At Madrid 1 – Espanyol 0
No era fàcil. Ningú en donava ni cinc per a l'Espanyol en el seva visita al Calderón. L'equip d'Aguirre havia donat mostres de certa capacitat en mig d'una magnífica ratxa que l'ha porta a la part mitja de la classificació, quan tot semblava que estava abocat al descens. Però els matalassers estan fent una gran temporada i ningú havia aconseguit prendre-li cap punt al seu camp. Una vegada vist el partit, no només no va merèixer perdre, l'Espanyol podria haver fet alguna cosa més. El "basc" havia avisat que anaven conscienciats...possiblement conscienciats a no rebre cap gol, perquè a l'hora de intentar fer-ne algun, va semblar que els feia cert respecte.
Em va sorprendre negativament que després de la bona actuació de Raül i Mattioni el darrer partit, Aguirre prescindís dels dos i fins i tot deixés Mattioni sense viatjar. Hauríem de interpretar que el dosifica, i que tornar Forlín a l'equip era com una declaració de guerra, quan es va jugar a un camp on sempre s'ha repartit de valent. Però l'altra risc és que al minut 5 ja acumuli una targeta groga i hipotequi el sistema defensiu. Són detalls per polir, si no es vol perdre l'embranzida cap a munt, que l'equip semblava haver assimilat de manera definitiva.
L'únic vertical
No voldria entrar en el vessant dels amulets i predileccions fetitxistes, fent creure a algú que la desaparició de la màscara d'Stuani ens portarà a la perdició, però l'aportació que va fer l'uruguaià va ser nul·la i més si el comparem amb Sergio G, que va ser l'únic jugador vertical d'un equip que va tenir tota la segona part per a intentar alguna cosa més.
L'equip va tornar a mostrar molta serietat en defensa, a partir d'una bona xarxa de migcampistes que retenen les idees dels rival, i només algunes badades de la línia defensiva van proporcionar ocasions de gol als matalassers. Kiko va estar prou segur per dalt i per baix, i si no fos pel penal inexistent hauria tornat a acabar amb la porteria imbatuda. Ell se'n va emportar l'únic punt dels blanc i blaus en el partit, en haver-li de cosir el llavi l'equip mèdic, després d'una topada amb el cap de Falcao, l'home que li acabaria marcant el gol des dels onze metres.
Amb el marcador en contra, el partit va entrar en una pausa inesperada. Pocs minuts abans hi havia hagut una tangana d'aquelles que no em va desagradar del tot. Una baralla de carrer en la qual no s'hi hauria d'entrar mai, però que de vegades és útil, si no vols que et menyspreïn. Thiago havia fet volar Forlin pels aires. Si la cosa es deixa així, sembla que facis un pas enrere i que estiguis disposat a seguir rebent hòsties. L'encarament entre Stuani i Gabi, va proporcionar part de la jugada que hauria d''haver estat clau del partit. La targeta groga que van rebre tots dos, els posava en perill de la segona, que Gabi rebia al temps de descompte i deixava l'equip matalasser amb 10 homes.
Reacció en clau mexicana
Aguirre va preparar tota una nova estratègia per a la segona part. L'Espanyol està mostrat un bon nivell físic. Jugant contra 10, podria haver estat una oportunitat per a mostrar-se superiors. No va tenir pressa. Va esperar veure com sortien al camp, per a retirar definitivament del camp Forlín, que tenia tots els números per rebre la segona targeta. Al seu lloc va posar Longo. Una clara declaració de intencions. Quedaven 40 minuts per a moure el resultat. Llàstima que tot plegat s'interpretés en clau mexicana. Si, allò de "manito, ya lo haremo....ahorita". I passen, el minuts, les hores i els dies.
Els jugadors ho van interpretat així. Semblava que no s'ho creien i van fer ben poc. No va ser fins al minut 20 en què la intensitat va augmentar un pèl, aprofitant que Aguirre va veure la llum i va fer sortir Petrov, que encara va un pèl despistat. Simao aportava ben poc.
Sense arribar a xutar a porta amb perill, Longo va tenir alguna oportunitat amb les seves cames llargues, que en aquesta ocasió no van arribar a enlloc. Li va servir per agafar l'onda, ja que el diumenge vinent Stuani no podrà jugar, i no sé si Aguirre es decidirà per ell, Petrov o Wakaso... o Mattioni en posició avançada. Serà una altra jornada, i una excel·lent ocasió per aconseguir contra el Valladolid, el primer dels tres partits que es necessiten per a salvar el coll.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 25 de febrer del 2013
dilluns, 18 de febrer del 2013
3 de 3. Mètode Aguirre
Espanyol 1 – Betis 0
Semblaria que Aguirre volgués ser, tant si com no, l'home d'actualitat. Mentre d'altres equips tenen problemes amb l'espionatge de moda, l'única relació del mexicà amb el concepte "mètode 3", ha estat la seva prestació per aconseguir guanyar els tres darrers partits. El mètode, ordre i encert. Mètode Aguirre.
També eren 3, les baixes amb què Aguirre havia d'afrontar el nou compromís de lliga. El mig centre, en la seva totalitat per les baixes de Baena i Forlín. La tercera, el "culebrot" Wakasso. Faria bé l'Espanyol de contractar uan empresa d'espies per a esbrinar perquè Wakasso va arribar tres dies tard, tres? No embioliquem més la troca, que li posin una sanció moderada i que torni ben aviat, perquè en aquest equip tots són importants, des que Aguirre és a la banqueta.
I seguint el guió prestablert en els partits d'Aguirre amb l'Espanyol, una vegada més, els jugadors que sortien per cobrir les baixes, van ser alguns dels més destacats de l'equip. Concretament, els mitjos centres Víctor Sanchez i Raul Rodríguez. De Víctor no hem de descobrir res de nou. Cada dia ho fa millor, i la seva participació en el eix Victor-Verdú-Falete, és primordial. Més, va sorprendre Raül al mig del camp. Fer-ho millor que Forlin i no posar-se en embolics, és fàcil, però Raül ho va fer extraordinàriament bé. La serietat defensiva de l'equip en els darrers partits és un fet. El retorn de Mattioni, un regal, encara que Javi López ho fa també cada dia millor.
Falete
D'entrada, va semblar que Aguirre tornava a dibuixar un 3-5-3, que el ràpid gol que feia l'Espanyol al minut 6, va convertir fins el final en un 5-4-1.
Al primers minuts els dos laterals van donar proves de les seves prestacions a l'atac. I en una d'elles, Capdevila actuava d'extrem esquerre per centrar sobre el cap d'Stuani, que cedia a Sergio Garcia -el Falete- per a que amb extrema suavitat fes botar la pilota davant el porter Adrián, i es colés arran de pal, per al 1 a 0.
Com es costum en Aguirre, la feina ja estava feta, encara que a davant hi hagués un equip molt seriós, magníficament conduït per Beñat, un home capaç de posar la pilota on vol en xuts i centrades, que van donar més d'un mal de cap a Kiko Casilla, i els seus homes. I sense un control definit, el partit va ser d'anada i tornada d'una porteria a l'altra, amb alguna jugada de perill.
Roberto Martínez a Cornellà?
En el joc d'Aguirre cal destacar també la metamorfosi que ens mostra Cristian Stuani, des que va decidir posar-lo a la banda dreta. Un rematador empedreït, s'ha convertit en un bon passador. Remata i passa. Semblo reviure la reencarnació de Roberto Martínez, 35 anys després.
Poc més a comentar de la primera part, a banda d'un penal que l'àrbitre es va menjar de Pabon a Mattioni. A la jugada següent, l'àrbitre es menjava una falta sobre la ratlla de l'area de l'Espanyol, en què era Mattioni qui feia falta a Pabon. L'home no en veia cap.
Dorlan Pabon, va demostrar que hauria estat un bon fitxatge, llàstima que els Betis es va avançar.
Bones intervencions de Kiko i targeta groga per Victor, van ser algunes de les poques coses destacades fins a la mitja part.
Bona defensa i bon físic
La serietat defensiva és un valor a l'alça d'aquest Espanyol d'Aguirre. La bona preparació física, és ben visible a les segones parts. Falete, Verdú i Stuani -a Simao encara no se li pot demanar- es van fer uns farts de córrer, com poques vegades haviem vist. I no esbufegàven!
Futbol total per a fer front a un rival que juga a futbol. Si en passades cròniques destacavem partits nefastos que acababen amb derrota, contra equips molt més fluixos que el nostre, el Betis no és el mateix cas. És doncs clar, que per equips com l'Espanyol, la gran diferència entre una bona i una mala temporada té molt a veure en l'estat físic, i en exprémer al màxim les prestacions de l'equip, quan es juga amb rivals de la part mitja i baixa de la classificació.
Un altra penal que l'arbitre no va veure, va impedir arrodonir el resultat, quan al minut 12 Stuani era literalment escombrat per Perquis, quan tenia la gran ocasió del 2a0, que finalment no va saber aprofitar Víctor S.
En altres temps, els molts minuts que quedaven harien estat un continu patiment. Al contrari, l'Espanyol va seguir tenint ocasions, fins al final, sense evitar alguna cagarrina puntual, cada vegada que Beñat conduia el joc, o picava una falta.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Semblaria que Aguirre volgués ser, tant si com no, l'home d'actualitat. Mentre d'altres equips tenen problemes amb l'espionatge de moda, l'única relació del mexicà amb el concepte "mètode 3", ha estat la seva prestació per aconseguir guanyar els tres darrers partits. El mètode, ordre i encert. Mètode Aguirre.
També eren 3, les baixes amb què Aguirre havia d'afrontar el nou compromís de lliga. El mig centre, en la seva totalitat per les baixes de Baena i Forlín. La tercera, el "culebrot" Wakasso. Faria bé l'Espanyol de contractar uan empresa d'espies per a esbrinar perquè Wakasso va arribar tres dies tard, tres? No embioliquem més la troca, que li posin una sanció moderada i que torni ben aviat, perquè en aquest equip tots són importants, des que Aguirre és a la banqueta.
I seguint el guió prestablert en els partits d'Aguirre amb l'Espanyol, una vegada més, els jugadors que sortien per cobrir les baixes, van ser alguns dels més destacats de l'equip. Concretament, els mitjos centres Víctor Sanchez i Raul Rodríguez. De Víctor no hem de descobrir res de nou. Cada dia ho fa millor, i la seva participació en el eix Victor-Verdú-Falete, és primordial. Més, va sorprendre Raül al mig del camp. Fer-ho millor que Forlin i no posar-se en embolics, és fàcil, però Raül ho va fer extraordinàriament bé. La serietat defensiva de l'equip en els darrers partits és un fet. El retorn de Mattioni, un regal, encara que Javi López ho fa també cada dia millor.
Falete
D'entrada, va semblar que Aguirre tornava a dibuixar un 3-5-3, que el ràpid gol que feia l'Espanyol al minut 6, va convertir fins el final en un 5-4-1.
Al primers minuts els dos laterals van donar proves de les seves prestacions a l'atac. I en una d'elles, Capdevila actuava d'extrem esquerre per centrar sobre el cap d'Stuani, que cedia a Sergio Garcia -el Falete- per a que amb extrema suavitat fes botar la pilota davant el porter Adrián, i es colés arran de pal, per al 1 a 0.
Com es costum en Aguirre, la feina ja estava feta, encara que a davant hi hagués un equip molt seriós, magníficament conduït per Beñat, un home capaç de posar la pilota on vol en xuts i centrades, que van donar més d'un mal de cap a Kiko Casilla, i els seus homes. I sense un control definit, el partit va ser d'anada i tornada d'una porteria a l'altra, amb alguna jugada de perill.
Roberto Martínez a Cornellà?
En el joc d'Aguirre cal destacar també la metamorfosi que ens mostra Cristian Stuani, des que va decidir posar-lo a la banda dreta. Un rematador empedreït, s'ha convertit en un bon passador. Remata i passa. Semblo reviure la reencarnació de Roberto Martínez, 35 anys després.
Poc més a comentar de la primera part, a banda d'un penal que l'àrbitre es va menjar de Pabon a Mattioni. A la jugada següent, l'àrbitre es menjava una falta sobre la ratlla de l'area de l'Espanyol, en què era Mattioni qui feia falta a Pabon. L'home no en veia cap.
Dorlan Pabon, va demostrar que hauria estat un bon fitxatge, llàstima que els Betis es va avançar.
Bones intervencions de Kiko i targeta groga per Victor, van ser algunes de les poques coses destacades fins a la mitja part.
Bona defensa i bon físic
La serietat defensiva és un valor a l'alça d'aquest Espanyol d'Aguirre. La bona preparació física, és ben visible a les segones parts. Falete, Verdú i Stuani -a Simao encara no se li pot demanar- es van fer uns farts de córrer, com poques vegades haviem vist. I no esbufegàven!
Futbol total per a fer front a un rival que juga a futbol. Si en passades cròniques destacavem partits nefastos que acababen amb derrota, contra equips molt més fluixos que el nostre, el Betis no és el mateix cas. És doncs clar, que per equips com l'Espanyol, la gran diferència entre una bona i una mala temporada té molt a veure en l'estat físic, i en exprémer al màxim les prestacions de l'equip, quan es juga amb rivals de la part mitja i baixa de la classificació.
Un altra penal que l'arbitre no va veure, va impedir arrodonir el resultat, quan al minut 12 Stuani era literalment escombrat per Perquis, quan tenia la gran ocasió del 2a0, que finalment no va saber aprofitar Víctor S.
En altres temps, els molts minuts que quedaven harien estat un continu patiment. Al contrari, l'Espanyol va seguir tenint ocasions, fins al final, sense evitar alguna cagarrina puntual, cada vegada que Beñat conduia el joc, o picava una falta.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 11 de febrer del 2013
Bye bye Catedral
Athlètic 0 - Espanyol 4
Entenc que sortir de la Catedral de San Mamés amb un 0a4 abans no l'enderroquin, pot ser mereixedor d'excomunicació. Tota una irreverència o qui sap si una venjança azteca del que va ser la cristianització del nou món. La doctrina d'Aguirre està donant molt bon resultat. Ni la seva ascendència basca és bon aturador d'una ratxa impecable.
Un dels detalls força coincidents entre el futbol d'Aguirre i de Pochettino, és el seu encert en anar substituint absències de jugadors que semblarien claus, per d'altres igual d'eficients. Sense Wakasso, l'equip no ha fet altra cosa que sumar, i té molt mèrit la cosa, si especifiquem que Simao -una de les toies més grans dels futbol d'avui- és qui l'ha substituït. Els darrers partits Baena havia estat el més destacat. Cap problema....
Són detalls que pugen la consideració del tècnic. Aguirre va posar Victor Sànchez, en lloc del sancionat Baena, i va ser un dels millors. També amb bon criteri va espaiar la reincorporació de Mattioni, i va fer jugar Javi López al sempre dur i complicat San Mamés.
Un altre San Mamés
En el moment del comiat, San Mamés no sembla el que era. Entre la “tunejada” que li ha aplicat Bielsa a l'equip, la crisi Llorente i d'altres que han marxat o marxaran per cames, i les lesions de les darreres jornades, ara, visitar San Mamés és un xollo.
Sense Amorebieta i Gurpegui, tot plegat intimida menys. Si Llorente no juga, Muniain es lesiona a la primera jugada i Aduriz no la rasca, és ben fàcil fer-hi una festeta.
Als primers minuts, l`Espanyol hauria pogut marcar, si no fos per una manca de confiança inicial. Si el mateix Capdevila no tingués la cama dreta de “fusta”... L'Athlètic mostrava inseguretat defensiva. La sortida de pilota amb un Sanjosé calamitós, recordava aquelles jornades que l'Espanyol no n'endevinava ni una.
Kiko inspirat
Amb tot, l'equip basc continua tenint altres grans jugadors com Herrera, Aduriz, Iraola o Susaeta, que va estar ben a punt de marcar al minut 7, si no fos per un excepcional Kiko Casilla, que possiblement va ser el millor del partit.
Poc després aturava una rematada de cap d'Aurteneche. Semblava tocat per una bareta màgica, fins el punt d'atrapar una pilota amb una mà a l'estil Nkono. Jo, l'altra dia em preguntava que collons podia aportar Tommy com entrenador de porters....ja ho vaig veure.
Al minut 27, arribava el 0a1, en una jugada que resumiria força aquesta canvi de imatge de la catedral, en marcar un defensa com Héctor de cap, en una pilota penjada a l'àrea per Simao.
Gol especial en un moment especial. Els bascos conduïen el joc, i els catalans contra-atacaven. El Bilbao no repartia com ens té acostumats, i de manera exagerada l'arbitre ensenyava targetes grogues als visitants, Simao, Sergio, Stuani, Capdevila....fins arribar a la mitja part.
Vist el panorama i coneixent casos del passat en que als darrer minuts et claven tres gols de córner, no les tenia totes. No feien por, però la pilota era d'ells, i en un parell de córners, la cosa podi canviar. També és cert que amb Kiko Casilla, els córners es defenen de primera si la pilota va a l'àrea petita.
Víctor Alvárez
El futbol va seguir igual a la segona part. Aguirre va prendre una altra bona decisió, Iraola es menjava amb patates a Simao cada vegada. Va decidir posar al seu lloc aquesta gran perla del planter anomenat Víctor Álvarez, que tant bona impressió va donar al lateral amb Pochettino.
El Bilbao tenia comptabilitzat un 78% de possessió. Li faltava el gol, però ves per on que en dues jugades en dos minuts, amb intervenció clau de Víctor Álvarez, van arribar dos gols ben bonics, amb Víctor Sánchez i Stuani d'executors. 0a3.
La cosa estava ben sentenciada. Verdú era objecte de penal, que l'àrbitre no assenyalava.
Javi López es lesionava tot sol. Ben estrany a San Mamés. I tornava a jugar el prometedor Mattioni.
Poc abans de la mitja hora, i amb tots els ulls posats sobre Víctor A, aquest era objecte d'una trompada exagerada dins l'àrea. Ara si que assenyalaven penal. Verdú el llançava i Iraizoz en un dels pocs encerts que va tenir, la rebutjava, però el mateix Verdú clavava el 0a4.
Vist per sentència. Quatre partits més i salvats.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Entenc que sortir de la Catedral de San Mamés amb un 0a4 abans no l'enderroquin, pot ser mereixedor d'excomunicació. Tota una irreverència o qui sap si una venjança azteca del que va ser la cristianització del nou món. La doctrina d'Aguirre està donant molt bon resultat. Ni la seva ascendència basca és bon aturador d'una ratxa impecable.
Un dels detalls força coincidents entre el futbol d'Aguirre i de Pochettino, és el seu encert en anar substituint absències de jugadors que semblarien claus, per d'altres igual d'eficients. Sense Wakasso, l'equip no ha fet altra cosa que sumar, i té molt mèrit la cosa, si especifiquem que Simao -una de les toies més grans dels futbol d'avui- és qui l'ha substituït. Els darrers partits Baena havia estat el més destacat. Cap problema....
Són detalls que pugen la consideració del tècnic. Aguirre va posar Victor Sànchez, en lloc del sancionat Baena, i va ser un dels millors. També amb bon criteri va espaiar la reincorporació de Mattioni, i va fer jugar Javi López al sempre dur i complicat San Mamés.
Un altre San Mamés
En el moment del comiat, San Mamés no sembla el que era. Entre la “tunejada” que li ha aplicat Bielsa a l'equip, la crisi Llorente i d'altres que han marxat o marxaran per cames, i les lesions de les darreres jornades, ara, visitar San Mamés és un xollo.
Sense Amorebieta i Gurpegui, tot plegat intimida menys. Si Llorente no juga, Muniain es lesiona a la primera jugada i Aduriz no la rasca, és ben fàcil fer-hi una festeta.
Als primers minuts, l`Espanyol hauria pogut marcar, si no fos per una manca de confiança inicial. Si el mateix Capdevila no tingués la cama dreta de “fusta”... L'Athlètic mostrava inseguretat defensiva. La sortida de pilota amb un Sanjosé calamitós, recordava aquelles jornades que l'Espanyol no n'endevinava ni una.
Kiko inspirat
Amb tot, l'equip basc continua tenint altres grans jugadors com Herrera, Aduriz, Iraola o Susaeta, que va estar ben a punt de marcar al minut 7, si no fos per un excepcional Kiko Casilla, que possiblement va ser el millor del partit.
Poc després aturava una rematada de cap d'Aurteneche. Semblava tocat per una bareta màgica, fins el punt d'atrapar una pilota amb una mà a l'estil Nkono. Jo, l'altra dia em preguntava que collons podia aportar Tommy com entrenador de porters....ja ho vaig veure.
Al minut 27, arribava el 0a1, en una jugada que resumiria força aquesta canvi de imatge de la catedral, en marcar un defensa com Héctor de cap, en una pilota penjada a l'àrea per Simao.
Gol especial en un moment especial. Els bascos conduïen el joc, i els catalans contra-atacaven. El Bilbao no repartia com ens té acostumats, i de manera exagerada l'arbitre ensenyava targetes grogues als visitants, Simao, Sergio, Stuani, Capdevila....fins arribar a la mitja part.
Vist el panorama i coneixent casos del passat en que als darrer minuts et claven tres gols de córner, no les tenia totes. No feien por, però la pilota era d'ells, i en un parell de córners, la cosa podi canviar. També és cert que amb Kiko Casilla, els córners es defenen de primera si la pilota va a l'àrea petita.
Víctor Alvárez
El futbol va seguir igual a la segona part. Aguirre va prendre una altra bona decisió, Iraola es menjava amb patates a Simao cada vegada. Va decidir posar al seu lloc aquesta gran perla del planter anomenat Víctor Álvarez, que tant bona impressió va donar al lateral amb Pochettino.
El Bilbao tenia comptabilitzat un 78% de possessió. Li faltava el gol, però ves per on que en dues jugades en dos minuts, amb intervenció clau de Víctor Álvarez, van arribar dos gols ben bonics, amb Víctor Sánchez i Stuani d'executors. 0a3.
La cosa estava ben sentenciada. Verdú era objecte de penal, que l'àrbitre no assenyalava.
Javi López es lesionava tot sol. Ben estrany a San Mamés. I tornava a jugar el prometedor Mattioni.
Poc abans de la mitja hora, i amb tots els ulls posats sobre Víctor A, aquest era objecte d'una trompada exagerada dins l'àrea. Ara si que assenyalaven penal. Verdú el llançava i Iraizoz en un dels pocs encerts que va tenir, la rebutjava, però el mateix Verdú clavava el 0a4.
Vist per sentència. Quatre partits més i salvats.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 4 de febrer del 2013
5 més, i salvats
Espanyol 3 - Llevant 2
Semblaria difícil imaginar que de cop i volta l'equip d'Aguirre, fos capaç de marcar 3 gols una altra vegada. Tampoc és que s'hagi prodigat en rebre'n. És un futbol ben rar. Després de molta estona de marejar la perdiu, sembla que per moments el camí del gol sigui inevitable. És l'Espanyol d'Aguirre, que tot sigui dit de pas, no és aliè al patiments crònics dels darrers minuts.
Després d'un inici, en què la dita popular més adaptada als resultats blanc i blaus era "qui jornada passa, cap a segona empeny", amb Aguirre s'ha passat a tot el contrari, cada dia es dona un pas endavant. El més ferm i de futur, va estar segurament poder incorporar per fi a Mattioni. un jugadoràs que ens agradaria que tornés a ser el que era a Mallorca. Tindríem un gran lateral dret, amb garanties i possibilitat de desenvolupar tot un altre joc. També va jugar Longo, d'entrada.
I a això va semblar jugar d'entrada Aguirre. Comptar amb la projecció ofensiva de Mattioni i Capdevila, per a encetar un tímid 3-5-2, deixant Forlín més enrere, amb un centre del camp més poblat i dos puntes al davant, amb el retorn de Longo, amb qui no ha perdut del tot la confiança.
L'arrencada va ser força insegura, amb més jugades d'atac visitant que no pas local. Casilla feia un pífia estil Kameni, que no seria la primera del partit. Poc després Hèctor treia sota pals una jugada de l'espavilat Martins.
De regals
Va caldre esperar gairebé 25 minuts per veure les primeres jugades de perill blanc i blau. I van venir seguides. Com una bafarada de bon joc. Combinacions de la trama de 5 migcampistes, de costat a costat, que no van acabar en gol de miracle. El gol podia arribar. Es començava a fer mèrits. Una targeta groga per Baena, semblava rebaixar la pujada d'adrenalina. Un regal, ho va deixar tot més pla. Un córner centrat dins l'àrea petita que Forlín volia rematar, va acabar rebotant en un front i un clatell dels defensors rivals, per a entrar absurdament a la porteria. Feina feta. Sobretot si comptem amb la gasiveria de marcadors que estila Aguirre.
Abans d'arribar al descans, Longo tallava una pilota. Amb tot a favor, i Verdú i Sergio de companys, es va emborratxar de pilota. Hauria estat el segon.
Un dels al·licients del partit, a banda de veure Longo i Mattioni de nou, era veure el Llevant sense el seu portaavions Ballesteros. De fet, Rodas el va suplir amb garanties, i la veterania continuava ben representada amb David Navarro i Juanfran, dos dels altres preferits, en la meva llista de bastards.
El record del partit d'anada em va portar un mal pensament. Reforçat només començar la segona part quan Kiko feia una aturada impressionant en rematar de cap Barkero, una centrada. I dos minuts després, el sempre gentil Espanyol, retornava el regal del primer gol. Colloto tocava sense sentit, amb el cap, una pilota que queia del cel. Ruben, molt atent l'aprofitava per empatar, també de cap. Una llàstima que no gaudim dels regals.
Semblava que l'equip es conjurava com fa 15 dies, i començava a crear de nou jugades de perill. En una d'elles Sergio va rebre un falta més a dins que a fora de l'àrea. La van assenyalar fora.
De nou Kiko "kameni" reapareixia regalant un absurd córner. Si us plau: Més ensurts, no!
Els gols
Però l'onada de futbol blanc i blava, ja havia començat. I no va caldre que es convertís en un marejol persistent. Dues jugadasses en dos minuts, i dos gols. Sergio i Stuani intercanviaven gols i assistència. I l'alegria tornava a Cornellà. 3 a 1, quedant 20 minuts, era per a ser optimistes. Tant, que el mateix Aguirre va fer canvis d'aquells de donar minuts a la banqueta. Tejera i Petrov, entraven per Baena i Simao. Es guanyava en toc i possessió. Una bona solució.
Els nervis finals van arribar quan quedaven quatre minuts , quan de nou Martins rebia una passada avançada sense que els centrals el controlèssin, i en aquesta ocasió marcava el 3a2.
Quedava ben poc. Tocava patir, com sempre. Quatre minuts més de descompte, i San Forlin s'apareixia per a salvar sota els pals una clara ocasió llevantina.
Petrov, que va arribar a tocar algunes pilotes, va ser encara a punt marcar el quart. llàstima!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Semblaria difícil imaginar que de cop i volta l'equip d'Aguirre, fos capaç de marcar 3 gols una altra vegada. Tampoc és que s'hagi prodigat en rebre'n. És un futbol ben rar. Després de molta estona de marejar la perdiu, sembla que per moments el camí del gol sigui inevitable. És l'Espanyol d'Aguirre, que tot sigui dit de pas, no és aliè al patiments crònics dels darrers minuts.
Després d'un inici, en què la dita popular més adaptada als resultats blanc i blaus era "qui jornada passa, cap a segona empeny", amb Aguirre s'ha passat a tot el contrari, cada dia es dona un pas endavant. El més ferm i de futur, va estar segurament poder incorporar per fi a Mattioni. un jugadoràs que ens agradaria que tornés a ser el que era a Mallorca. Tindríem un gran lateral dret, amb garanties i possibilitat de desenvolupar tot un altre joc. També va jugar Longo, d'entrada.
I a això va semblar jugar d'entrada Aguirre. Comptar amb la projecció ofensiva de Mattioni i Capdevila, per a encetar un tímid 3-5-2, deixant Forlín més enrere, amb un centre del camp més poblat i dos puntes al davant, amb el retorn de Longo, amb qui no ha perdut del tot la confiança.
L'arrencada va ser força insegura, amb més jugades d'atac visitant que no pas local. Casilla feia un pífia estil Kameni, que no seria la primera del partit. Poc després Hèctor treia sota pals una jugada de l'espavilat Martins.
De regals
Va caldre esperar gairebé 25 minuts per veure les primeres jugades de perill blanc i blau. I van venir seguides. Com una bafarada de bon joc. Combinacions de la trama de 5 migcampistes, de costat a costat, que no van acabar en gol de miracle. El gol podia arribar. Es començava a fer mèrits. Una targeta groga per Baena, semblava rebaixar la pujada d'adrenalina. Un regal, ho va deixar tot més pla. Un córner centrat dins l'àrea petita que Forlín volia rematar, va acabar rebotant en un front i un clatell dels defensors rivals, per a entrar absurdament a la porteria. Feina feta. Sobretot si comptem amb la gasiveria de marcadors que estila Aguirre.
Abans d'arribar al descans, Longo tallava una pilota. Amb tot a favor, i Verdú i Sergio de companys, es va emborratxar de pilota. Hauria estat el segon.
Un dels al·licients del partit, a banda de veure Longo i Mattioni de nou, era veure el Llevant sense el seu portaavions Ballesteros. De fet, Rodas el va suplir amb garanties, i la veterania continuava ben representada amb David Navarro i Juanfran, dos dels altres preferits, en la meva llista de bastards.
El record del partit d'anada em va portar un mal pensament. Reforçat només començar la segona part quan Kiko feia una aturada impressionant en rematar de cap Barkero, una centrada. I dos minuts després, el sempre gentil Espanyol, retornava el regal del primer gol. Colloto tocava sense sentit, amb el cap, una pilota que queia del cel. Ruben, molt atent l'aprofitava per empatar, també de cap. Una llàstima que no gaudim dels regals.
Semblava que l'equip es conjurava com fa 15 dies, i començava a crear de nou jugades de perill. En una d'elles Sergio va rebre un falta més a dins que a fora de l'àrea. La van assenyalar fora.
De nou Kiko "kameni" reapareixia regalant un absurd córner. Si us plau: Més ensurts, no!
Els gols
Però l'onada de futbol blanc i blava, ja havia començat. I no va caldre que es convertís en un marejol persistent. Dues jugadasses en dos minuts, i dos gols. Sergio i Stuani intercanviaven gols i assistència. I l'alegria tornava a Cornellà. 3 a 1, quedant 20 minuts, era per a ser optimistes. Tant, que el mateix Aguirre va fer canvis d'aquells de donar minuts a la banqueta. Tejera i Petrov, entraven per Baena i Simao. Es guanyava en toc i possessió. Una bona solució.
Els nervis finals van arribar quan quedaven quatre minuts , quan de nou Martins rebia una passada avançada sense que els centrals el controlèssin, i en aquesta ocasió marcava el 3a2.
Quedava ben poc. Tocava patir, com sempre. Quatre minuts més de descompte, i San Forlin s'apareixia per a salvar sota els pals una clara ocasió llevantina.
Petrov, que va arribar a tocar algunes pilotes, va ser encara a punt marcar el quart. llàstima!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)