diumenge, 4 de desembre de 2011

Sense sort

València 2 – Espanyol 1

Sense gens de sort, m'atreviria a dir. Ja sé que tot és relatiu, i que si enlloc de mitja dotzena de lesionats i algun en règim disciplinari, en tinguèssim una dotzena, seria molt pitjor. Però quan veus un partit, i passats els 90 minuts, analitzes una bona actuació dels teus sense sumar un sòl punt et poses de mala llet. Més encara si hi afegeixes la irreverssible parcialitat arbitral.


La setmana del mal despertar de Cristhian Koffi Romaric, tampoc va tenir un bon final.
Amb la moral impertorbable els de Pochetinno anaven a València. Un equip que va demostrar unes més que destacades prestacions, el dia que havien rebut la “central lechera” i “l'hispanosuís”, i que està ben viu a la xampions.

L'alineació no podia aportar gaires sorpreses. Abans de començar el partit, només ens podia quedar alguna esperança que a Dàtolo se li enganxés alguna cosa de la figura que s'homenatjava a Mestalla.

No diga “Kempes, diga gol”. El subjecte d'aquesta cèlebre frase de finals del 70, amb uns quants quilos de llana menys al clatell, va rebre els honors. Dàtolo s'ho va mirar, Pochettino també, mentre debia recordar passatges de la infància i de aquell mundial amanyat per Videla.


Zero en estètica

La festa no començava bé. De bon inici la bonica samarreta blava i negre dels pericos, no lligava gens amb el pantaló blanc. Un zero en estètica.

El guió del partit quedava escrit de bon inici, al minut cinc, un estira i arronsa entre Dídac i Adalbert, en un córner, acabava ben malament. Com gairebé sempre, l'equip arbitral només hi va veure la falta del nostre. Penal. Gol en contra, i 85 minuts per davant.

D'ençà d'aquest moment l'Espanyol va fer el que calia. Prendre les regnes i buscar el gol de l'empat, i ho va fer enginy i mestria. En especial uns Verdú i Dídac, cada dia més encertats, ben complementats per Gómez, Weiss i Forlin, es feien els amos de la pilota i arribaven amb perill a l'àrea contrària.

La bona imatge va durar fins al minut 20. Passats aquests minuts força prometedors, el partit va entrar en cert avorriment, tot i que la pilota no va deixar de ser propietat dels blanc i blaus. Durant aquesta estona es va seguir constatant la diferent manera de reaccionar dels àrbitres quan les faltes les fa l'Espanyol, o el seu rival.


Targetes mal repartides

S'arribava a la mitja part, amb certa confiança de veure una reacció a la segon temps.

A l'hora de partit, es constatava tot el que havíem vista a la primera part, pressió i control dels de Pochettino. Analitzant els números quedava comprovat: L'Espanyol havia comès 5 faltes i havia rebut 3 targetes (el València 17 faltes i 2 targetes).

Un Pochettino agosarat feia entrar Rui Fonte, per Galan. El portuguès encara no ha demostrat res amb el primer equip. És d'aquell jugadors que necessiten una aclimatació més llarga. A veure si s'hi emmotlla d'una vegada...

I la jugada de l'empat, al minut 68, possiblement en va ser també una mostra. Després d'un corner i quan l'equip encara no s'havia replegat, la pilota torna a l'àrea on un Thievy, molt fluix fins aquell moment fa una bona centrada, Rui s'obre de cames per deixar passar la bola i Héctor Moreno controla amb l'esquerra i remata amb la dreta des de dins l'àrea petita. 1 a 1.

Quedaven 29 minut,i per mèrits i joc l'Espanyol era molt superior a un València molt capficat amb el partit de xampions del dimarts vinent a Stanford Brigde. Capficat i “reservon”, ja que guardava pòlvora a la banqueta.


Pas enrere, Soldado i un gafe

Pochettino feia un pas enrere fent entrar Baena per Gómez – jo hauria fet fora a Thievy- i Emery fei entrar Roberto Soldado.... i pocs minuts després, tot coincidint amb un comentari de mal endeví d'Oriol Vidal (Oriol, a veure si resultaràs gafe?), en un corner Soldado rematava impecable-ment el 2a1, que seria definitiu, tot i els intents de tornar a igualar el partit, per part dels blanc i blaus.

En aquest decurs, Pochettino feia un nou canvi dels que li done fama. Fent debutar el mataroní d'èben Bacari, amb un nom que se li escau del tot. Entrava per Àlvaro, quan de nou era Thievy qui li tocava.

Diumenge vinent un altra partit difícil. I és que la part bona del calendari, ja ha passat, ara toca arremangar-se. Romaric també.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius