival com el Saragossa, semblava una garantia. L'Espanyol havia tingut la possessió de la pilota i li havia costat trobar forat. Preveient que el Saragossa obriria línies, em veia amb els tres punts al sarró.
Però abans d'acabar el primer temps la cosa es complicava i de quina manera.... Unes mans involuntàries dins l'àrea, que puc arribar a entendre que se senyalin com a penal, si l'home que ho fa, porta els braços desplegats com un molí de vent, no em faig el càrrec que pugui ser expulsat, ni rebi targeta groga.

Camí torçat
El penal acabava en gol i l'Espanyol es quedava amb 10 homes. No pintava gens bé...
No calia ser cap entès, per a pronosticar un mal final. No va sorprendre gens, que un Espanyol espès i amb 10 homes acabés cedint els tres punts al Saragossa. Jo que em pensava que després del “regal” de la temporada passada, en què el triomf dels manyos a Cornellà va suposar el punt de sortida de la seva reacció que el portaria a salvar la categoria, ens ho pagarien amb un altra regal.

Res de res, final 1 a 2, i esperar aque aquesta setmana es pugui contractar un fitxatge de categoria com el de Caicedo, que amb Verdú, Sergio i Simao, podrien completar un atac prou amenaçant.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dimarts, 21 d’agost del 2012

Merda de dissabte

Mallorca 2 – Espanyol 1


 La queixa no seria tant per l'horari, com pel fet de jugar dissabte. El gran problema és perdre com sempre amb la innocència dels principiants, poca fortuna i els excessos de confiança. Voleu més broma que et guanyin per dos gols d'un jueu en dissabte. No havíem quedat en que era sagrat?


 Pochettino ens tornava a sorprendre amb una alineació rara. I dic rara, perquè no cal ser molt entès per a fixar-se en que hi havia molts homes que per més en forma que puguin estar a mig Agost, no crec que siguin gaire sovint a l'onze. No sé si Forlín, Albin, Víctor S i algun altre seran habituals. De què juga Albín?

Ai wakasso!
 La cosa va començar amb la salsa dels gols. Dos gols bonics. Obria el Mallorca amb Tomed i replicava Wakasso. Quin jugador Wakasso! No sé si el seu problema és el del debutant, o qüestió de coeficient. Però hi haurà molts partits que no li duraran ni 50 minuts. Espitós, accelerat, passat de voltes...quan arriba tard és targeta segura.
 Sense mostrar un domini total, els blanc i blaus, van semblar tenir el joc controlat. I si no fos per una Àlvaro innocentó, que no sabem quants TN's li quedent de blanc i blau, l'equip podria haver arribat amb avantatja al descans. Els dos porters van estar especialment bé, i va acabar en empat.

Mals rotllos
 Veure que no jugues amb l'onze tant poc convincent, no dona massa bona impressió. Més mal rotllo dona, veure l'equip contrari dirigit per Javi Màrquez, sense estar lesionat!
Tampoc m'entusiasmen les ratlles primes de la samarreta, i encara menys els mitjons ratllats.
A la segona part em van desagradar més coses. L'equip va deixar de controlar el partit, i poc a poc tot semblava anunciar aquell final tant típic dels pericos en els camps d'equips foten pudor de segona.
Els gol en contra arribava a cinc minuts del final. De nou Tomed. 2 a 1.

Tornarem a patir
 L'anomenada lliga bipolar que ells cuinen i es mengen sense vergonya, ha començat. Entre setmana tontejen i juguen entre ells els seus campionats. Els caps de setmana continuen. L'un fitxa el “papa noel negre” de l'Arsenal, i l'altra li col·loca un jugador que no vol. Com Juan Palomo, “yo me lo guiso, yo me lo como”.
Queden dies, per acabar de fitxar. Simao ja és aquí, i esperem que Caicedo i alguna altra incorporació a banda dels nombrosos lesionats, canviïn el fosc panorama. Tornarem a patir.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius


dilluns, 30 de juliol del 2012

Atila de blau i grana


Els que hem nascut a Granollers, Badalona, Reus, Sant Hipòlit de V. .... o hi hem viscut un temps, i en matèria esportiva ens hem deixat agafar pel sentiment chauvinista i certament lògic de donar suport i estimar els clubs esportius de la teva ciutat i comarca, hem viscut sempre amb la sensació de tenir l'enemic al costat de casa, el Barça. El tarannà prepotent, especialitzat en fotre els altres -siguin o no de prop- ha significat la part penosa d'una història plena d'èxits que tot el país ha corejat.

Paral·lelament, aquesta actitud caïnita, s'ha implantat sense que la resta del país els aturés els peus. El darrer capítol d'aquesta història no se'n alegra únicament de fotre perjudicar els germans. Sotmet tot el país, i alhora provoca els danys col·laterals en l'esforç, els sentiments i l'economia d'aquests altres clubs que sempre han hagut de suportar la dictadura del més fort.

No ens ha de sorprendre, ni en l'aspecte nacional, ni en el psicològic, que el club més representatiu del Cap i casal de Catalunya prioritzi una supercopa d'Espanya, a una de catalana. El món del futbol professional es mou principalment seguint paràmetres econòmics. L'esport i els sentiments es deixen en un racó, encara que coincideixi amb del moments més humiliants de la nostra història nacional.

El principal problema rau en el respecte a la resta dels catalans. Aquí representats per uns altres clubs menys o més modestos que amb la il·lusió i esforç que correspon han concentrat la seva preparació en una competició que omplia el sentit del seu moment actual. Creieu que l'equip de futbol de Manlleu, tindrà al llarg de la seva temporada l'oportunitat de donar a conèixer els seus mèrits esportius, de fidelitzar una afició o de guanyar diners en drets televisius, disputant la competició de 2ªB, com ho faria en una final a nivell català? Pel mateix “Nàstic” li suposa una enorme putada, en els seus mateixos interessos econòmics i esportius deixar passar de llarg aquesta competició, tot i ser un equip de segona divisió, que en el fons somniava en poder-se enfrontar a al Barça o a l'Espanyol. Fins i tot l'Espanyol amb una dependència econòmica que l'obliga a planificar les temporades amb una austeritat inversemblant, havia renunciat a diverses opcions de ingressos econòmics, per a no faltar a la cita de la final catalana. I paradoxalment, com si es tractés d'un bomber, se significa com el samarità, que per a intentar posar solució a aquesta danys col·laterals, oferint-se a jugar un amistós a Tarragona i ressuscitant la final catalana al seu estadi.
Van a fer una” patxanga” al Marroc, i es passa dels títol més important a nivell nacional?
De què van?
No hi ha excusa, ni fent-ho Rosell, ni Laporta, ni Nuñes, ni Gamper ni sa puta mare.
Si això ho fes el Reus, el Joventut, el Granollers o el gel Puigcerdà, ja la tindríem armada. Els dirien de tot, fatxes, botiflers, traïdors.....
Els que ho han fet tenen patent de cors. Fins quan? Quan hi haurà un premsa independent que tracta aquesta colla, com el que són?
Si aquesta és la manera de demostrar que el Barça és més que un club: No, gràcies.
Que es limitin a representar l'estúpida Espanya. Està clar que la seva implicació amb Catalunya depèn únicament d'uns interessos econòmics. Vaja, més o menys com en Millet.
Barcelona és bona si la bossa sona, i si es deixen prendre el pèl, molt millor............
Aquí l'únic coportament correcte, a banda del Manlleu i el Nàstic, l'ha tingut un equip que es mal-anomena Espanyol, i que ha renunciat a uns ingressos, per ser fidel a la Suercopa del seu país. És a dir, igual que aquesta colla de mercenaris als quals no els fot cap mandra jugar de matinada al Marroc, un cap de setmana.
No sé si els catalans ens podem permetre, ni presumir de tenir aquesta mena de projecte de cavall d'Atila que ho trepitja tot, sense haver trobat encara la fórmula de no deixar-hi créixer l'herba.
Crònica escrita per l'Eugeni Rius