Per oblidar

Espanyol 0 - Sporting 3

 Ja no és cosa d'un partit. Fins i tot diria que d'un final de temporada. L'Espanyol ja porta unes quantes temporades en què la segona volta és una mena de caricatura del de la primera. I llavors es guanyen aquella fama de ser grans samaritans amb els més necessitats. I aquella altra de la por a qualsevol insinuació a participar en una competició europea l'any vinent...

 I així continuem un final de temporada d'escombraries. Partits fluixets. Per oblidar. I molta més mala llet que se'ns acumula a tots plegats quan s'aproxima el moment de visualitzar la temporada vinent.

Tot apunta que els mals auguris que remugàvem ara fa 15 dies des de la graderia de Cornellà amb l'Eric, s'aniran confirmant. Un cas més que exemplifica el tarannà perico. Amb un lluït 4a0 al marcador contra el València, és moment d'amargar-se desxifrant quins homes configurar la plantlla l'any vinent? Segurament no, però parlem de l'Espanyol, i aquesta mateixa setmana hem tingut un nou i decisiu capítol de culebrot Márquez.

Culebrot Márquez

Márquez és carn de super. D'aquest gran super on tot és a la venda. I és segurament un dels homes que pot aportar més ingressos. És moment doncs d'escenificar-ho. I em temo que si finalment se'l volen vendre, quan abans millor. Sospito que el que se'l emporti, ja s'ho trobarà. Si passa la revisió mèdica, podrem ingressar uns calerons. Millor doncs que no es lesioni encara més. Millor doncs que no jugui més.

Més sencers, estan Àlvaro i Moreno, i encara hi ha parador on mostrar-los. Si només venent aquests tres, i tornant els cedits solucionéssim l'operació EN VENDA, ens en sortiríem prou prou sans i estalvis. La resta és fer números de si amb aquest jovent serà possible sumar 42 punts. Un nou repte per a Pochettino.

Putin i Medvedev

I del partit contra l'Sporting poc en podem dir. L'equip va sortir molt adormit, tot i tractar-se d'un nou cicle de setmana de tres partits. Un d'aquells cicles del conta de la lletera, que tal com està l'equip pot acabar perfectament en blanc. Perquè a Granada, si no ens torna a primar l'Sporting, jugarem contra un equip que necessita punts com l'aire que respira. I el cap de setmana, al Camp Nou voldran salvar la penosa temporada, acomiadar “Putin” i donar la benvinguda a “Medvedev” amb gols a favor. Per contra si d'aquí al final ho sumem tot, encara podem pensar que “l'Espanyol B” podria ser a Europa la temporada vinent.

Contra l'Sporting

La primera part va ser soporífera, i la segona també, si no fos pel bon plantejament defensiu i les sortides al contra-atac de l'equip de Clemente, que s'ho juga tot aquesta setmana. Com nosaltres, però molt diferent. Lo seu es vida o mort. Segurament massa tard, per uns i altres.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Fora d'òrbita europea

At Madrid 3 – Espanyol 1

 Dona la impressió que l'anunci del que ja sabíem, fet dissabte per Cristóbal Montoro, no se'ls va posar gens bé als dos equips del Baix Llobregat, en el seus enfrontaments aquest cap de setmana amb els equips de la “capital y corte”.

Guanyadors en els enfrontaments, esperem que es conformin en guanyar aquesta partida.

 Hem de suposar que Pochettino, com la majoria del aficionats, se les prometia felices. Com el València el diumenge passat, la implicació dels madrilenys a la Europa Leage en la versió semi-finals, feia pensar en un rival tou.

Doncs no, no ho va ser del tot. Encara que després d'un primer gol fàcil, es van acomodar fins els punt de merèixer anar al vestidor en desavantatge, els homes de Simeone van demostrar estar molt concentrats en la feina, i van prémer l'accelerador fins on van voler per emportar-se'n el partit.

Al minut 9 marcava Godin en rematar un córner. Aquell clàssic gol que l'Espanyol ha rebut històricament amb massa freqüència. 1a0

Com a resultat d'una il·lusionant reacció, abans de 10 minuts, l'equip ja havia igualat amb un golàs, en què Dídac culminava una nova jugada d'extrem pur, amb sotana inclosa, de Sergio G. 1a1.

Jugada decisiva

A mitjan del primer temps es va produir la que possiblement va resultat ser la jugada decisiva del partit. Verdú rebia un falta prop de l'àrea. La feia Gabi, que ja portava una targeta groga i que si l'arbitre hagués mostrat testosterona l'hauria d'haver expulsat, després d'una segona targeta.

I encara més decisiva, si hagués entrat la magnífica execució de Romaric, que s'estavellava al pal.

D'aquí a la mitja part, poc a destacar, tret de la lesió que va patir el porter Cristian al minut 40. No sé ben bé si es queixava de la cuixa dreta o del canell dret. Al final res de res.....

Començava el segon temps i Cristian seguia sobre al camp. L'únic canvi el protagonitzaven els altres Cristian's. Gómez, entrava per Romaric, sense cap raó aparentment explicativa. Romaric havia estat prou bé.

Arda

No se´si les consignes de Simeone, van ser molt convincents, però ja en els primers moviments de la segona part, els matalassers evidenciaven molt perill. Calia tancar amb clau. En una jugada en què l'arbitre no va veure un orsai, Arda molestava el remat de Falcao, i no passava res, però era tot un anunci.

Arda es reconciliava poc després i per partida doble. Entre els minuts 13 i 15. Bonics gols, amb certes facilitats ofertes per la defensa, amb relliscada inclosa d'Hèctor Moreno.

Ahir va ser ell i no Falcao

En obrir i tancar els ulls, la cosa es posava coll amunt, amb un 3 a 1.

Pochettino reaccionava posant Alvaro, en lloc de Baena. Devia creure que la cosa es podia remuntar. Honestament, jo vaig pensar que encara salvàvem el gol-average, no hi veia solució.

Calia provar-ho, i fins i tot es va jugar la carta Pandiani... sense massa sentit.

Tamudazos i boca molls

Una llàstima. S'allunyen les possibilitats de lluitar per Europa, i si hem de fer cas del que va passar la vigília, no queda ni l'opció de mantenir la il·lusió de fer un nou “Tamudazo”. Al contrari, ens voldran fer pagar el plats trencats pel Madrid i el Chelsea.

Només ens queda esperar veure que passa. Si encara hi ha fe, contra l'Sporting caldra tornar a sumar i esperar si al “rush final”, sona la flauta. Personalment em quedo també amb les ganes de trobar on són els “boca molls” que no fa gaire asseguraven que si en el seu equip hi hagués un jugador que trepitja els rivals perquè si, els farien fora del club. Ho veurem?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb el cap a Europa (ells)

Espanyol 4 – València 0

Magnífic matí de sol i gols, contra un altre equip que tampoc tenia el cap al terreny de joc. I és que les temporades són tant llargues i es combinen amb tantes altres competicions, que sovint se surt al camp amb la mateixa intensitat que en un partit de pretemporada. El present i el futur d'Europa, pel davant de tot.

Fins al minut 75, no hi havia hagut ni una sola entrada d'aquelles en què els tacs de les botes provoqués esgarrifances. Fins al 86, ni un càntic d'aquells que ens recorda la podridura i les poques simpaties que aixeca l'equip hispano-suís de l'altra costat del riu. De fins a quatre voltes al camp va ser la durada d'una onada festiva, d'aquelles que el públic executa amb els braços aixecats de manera contagiosa, quan els partits són avorrits, de broma i sense emoció.

I tot això en un 4 a 0, que si s'hagués produït fa poc més d'un mes, ens hauria embriagat de tal manera que els termes Europa i Espanyol, anirien agafats de la mà i sense cap mena dificultat, i el tercer lloc de la classificació seria nostre sense discussió.

I es va gestionar fent un joc senzill, combinatori i amb el permís d'uns valencians que s'han proposat concentrar les seves forces en un partit que es jugarà entre-setmana.

Guaita què fan ara...

I d'aquesta manera, després d'uns intents d'aproximació a l'àrea rival, en poc més quatre minuts es van fer dos preciosos gols, que el porter valencià no va poder evitar. Cristian G s'estrenava, després d'una jugada de crack de Sergio G. I disfressat de crack, i amb l'esquerra, Verdú en clavava un altra a la creueta. 2a0.

Sembla mentida que, encara no una setmana després de no rebre cap gol davant “l'artilleria record” dels Cristiano's, el porter del València a Cornellà només va aturar-ne una, i en va encaixar quatre.

Sergio va estar molt fi, tant que l'Eric estava assegut al meu costat a la grada assoleida, imaginava del Bosque a la grada prenent nota.

A la segona part, els del Túria van pujar una mica de intensitat. Auduriz i Feghoulí, s'incorporaven a un equip ple de suplents, on feien aigües també els titulars. Hi faltaven soldats. Només Mathieu i Alba, es compenetraven com és normal. Topal, Rami i Guaita eren simples caricatures. I en una d'aquelles jugades a l'estil “zona zapping”, es deixaven sorprendre per un Sergio G que servia en safata daurada un gol que Alvaro va resoldre amb la maduresa adquirida. 3a0

I és que possiblement, l'entrada d'Alvaro a la segona part, va ser una gran notícia pels que havíem encaixat amb resignació la baixa de Coutinho.

Confegint equip

No sé si Alvaro serà dels jugadors (del molts jugadors) que aviat sortiran del club en la política de caixa que tots plegats ens temem. Per això, és il·lusionant veure'l jugar. Com ho seria veure Marquez, i com ho va ser veure Cristian Alvarez. Perquè, algun porter també “saltarà” a la garbellada definitiva... Amb l'Eric anàvem fent una calculada futurologia, i l'alineació de la temporada vinent no ens sortia mai sense mitja dotzena de juvenils....quan dos dels que segurament seran fixos a l'equip, Uche i un prometedor Victor al mig centre, s'encarregaven d'executar i fabricar el quart.

I Pandiani, seguirà? Ni ens estranyaria, ni seria mala elecció. Encara que fos per a pujar la mitja d'edat del JASP Espanyol 2012-13. Un homenatge als vells elefants, encara que sigui per a cabrejar la monarquia.

Ens pensàvem que érem de vacances, però les vacances poden ser de categoria si es planifiquen amb vistes a Europa. Al Baix Llobregat hi preferim un EuroEspanyol que un EuroVegas, i si a Madrid els hem de col·locar algun mort, la setmana vinent als Manzanares és una bona oportunitat. Un bon lloc per a clavar una llança, i també una flor o una tira d'alls, pel bé de Marcelo Bielsa.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Homenatge al futbol tonto

Osasuna 2 - Espanyol 0

Aquells que sovint acostumen a matxacar-nos, a aquells que ens agrada el futbol, dient què cony fan 22 tios corrent al darrere d'una pilota, no sabria ben bé que dir-los després del partit del Sadar.

Gairebé els donaria la raó, i hi afegiria 22 tontos, en especial 11.

N'hi ha que van fer mèrits especials. Prescindint del que acabaria passant a la segona part, n'hi va haver dos que es van posicionar ben aviat per aconseguir la denominació de tonto de la nit. Abans del minut 5, Coutinho tenia l'oportunitat de generar una psicosi irreverssible en un rival que havia encaixat 11 gols, en els dos partits precedents. Era ben difícil fotre-la fora. Va disputar la bola amb Uche, i encara no sé ben bé qui la va errar. Hauria estat bonic un gol d'Uche, l'endemà de la mort de Pepe Hucha.

L'Osasuna...era l'Osasuna de sempre. Aquell equip que necssita jugar al 100%. Quan baixa el pistó n'hi foten 15. N'hi fot 15 si els altres premen l'accelerador.......Sempre buscant la falta i el corner, per a rematar amb empenta i si convé a traïció, com quan Raúl Garcia va desviar una pilota que va anar al pal d'un Kiko Casilla despistat, i un pèl preocupat per si li preneien la titularitat.

I si com en cas de Pamplona, amb aquest perill de remat dins l'àrea, hi afegim que l'Espanyol jugava a l'eix de la defensa amb el rei de les faltes tontes, la cosa pintava malament. Tard o d'hora li caurien targetes a Forlín. Quina diferència entre ell i Martin Pareja, tot un crack en l'art d'administrar l'acumulació de targetes!

Coutinho, però, li feia la competència en un dels seus clàssics piscinassus. En aquella competició que té amb Weiss, de veure qui es classifica pels JJOO en la modalitat de palanca i trampolí.

Forlín-Coutinho

L'anecdotari Forlín-Coutinho es completari a la segona part amb les segones targetes, que deixarien l'equip amb 9 homes i el marcador en contra. Primer el 0a1, després l'expulsió de Coutinho, després 0a2 i finalment Forlín al carrer.......

No sé si val la pena seguir parlant d'Europa. Em dona la impressió que ja hem començat el període de vacances. Període de vendes i relloguers. Amb la incertesa i la por al cos, de no saber on seran cadascun dels homes de la plantilla l'any vinent, la concentració no pot ser total. Un acaba contracte, l'altra no juga perquè no renova, l'altra està cedit fins que els seus amos vulguin, l'altra ens l'hem de quedar per la força i els que es voldrien retirar a Cornellà els foragitarem. I així com cada any. Incertesa total i l'únic al·licient de poder anar a incordiar els hispano-suïssos.

Paciència.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

De vacances, a Euskadi

Espanyol 2 - Real Societat 2

Diu que la gent que ha pogut anar de vacances, ha buscat, destins propers.

Entre els que els han buscat propers hi havia els homes de Pochettino, que per allò de no esperar a l'últim moment i arriscar-se a que la mona duri tota la setmana vinent, ja se la devien fote el mateix dia de partit....i l'empatx va ser colossal. Sense temps a pair-la van saltar al camp.

La meva tarda particular d'amor i desamor, comença a mitja tarda veient com per molt poc, Purito Rodríguez no aconseguia imposar-se a la cursa ciclista del País Basc i la deixava en mans d'un corredor de l'Euscaltel, Samu Sànchez.

Dutxa euscocesa

Amb un quart d'hora de futbol, en vaig tenir prou per reviure una nova derrota contra els bascos. El mexicà Carlos Vela, en va tenir prou entre els minuts 13 i 15, per aprofitar dues badades dels que s'havien empatxat de mona, per aposar-se pel davant. Diuen que Vela és nascut a Quintana Ro, la regió de Cancún. Com sempre els rivals més propers, ens la foten...com més cosins...

Tenia entre les mans tot un assortit de verdura crua, que combinada suggeria els colors de la bandera d'Euzkadi. Evidentment, donades les circumstàncies, les tallava amb certa mala llet.

Era tota una dutxa freda, i és que l'Espanyol encara no havia fet res. Per posar un exemple Coutinho, no va tocar la primera pilota fins la jugada anterior al 0a2.

Decisió valenta i inevitable

I va costar reaccionar. Pochettino se la jugada poc després que Vela malbaratés l'Hat-trik. Feia entrar Weiss per Baena, per a sacsejar l'equip i el partit. I alguna diferència es va notar d'aquí a la fi del primer temps. Els darrers instants de la primera part, es van succeir vàries ocasions fins arribar al minut 47. Possiblement el minut més psicològic i màgic de la història del futbol. En el minut 45+2, la sort s'aliava amb l'Espanyol, quan Demidov marcava en pròpia porta.

Ja se sap que en els maneres modernes de fer, del futbol d'avui, els rellotges dels marcadors es tornen a posar a 45, en començar la segona part. I al minut dos de la segona, és a dir, de nou al 47, Weiss rematava el rebot d'un corner entre els tres pals. Empatava a 2.

Tota la segona pel davant, per a girar la truita.

L'equip recuperava en aquest partit un Sànchez. Un Víctor. Debutava Victor Sanchez, que no va tenir ocasió per a demostrar gran cosa en el seu debut.

Pas enrere

Pochettino es va fer enrere. La valentia, en entrar Weiss, reculava en retirar Uche, per Javi López. L'alineació era tot un descontrol. Jo tampoc estava massa atent, em posava a la cuina a començar a passar les verdures eusqueres pel Wok. I per acabar de rematar la tarda eusquera, vaig haver d'empassar-me tota al segona part en l'idioma de Sabino Arana. La ràdio més catalana, una hora abans del final abandonava la narració dels partit de Cornellà, per anar a Saragossa, una hora abans del partit del Barça. En vaig negar a seguir-ho amb castellà. Aquesta setmana ja ens han donat prou pel cul.....

L'Espanyol va tenir el control fins el final, i unes quantes ocasions (dues de Raül) i Muñiz podria haver assenyalat un clar penal a Sergio Garcia. Molt més clar que el “piscinassu” que va tornar a fer Weiss a la primera part. L'eslovè sembla a punt per anar als JJOO, en la modalitat de salts de trampolí. Salts, força descompensats i mal interpretats.

Els tres punts no van ser possibles, i això que Osassuna sortia golejat de Vallecas.

Aquesta setmana, el conte de la lletera ja s'ha esguerrat en el primer obstacle. Els altres dos són decisius. Hola Europa, o bye, bye.

Donada la situació conjuntural i somniant més que la lletera, ja seria hora de replantejar el nom històric de l'equip. Ara que fins i tot els més carques es confessen independentistes els caps de setmana.......

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

2 goles arbitro, dos goles...

Vila-real 0 – Espanyol 0

Ja se sap que quan es passa gana, qualsevol cosa pot semblar pa. Al micròfon d'Oriol Vidal, de lluny, s''hi sentia la veu d'un pesat que reclamava dos gols a un àrbitre, que si en alguna jugada es va equivocar de valent, va ser en el gol que va anular a Raül, a mitjans de la segona part.

La setmana de les intencions contraposades, acaba amb una retransmissió, que per fi m'ha fet veure el sentit del canal esports 3. Si, aquell canal que mai fa cas de l'Espanyol, i on només hi surt per a degradar-lo, quan no se'l vol posar al primer canal.

Equips senyorets

La història arrenca amb el controvertit afer dels horaris futbolers condicionats pels desitjos dels dos grans clubs i els grans operadors “mafiosets” del PPV. De retruc, resulta que a l'Espanyol li toca jugar el diumenge a darrera hora i que el canal que acostuma a oferir els partits de la darrera hora del diumenge, ofereix el Barça al dissabte al vespre. Tot plegat, perquè hi ha equips senyorets que no poden jugar el diumenges al migdia. En definitiva, un embolic que no entén ni el major expert en l'altre embolic del cap de setmana, el de Las Vegas llobregatenc.

No deixem enrere els interessos contraposats i exposats per la directiva espanyolista, que al temps que manifesta un ran desig de jugar a Europa la temporada vinent, assegura que qualsevol ésser vivent de Sant Adrià o Cornellà, és a la venda.

Tot amanit amb l'amor-desamor de Pochettino per Javi Màrquez, i acabat de rematar per la sobtada lesió de Philipe Coutinho, minuts abans de començar el partit del Madrigal.

Un partit d'aquells, que es presenta pintat per a sumar tres punts, o per a regalar-los, com acostuma a fer l'Espanyol amb els equips de la part baixa de la classificació. De tota manera, un atac amb homes amb les idees sempre clares, com Verdú, Sergio i Weiss, van anar punxant lentament l'esquema defensiu dels groguets, i ben a punt van estar de marcar en diverses ocasions. Per contra va semblar que eren els locals els que podrien haver anat al descans amb el marcador a favor, en patir l'anul·lació d'un gol prou dubtós, i salvar Dídac sota pals una altra opció de porta.

Era evident, que no semblava ni que l'Espanyol lluités per Europa, ni els de la Plana pel eludir ñes embestides del Saragossa.

Jugava el Barça?

0 a 0 i descans. El Barça semblava més sencer. Si, el Barça. M'equivoco expressament per fer una mica de befa amb un comentari de Pichi Alonso, que va assegurar que a mesura que avancés el patit, el “cansanci” afavoriria el Barça....

I no va semblar que el Vila-real patís en excés, però tampoc va fer patir. Els aficionats, es queixaven d'un altra gol correctament anul·lat per orsai i un penal que només va veure Borja Valero en desmaiar-se després de veure la llesca de Forlín.

Contràriament, Diego amb mans de mantega regalava una pilota a Raül, que marcava el que podria haver estat un gol de tres punts, en una jornada prou propícia en els resultats dels rivals directes.

I més Barça

Ni l'entrada d'Àlvaro i Pandiani, va suposar majors opcions de gol. Finalment tots mig contents amb el repartiment de punts. La cosa segueix la setmana vinent. Faré d'endeví, se li trobarà equip a Pochettino i mitja plantilla. Sentirem parlar de Madrid, Barça, Xampions i poca cosa més. Que sigui lleu, i menys santa del que es pugui esperar. La Setmana.

Perquè no us ho perdeu, en acabat el partit i mentre Pochettino i Lotina oferien rodes de premsa, va ser el moment escollit per fer el hat-trock Barça. No podia ser altra.

Contracrònica escrita per NGdL