dilluns, 13 d’abril de 2009

Numància 0 – Espanyol 0

La primera de primera, i la segona....

 

Pel seu nom, el camp dels “pajaritos”, hauria de resultar molt més avinent pels nostres colors. Des de l’apostasia i el més profund agnosticisme he contemplat amb bona cara les peregrinacions a Montserrat, Vila-real, Pamplona, Soria, les paraules de “Lo Pelat” i les alineacions amb 5 davanters. Tot plegat significa una confiança en què és possible el “yes we can” de l’Eric i en Barak.

Però el que es vullgui, només es podrà fer si és pren una actitud de primera,com la que va exhibir l’equip blanc i blau a la primera part dels “pajaritos”. Quan l’equip s’aletarga, torna a ser de segona.

 

La meva irrenunciable afecció pel ciclisme, em va fer entrar amb més d’un minut de retard a la retransmissió, i em va fer practicar zapping durant uns minuts. Joan Antoni Fletxa i Tor Hushvod, anaven entre els escapats a la Paris-Roubaix, i tampoc m’ho volia perdre. Les llambordes va tirar pel terra les aspiracions d’aquests dos catalans d’adopció. Una llàstima.

 

Tot plegat no va evitar que perdés detall, i me’n adonés de seguida que des del triomf la temporada passada, a Mestalla, que l’equip no donava una imatge tant prometedora sense comptar amb de la Peña. Això passava durant tota la primera part. 45 minuts de domini territorial, al llarg dels quals l’equip va avisar seriosament la porteria contrària en set ocasions, quatre d’elles els darrers cinc minuts. Entre les ocasions un gol de Sergio Sanchez, anul·lat no sé ben bé perquè, i una pilota treta sota els pals amb les mans (no era penal, però...)

 

Goria, Goitia, Goitom...

 

La primera part havia transcorregut amb un bon joc, com tants poques parts aquesta temporada, i amb mala sort com tantes altres parts des de fa molt temps. Reflexionant sobre aquest fet, cal assegurar que l’Espanyol només ha guanyat els pocs partits en què la mala sort no hi ha intervingut amb malícia.

Una part que per lògica podria haver acabat 1 a 3, acabava 0 a 0. I encara sort que no acabés 1 a 0, en altres ocasions havia anat així. Perquè no vull oblidar de dir que el Numància va tenir una gran ocasió a peus de Goiria, i que Kameni n’havia fet una de les seves. I fa escola. Perquè, al matí havia vist un partit del Torneig Internacional de Mediterrani de Palamós, en què l’equip perico cadet s’hi havia imposat, sense que el porter imités en una de les seves sortides al gran Kameni.

 

La segona part va tornar a se avorridota. L’Espanyol li va donar la pilota al rival. Baixava el pistó. El Numància picava els primers corners del partit. I Kameni intervenia amb gran encert en tres ocasions. Amb tot i això, l’Espanyol comptava de nou amb immillorables ocasions, com una de Jarque, en què de nou la sort li donava l’esquena a l’equip. També l’àrbitre, Mejuto (germà d’Artur Mas?) donava l’esquena, i donava pel cul a l’equip com tants altres àrbitres, en no voler veure dos clars penals a l’àrea castellana. Ja està bé! Si Guardiola fos a la banqueta blanc i blava, no acabaria cap partit. Segur.

 

S’allunyen

 

De nou, els darrers minuts van ser els més intensos, i que podrien haver donat fruit. Però no.

 

Al marcador simultani, de fredes i de calentes. Osasuna, Betis i Getafe s’allunyen. Sporting, s’acosta. El cap de setmana vinent, rebem la perillosa visita del Racing. Fa cinc anys quan l’equip semblava sense aturador a la recta fina de la lliga, amb el “mashote salvador”, el Ràcing va interrompre a Montjuïc la prometedora marxa. Cal guanyar, si o si.