dilluns, 27 d’abril del 2009

La “Feria de Abril”, per a l’Espanyol

Espanyol 2 – Betis 0


L’abril de l’any passat, els catalans el van viure col·lectivament “acollonidos” per allò de la sequera i les poques ganes de ploure. El d’aquest any, molts catalans el vam començar a viure de la mateixa manera. Només una successió de bons resultats que es resumeix amb un esquemàtic 13 de 15, ha fet possible un mes d’abril, més que increïble.

La visita del simpàtic equip andalús (em semblava simpàtic abans del partit, i després, m’ho sembla més encara), no deixava indiferent. Tot i la bona ratxa dels blanc i blaus, no les tenia totes. El Betis, com l’Espanyol, és un equip dels que considero que competeixen en una lliga on més del vuit equips, diria que més de 14, sóc clarament inferiors, i ves per on, són a la part baixa. Un equip també necessitat de punts, i en ratxa ascendent. Cap bicoca.

Qué bonic és el futbol
Només començar, als 40 segons de joc, Sergio Sanchez cedia un córner que encara no m’explico. En definitiva, la cosa feia mala olor. Però com en els darrers partits va ser agafar la pilota, i zas! Combinació Ivan AlonsoLM – Nené, la pilotar arriba a De La Penya, que veu la desmarcada de Luís Garcia, i patapam! Gol! El 50 de l’asturià vestit de perico.
Encara no era un quart de 6 de la tarda. I l’Espanyol, guanyava, i el Getafe i el Recre, “palmàven” . Qué bonic és el futbol!
L’equip estava tornant a plantejar un partit a l’atac (amb 5 davanters verticals), seriós i ordenat. Pressionava des dels 70 metres, i incomodava al rival. La comoditat del gol només començar, els va tornar certament conservadors. Però sobre la gespa, hi havia un equip molt superior a l’altre, que només era intimidat per alguna decisió arbitral totalment incoherent com la injusta targeta groga sobre Ivan Alonso LM, per saltar ensenyant els colzes. Fernando Hierro i Busquets petit, estarien eternament sancionats.

Garcia’s
De la primera part, es podria destacar una altra oportunitat del mateix Luis Garcia, després d’una gran jugada de David Garcia, que sembla reviure una segona joventut. I encara li busquen substitut. Aquest xicot és com el vi. De vell millora sense aturador. Ningú ja no enyora Capdevila, Toledo, Torres-Mestre, Ochoa i Verdugo. Incomparable.
I de la part bètica una elèctrica jugada d’atac d’Oliveira, que es va resoldre gràcies a una ADC (ajuda defensiva coordinada) protagonitzada per Jarque, que li va robar la cartera quan era a punt de marcar, a prop de la mitja part.

Aquest abril, la pluja ja no és una urgència, després d’un hivern molt humit. Quina sort! Perquè només començar la segona part Mark Gonzàlez, feia una mena de misto clavant la bota a terra quan era tot sol davant de Kameni. Podia haver encès l’Estadi Olímpìc. Però la jugada d’atac del Betis va ser només un miratge, perquè en qüestió de 10minuts, Alonso LM i Tamudo haurien pogut marcar de nou, abans que Pochetino prengués quan decisió decididament conservadora, de fer entrar Roman per Tamudo.
S’havia anunciat alguna cosa així com que el perill podria venir de les botes d’Emanà. Que voleu que us en digui? És un d’aquells paquets del futbol mundial a qui de tant en tant li’n surt una de rodona. Tret de llançar córners amb certa intencionalitat, no li vaig veure res més. També vaig trobar a faltar Mehmet Aurèlio. Diuen que està lesionat.
A la segona part, el Betis va estar un pèl més perillós. Però no tant com l’Espanyol. Als minuts 21 i 22, Luís Garcia hauria pogut tornar a marcar un gol amb cada cama. Però no les teníem totes. Com va quedar demostrat, la llarga estona que Moisés va retirar-se a la banda per canviar-se la samarreta, deixant l’equip amb 10 homes. La grada es va posar seriosament nerviosa, quan va veure que l’arbitre trigava una eternitat a deixar reincorporar Moisés.

ADC i AT-P
És allò que passa sempre amb un raquític 1 a 0....quina por! Més encara quan Emanà lesionava Sergio Sanchez, que sortia amb llitera del camp. Quan faltava un quart d’hora, Moisés intervenia en un altra ADC, de manera decisiva. Miosés, Jarque i Pareja, els reis de l’ADC. Ja porten quatre partits sense rebre un gol.
I de l’ADC a l’AT-P, (Assistència al Trenca-Pilotes). Quedaven menys de 10 minuts,i Alonso LM feia una jugada per la banda dreta en què va arrencar a lo “Alonso, Fernando”, i quan era a punt ser objecte de penal va frenar en sec i va assistir a un Roman Martínez, que arribava desbocat i preparat pera engaltar una canonada, d’aquelles vam veure a l’estiu passat al YOTUBE, quan es va confirmar el seu fixatge. Assistència al trenca-pilotes.

D’aquí al final, dues oportunitat més de gol. I d’aquí al final d’Abril, quatre dies. Quina llet ha tingut el Barça de no trobar-nos un any més al més de Maig, en el seu calendari. Que maig en faci oblidar també el 14 mesos de desgràcia que ja són història! No ens refiem, que el futbol dona moltes voltes, i d’això es sabem un munt els pericos.
Compte amb l’optimisme desfermat com els dels pericos irreductibles del TNComarques, que feien aquesta fila dissabte passat, en la celebració dels 20 anys del programa informatiu de TV-3, que 24 hores abans ja celebraven el partit guanyat.
Escrit per l'Eugeni Rius



divendres, 24 d’abril del 2009

Sporting G 0 – Espanyol 3

La pólvora ja és eixuta

El futbol ordenat, i decisivament a l’atac, que l’equip practica des dels “exercicis espirituals” de Navata i les peregrinacions vàries a Montserrat, ha posat a prova la mullena que envaeix la pólvora dels nostres canons. Vista la batalla del Molinón, la pólvora ja és del tot eixuta: Artillers amunt!

Tornava de la Peña a l’equip inicial. El miracle muscular es complia, i l’equip sortia al camp amb confiança. Ja en el tanteig inicial es va veure que l’equip avançava decidit aquesta vegada cap una victòria. Abans Kameni no va tocar una pilota, amb un futbol ordenat i decidit, l’Espanyol ja disposava de dues clares ocasions de gol.

La conducció de la pilota topava de tant en tant amb la duresa de la reraguarda local i del mig centre asturià Lora, un cap pelat que faria conjunt amb el nostre. Imagineu un mig camp amb ell, De la Penya i Moisès? Amb dues boles de billar! Semblarien una setrilleres, o fins i tot una altra cosa...

Nené, o no

Contra el Racing, el retorn de Luis Garcia, havia quedat marcat per una disciplina en el posicionament d’extrem. Amb l’assortiment de pilotes des del costat dret. I així va arribar el primer gol. Luis centra a dins de l’area i la pilota arriba a peus de Nené. I Nené, no va fer de Nené. Va demostrar que també pot jugar al primer toc. I al primer toc rematava al fons de la xarxa de Lafuenta (ja els planyo, aquests asturians).

D’aquí al final de la primera part, l’Espanyol va marcar el tempo i va comptar en dues noves ocasions de gol. Només les frivolitats de Kameni amb la pilota als peus, van donar alguna opció als asturians.

El Vila-real i el Recre empataven a 1, després d’un gol inicial dels andalusos.

Va se a l’inici de la segona part, als 20 segons, quan Kameni va tenir l’única intervenció compromesa. Si bé 5 minuts després el defensa Neru, va rematar a fora una altra oportunitat del Sporting.

No podia ser. L’equip blanc i blau no podia renunciar a la pilota i al joc ben dirigit de la primera part. Pochetino, conservador en l’aspecte muscular, no volia arriscar la salut de De la Peña, i va fer entrar Roman Martínez. L’equip va encaixar el canvi de manera excel·lent. Com més endavant ho va fer amb el canvi de Callejón per Tamudo.

Les coses es posaven bé a Gijon i a Vila-real, perquè els de la Plana feien el segon gol. El Recre ja quedava darrere nostre.

I en una juagada en què Luis Garcia va fer de Nené, renunciant a rematar a la primera i a la segona opció, endarreria una pilota des de l’àrea petita, que Roman rematava al fons de la xarxa. El partit era nostra.

Mister assistance

I per si això era poc, Luís Garcia, ja definitivament convertit en “Mister assistance”, feia una centrada en profunditat,com aquella que l’any passat en partit de copa li va rematar Jonathan a San Mamés. Ara rematava Callejón, exercint de Tamudo. No està malament Luis, tres assistències, tres gols.

D’aquí al final, una exhibició física, amb una de brillant per sobre de tots. Com corre Ivan Alonso ML! És d’admirar la despesa física del nou “tamudín”.

La jornada de dimarts-dimecres-dijous ha estat rodona! Ara, toquen dos diumenges seguits a Montjuïc. Volem sis punts!

((Contracrònica: Eugeni Rius))

dilluns, 20 d’abril del 2009

Astúries mon amour.

Espanyol 1 – Racing S. 0



Si les ganes, la lluita i la concentració que els jugadors blanc i blaus hi ha posat en els dos darrers partits a casa, s’haguessin posat a Pamplona i Soria, ara ja estaríem parlant d’altra manera. Si ho haguessin fet molt abans, estaríem a dalt. No ho dubteu. I si al Molinón es torna a sortir a guanyar, amb grapa i una davantera carregada d’efectius. Si a més a més hi ha un miracle muscular, i de la Penya pot jugar, es podria somniar amb la salvació. Somniem, encara hi som a temps.

I no va jugar de la Penya....Però com a la primera part a Soria, el joc de l’equip no va ser caòtic. Se’l va trobar a faltar. Sempre se’l troba a faltar, i per fer passar aquesta angoixa, Pochetino no el va deixar a la grada. El va fer seure a prop seu. I sense tenir molt clar si Ivan estava en condicions de jugar, va fer volar la imaginació.

A mi,personalment, la visita del Ràcing em feia molta por. És d’aquells equip incòmodes, sobretot quan t’hi enfrontes a la part final de la temporada. És un equip d’aquells fet amb quatre canyes, i quatre gran jugadors que relliguen les canyes. Particularment considero Garay, Munitis, Zigic i Colsa, quatre elements per muntar un equip respectable al seu costat. Amb un bon entrenador, com Marcelino Toral la temporada passada, amb aquests equip es va anar a la UEFA. La gran troballa d’aquest any al lateral dret blanc i blau, Sergio Sánchez, era suplent en aquest equip.

Al minut tres, Zigic va estar molt a punt de marcar. Hauria estat un desastre. Però va ser molt ben controlat la resta del partit, per la defensa blanc i blava, que va jugar un dels seus millor partits. Només va caure en la trampa de fer un excés de faltes a la vora de l’àrea i cedir corners sense pensar que és la millor arma d’atac per un equip que juga amb Zigic, Crouch o Ibrahimovic. Ni amb l’Atlètic de Bilbao, òbviament.


Concentrat

Tornava Luis Garcia a l’equip. De nou a l’extrem. Un lloc on perd capacitat i on sovint ell es perd literalment, mentre busca per altres posicions. Però des de primer minut, Luis va estar molt concentrat en el seu espai i va fer jugades i centrades de cert mèrit, que podrien haver acabat en gol.

Abans però Ivan Alonso, un jugador que només fa 10 partits que juga amb l’equip, però que hi posa una voluntat només comparable als millors dies de Tamudo, havia estat objecte d’un clar penal. Una jugada que una vegada més podria haver marcat negativament , com en tantes altres ocasions.

Partit virtual

Tres clares ocasions de gol a la primera part, i cap gol. Calia buscar amb més insistència encara la porteria visitant. I Pochetino va començar el seu partit virtual. Se’n feia il·lusions i va posar a escalfar a de la Penya. En començar el segons temps.

I se’n va continuar fent il·lusions, i va caminar per la banda fins anar a parlar amb ell. Semblava que junts intentaven resoldre un partit de la PLAY STATION, quan “tamudin” Alonso va rematar a l’estil Zigic, una falta ben excutada.

Com em deia l’Eric en un sms, hauria d’haver acabat el partit. Si, acabar per no haver de patir. Ai! Quina por... cada vegada que centraven pilotes sobre l’àrea de Kameni. Però, no. No van intimidar gens. I és que som patidors de mena. Només un xut de Colsa, va accelerar el cor al més cardíacs.

Setmana Santa

La nostra setmana santa ja ha començat. Dijous sant partit a el Molinon, i diumenge la processó de “la puñalà”. No es podia trobar millor rival, el Betis de Lopera i del “Cristo del Gran Poder”. Confiem en el gran poder dels Ivans i de la resta . El poder dels partits virtuals. I la sort. Que d’una vegada arribi la sort. La necessitem. De veritat.

Escrit per Eugeni Rius

dilluns, 13 d’abril del 2009

Numància 0 – Espanyol 0

La primera de primera, i la segona....

 

Pel seu nom, el camp dels “pajaritos”, hauria de resultar molt més avinent pels nostres colors. Des de l’apostasia i el més profund agnosticisme he contemplat amb bona cara les peregrinacions a Montserrat, Vila-real, Pamplona, Soria, les paraules de “Lo Pelat” i les alineacions amb 5 davanters. Tot plegat significa una confiança en què és possible el “yes we can” de l’Eric i en Barak.

Però el que es vullgui, només es podrà fer si és pren una actitud de primera,com la que va exhibir l’equip blanc i blau a la primera part dels “pajaritos”. Quan l’equip s’aletarga, torna a ser de segona.

 

La meva irrenunciable afecció pel ciclisme, em va fer entrar amb més d’un minut de retard a la retransmissió, i em va fer practicar zapping durant uns minuts. Joan Antoni Fletxa i Tor Hushvod, anaven entre els escapats a la Paris-Roubaix, i tampoc m’ho volia perdre. Les llambordes va tirar pel terra les aspiracions d’aquests dos catalans d’adopció. Una llàstima.

 

Tot plegat no va evitar que perdés detall, i me’n adonés de seguida que des del triomf la temporada passada, a Mestalla, que l’equip no donava una imatge tant prometedora sense comptar amb de la Peña. Això passava durant tota la primera part. 45 minuts de domini territorial, al llarg dels quals l’equip va avisar seriosament la porteria contrària en set ocasions, quatre d’elles els darrers cinc minuts. Entre les ocasions un gol de Sergio Sanchez, anul·lat no sé ben bé perquè, i una pilota treta sota els pals amb les mans (no era penal, però...)

 

Goria, Goitia, Goitom...

 

La primera part havia transcorregut amb un bon joc, com tants poques parts aquesta temporada, i amb mala sort com tantes altres parts des de fa molt temps. Reflexionant sobre aquest fet, cal assegurar que l’Espanyol només ha guanyat els pocs partits en què la mala sort no hi ha intervingut amb malícia.

Una part que per lògica podria haver acabat 1 a 3, acabava 0 a 0. I encara sort que no acabés 1 a 0, en altres ocasions havia anat així. Perquè no vull oblidar de dir que el Numància va tenir una gran ocasió a peus de Goiria, i que Kameni n’havia fet una de les seves. I fa escola. Perquè, al matí havia vist un partit del Torneig Internacional de Mediterrani de Palamós, en què l’equip perico cadet s’hi havia imposat, sense que el porter imités en una de les seves sortides al gran Kameni.

 

La segona part va tornar a se avorridota. L’Espanyol li va donar la pilota al rival. Baixava el pistó. El Numància picava els primers corners del partit. I Kameni intervenia amb gran encert en tres ocasions. Amb tot i això, l’Espanyol comptava de nou amb immillorables ocasions, com una de Jarque, en què de nou la sort li donava l’esquena a l’equip. També l’àrbitre, Mejuto (germà d’Artur Mas?) donava l’esquena, i donava pel cul a l’equip com tants altres àrbitres, en no voler veure dos clars penals a l’àrea castellana. Ja està bé! Si Guardiola fos a la banqueta blanc i blava, no acabaria cap partit. Segur.

 

S’allunyen

 

De nou, els darrers minuts van ser els més intensos, i que podrien haver donat fruit. Però no.

 

Al marcador simultani, de fredes i de calentes. Osasuna, Betis i Getafe s’allunyen. Sporting, s’acosta. El cap de setmana vinent, rebem la perillosa visita del Racing. Fa cinc anys quan l’equip semblava sense aturador a la recta fina de la lliga, amb el “mashote salvador”, el Ràcing va interrompre a Montjuïc la prometedora marxa. Cal guanyar, si o si.

dimarts, 7 d’abril del 2009

Yes, we can

Espanyol 3 Deportivo 1

La permanència, o la il.lusió de la permanència, començava dissabte a les 8 del vespre. Faltaven 10 jornades i l’Espanyol i els pericos ja vivim d’altres partits. Com si fos la última jornada de lliga, coi!
La ràdio avança un penal a Huelva. A veure si és a favor del Sevilla, o més ben dit, contra el Recre. Gol de Kanouté, bé. Molt bé ! Que s’acabi ja ... i podrien ser 5 punts. Betis i Numància juguen i quin desgavell de gols. Què vull? Empat, victòria del Betis, del Numància ...... Mentre ho analitzo i assumeixo que el “Betis es musho Betis” va i empaten. Bon resultat.

Els maleïts 8 punts
Enfilo la muntanya de Montjuïc amb els números de la classificació al cap. Els hem de reduir a 5. I Pochettino vec que és valent, molt valent i deixa Luis García a la banqueta. Un senyal més que la cosa està molt i que molt malament. Solucions dràstiques a situacions molt crítiques. Estem en el punt que qualsevol cosa (dins l’esportivitat i la legalitat per ser políticament correctes) és bona si ens salvem. Llegeixo una pancarta “No nos rendiremos jamás” que sobrevola constantment en les nostes ànimes i, espero, en la de tots els jugadors, tècnics i directius.

La bogeria: mans i tot canvia
I començat el partit s’obre una finestra a la permanència, o la il.lusió de la permanència. La jugada comença en unes discutibles mans de la nostra defensa que origina un contraatac dirigit, bojament, per lo Pelat. Pim, pam, rebot dolç d’Aranzubia i gol, gol d’Ivan Alonso. Gràcies. Moltes gràcies i que s’acabi el partit ja.
Minut 39. Falta en una de les cantonades de l’area i Nené sembla que la tirarà de rosca i potser Jarque o Pareja la ficaran de cap. Apareix , una altra vegada, lo Pelat i mantè una petita conversa amb Nené. La meva mirada està concentrada en el diàleg, però no els sento. Hagués frisat per escoltar què es deien. Voldria saber, vull saber què li diu l’Ivan perquè tot seguit es produeix una altra bojeria. Gol, gol. Moltes gràcies. Espectadors i, segurament jugadors, s’esperaven una altra acció i el boig de l’Ivan ens sorprèn ..... M’encanten, com sempre, les seves bojeries!
Quan tots ja miravem el rellotge per trobar el descans, va i la nostra defensa es torna, per enèsima vegada, de vidre. Quin contraatac de llibre i quin desengany en el nostre cor. 2 a 1 i a patir, collons.

Descans amarg
El descans em serveix per continuar jugant i des de la ràdio ens arriben notícies negres, molt negres. El simpàtic Osasuna, l’estimat Rifle Pandiani, encarrila una victòria inesperada al Calderón. La puta i maravellosa magia del futbol .....

L’alè
I la segona part comença estranya, sense benzina. Als 19 minuts intueixo que la bola entra suau, tendra, tranquila a la porteria del Depor. Com li agrada a Tamudo. Però no, el remat de cap de Jarque el treu un defensa gallec. Però els pericos continuem jugant, cridant, animant a la il.lusió de la permanència. Senyors i senyores, quin espectacle està donant aquesta afició. Acollonant.


Yes, we can.
I el punt i final amb el Lopo perico i el Rufete viu. Moltes gràcies ... per si de cas 2 gols de diferència a segons del final ens van servir per respirar. Respirar a fons. 3 punts al sac, però la ràdio ens amargava el desenllaç amb la victòria final de l’amic Camacho i companyia. Als pericos ens quedava un altre partit a seguir ... baixant de Montjuïc sento que algú diu,: gol del València. Bé. Molt bé. Que perdi el Getafe si us plau. I ara ens toca guanyar, guanyar, i guanyar per passar de la il.lusió de la permanència a la permanència. Dels 8 als 6. I continuarem restant, segur. Però ho farem passet a passet. Dia a dia. Entrenament a entrenament i treballant, com diu Pochettino. Treballant.
Yes, we can.

Escrit per l’Erik van Hooft
PD: L’amic Eugeni Rius, com d’altres pericos, està de vacances.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Ai Pitoniso!

Cada any per aquesta època Ricardo Pastor, Pitoniso Pito, prèn notorietat pronosticant com acabarà la lliga de futbol. TV-3 i altres mitjans, omplen espais esportius amb les prediccions d’un home que no es pot dir que sigui infalible, ni tant sols bruixot.
Ja d’infant, recordo resseguir els seus pronòstics al “Diario Dicen”. De llavors tinc ben present, que encertava més resultat de la quiniela jo amb 5 o 6 anys, que no pas ell.
No cal remuntar-se a aquesta època de la “prehistòria”, només cal recordar com fa dos anys va pronosticar un final molt diferent al que va proporcionar el famós “Tamudazo”.
Serà que s’equivoca quan hi ha els colors blancs i blaus en mig del pronòstic?
Esperem que si, tot i que quedar tercer d’últim, no és un mal resultat pels pericos donada la situació actual, ja que si només un equip ha de baixar per motius econòmic o delictius, l’Espanyol ja se salvaria.

Escrit per Eugeni Rius