Ràcing 3 - Espanyol 0 (Jornada 12)

Els samaritans

Fa molt, molt de temps, que quan un equip necessitat de punts es topa amb l’Espanyol, viu una gran sort. A Santader, no podia ser d’altra manera. En veure sortir Kameni, vestit del color maleït a les arts escèniques, es podria tornar a preveure el pitjor. Només va caldre esperar a la primera “cagada” del camerunès per encaixar el 1 a 0, que encarrilava una nova derrota dels de Márquez.

Tot va ser marcar el primer gol, per seguir evidenciant les mancances de l’equip. No hi ha esquema de joc. El mig de camp, no és ni tant sols una zona de transició per la pilota. Finnan i Lacruz, estan de tornada del futbol. Amb tots els defectes de la veterania, i sense cap avantatge, la línea defensiva és un bicoca per serranus, munitis, bodipos i altres de davanters de mitja patilla.

A deu minuts de final, Coro, Jonathan i Callejón no hi poden posar solució. Ara ve l’Spoprting. Trobarem algun entrenador que hi foti ordre? O sigui com sigui, caldrà paciència i esperar que Ivan i Nico, solucionin la papereta?

((Contracrònica d'Eugeni Rius. Fotos: EFE))

Espanyol 3 - Numància 4 (Jornada 11)

Abonats al dramatisme
Els més greu d’estar abonats de manera permanent al dramatisme, és haver de recordar-ho en aquestes circumstàncies. A mi, personalment, amb el 3 a 2 al marcador, amb un gol de penal de Tamudo, ja em semblava una dosi de dramatisme suficient després de la remuntada. Si després d’això hagués calgut recordar el flirteig permanent dels pericos amb el drama, es recorda i punt. Haver-ho de recordar amb el 3 a 4, i després d’uns minuts tant desafortunats, fa mal.

((Foto: EFE))

Hi ha temps per rectificar. Per adreçar el rumb. Les estones de futbol alegre i les arribades a l’àrea, contra Celta i Numancia, han de quedar memoritzades en el mecanisme del joc de l’equip. Les pífies i l’amnèsia defensiva han de quedar en anècdota després de treball que l’entrenador ha de fer entre setmana, per recuperar aquella intensitat defensiva que ha caracteritzat l’equip durant unes quantes jornades. Només així, i amb l’ajuda de la salut serà possible tronar a aquella bona ratxa que es trencar la nit de les bengales.

((Contracrònica d'Eugeni Rius)).

Perdre l’equilibri

Millorar respecte el darrer desplaçament a ses illes, calia donar-ho per descomptat. Més malament no es podia jugar. Pitjor imatge no es podia donar. Però calia mostrar-se amb una mica de descaro i sense el “complexa De la Peña”, que l’equip exhibeix cada partit que “lo pelat”, és absent.

Ni en els primers minuts del partit, ni en la seva totalitat, els blanc i blaus van arribar a jugar descarts, però si que és cert que aquell embús que s’evidencia en la creació de joc en altres ocasions en què no hi és De la Peña, tampoc hi era. Per això, era fàcil fer volar coloms i recordar que en la seva llarga absència en començar la temporada passada, els blanc i blaus, havien aconseguit importants triomfs a domicili a Sevilla i València, sense el calb de les passades impossibles.
Però, si el altre jo optimista, feia volar coloms, el pessimista veia en l’envergadura del davanter centre Riki, un altre Aduriz que ens podia amargar la tarda, i cada vegada que Lafita conduïa la pilota, em venia a la memòria el partit de l’any passat.

Atropellen

Mentre tant, el Depor no es mostrava ni dominador, ni perillós. Els blanc i blaus, quan no rebien una envestida de Lopo, arribaven a porta. Luis Garcia va rebre una centrada de Tamudo que només podia ser gol, però l’asturià es va entrebancar i Tamudo era a punt de sorptendre Aranzubia en una de les seves jugades de murri.
Sergio Sánchez rebia una trepitjada que feia témer el pitjor, però va ser Pareja qui en una altra jugada era atropellat per Riki. Un altra lesionat.
Però va ser el Depor qui aconseguia l’únic i definitiu gol. El Mexicà Guardado va ensopegar una “gardela” ajustada al pal dret que en la seva estirada, Kameni, no va saber aturar. Li va anar a parar en aquell espai, sota l’aixella, on es fàcil lesionar-te i els porters no saben posar-hi la mà.

La lesió de Pareja, el va fer retirar i Márquez va prendre la decisió de situar Sergio al centre de la defensa i Àngel al lateral. No va ser una mala pensada, si bé, l’altre jo entrenador, hauria jugat una aposta més ambiciosa. Situar Valdo al lateral dret. No va ser així, Valdo va acabar entrant per substituir l’impulsiu Coro.
Ves per on, a la segona part l’Espanyol només va arribar amb perill en una incorporació del “central” Sergio, i en els minuts de descompte fins i tot amb Kameni al remat.

Recuperar

En definitiva una nova derrota que ve a descompensar l’equilibri de 3 victòries, 3 empats i 3 derrotes. De la meitat cap avall a la classificació, i una setmana per als supervivents que comença ja ara. Celta i Numancia han de ser superats per recuperar la moral i l’equilibri.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

Espanyol 1 – Osasuna 0

La canya dels tres punts

Raul Tamudo tenia una espina clavada. Profunda. Una espina que a mesura que passava el temps semblava més profunda i inextirpable. La cosa es va agreujar al quart d’hora de partit, en comprovar una pèrdua de facultats, en la seva habilitat innata des del punt de penal. Una escletxa per enfonsar un titànic.

Però, si una cosa ha tingut sempre a punt el de Santa Coloma, és la canya. I quina canya...una canya que arriba on i quan, ningú l’espera.

Per més necessaris que fossin els tres punts, tot continua igual. L’Espanyol no va mostrar la seva millor cara. I l’oportunitat era única. Poc equips tant fluixos com l’Osasuna, ens trobarem aquesta temporada. El Mallorca tampoc tenia res, i ja es va veure... L’Osasuna te Camacho i Pandiani, que ja sabem com les gasten.

Com tantes altres vegades, l’Espanyol va ser una mica de De la Peña i un molt de Kameni i Tamudo. I poc més per comentar.

Alerta. Perquè les lesions de De la Peña i Sergio Sánchez ens podrien abocar diumenge vinent a Ca’n Lotina amb poques possibilitats de reiniciar un bon moment en aquesta lliga, on no val a badar.

La jornada ens situa de la meitat cap amunt, després d’aquell mal moment que vivim des de la nit que una colla de intocables van atemorir l’estadi amb bengales. Entrem en un d’aqells moment de la temporada en què cada jornada hi ha canvi dels equips que estan a la zona de descens, i cada jornada canvi de líder. Pobret líder. A lo que li agrada presumir i haver de suportar un diumenge en què tothom parla de Fórmula 1. Per més que algú us vulgui fer creure altra cosa, els crits que ressonaven ala graderia de Interlagos era Massa! Massa!

((Contracrònica: Eugeni Rius))