diumenge, 19 de febrer del 2012

Sense prou lluïment, ni rumba

Getafe 1 – Espanyol 1


Partit estrany i amb poca història el del camp del Getafe. Hèctor, a banda, la nombrosa presència de “morenos” amb Romaric, Thievy i Uche, i la indissimulada banda de gitanos (el Torres, el Cata, el Lopo, el Abdel, el Mané, el Gavilan, el Miku i el Geta en general), haurien pogut ballar un bon partit al ritme de la clàssica rumba de Gato Pérez. “Y ahora vengo yo.....


L'absència de Verdú, va semblar trastocar els plans de Pochettino. Ni aquesta absència, ni les altres conegudes, van permetre acomodar Álvaro a l'equip inicial. I això que Uche no va actuar en punta. S'entén que la conducció dels joc sense Marquez, ni Verdú, és complicada, Amb l'empenta de Romaric, no n'hi ha prou per activar totes les virtuts de Coutinho, Weiss i Thievy.



25 minuts groguis


I mentre els seguidors ens menjàvem el cap amb aquesta incertesa tàctica, donava la impressió que als jugadors de l'Espanyol, els passava el mateix. Van trigar ben bé 25 minuts a saber, a què jugaven.

Quins minuts més fluixos! Em venia a la memòria aquell espantós ridícul a Almeria, fa un parell d'anys....


Casilla esmenava com podia un seguit de imprecisions.


Ves per on, després d'una fase en què es podrien haver encaixat clarament tres golets, en va venir una altra en què els blanc i blaus (grocs en aquest ocasió), en van poder fer tres més en els darrers 18, de la primera part. En una d'elles Coutinho, Thievy i Romaric va tenir clara opció per separat. I en una altra, Weiss va fer una jugada per banda dreta emulant el Garrincha de les millors èpoques de la canarinha.


El 0 a 0 no resumia el que hauria pogut passar, en el primer temps.



Els 4 virtuosos


Per inèrcia pròpia, el partit semblava que, si bé la rumba no havia estat possible, el rumb era favorable als de Pochettino. A més, l'entrada d'Àlvaro per Uche a la represa, posava sobre el camp quatre virtuosos com el propi Àlvaro, Weiss, Coutinho i Thievy, que semblava molt inspirat en començar el segon temps.


En front una banda “trapera” liderada per Lopo i Cata, que ja acumulava una targeta groga. La lògica que hauria de primar “ô jogo bonito”, afavoria l'Espanyol.


La paradoxa arribava poc després, quan Thievy feia un lluïment per banda dreta sense tastar la destral del Cata, la cedia a Coutinho arran de l'àrea petita i allà es trobava amb Lopo. La paradoxa era que Lopo resultava lesionat de la topada. Però, de paradoxes n'hi hauria més ja que no seria un defensor del Getafe qui finalment acabaria expulsat.


La fruita madurava del tot a 20 minuts del final, quan ara si, Álvaro en posició dubtosa, rebia una passada llarga d'Héctor i marcava el 0 a 1.


El Getafe, ja havia demostrat que era capaç d'arribar amb claredat a porta. De fet, va jugar amb molts atacants, a bada dels destralers del darrere.


La virtut de la joventut, no ho és tot. També té pegues. I aquestes van sortir al tram final. Thievy estirava dels calçotets a Miku dins l'àrea, en una jugada sense extrem perill. Penal, i gol en contra. 1 a 1.


Casilla de Champions


Tot seguit, un Galan que va començar al lateral dret, va passar a l'esquerra quan JLópez es lesionava i acabava expulsat en dues accions ben infantils. Deu contra onze. I final de patiment, amb un Kiko Casilla que va estar excepcional en tres o quatre accions més que van suposar un puntet que hauria estat molt més dolç si contra el Saragossa no haguèssin badat.


I diumenge vinent un altra partit important. No diria decisiu, perquè si bé els punts marcaran les places “champions”, és encara molt frívol referir-s'hi en aquests termes. Abans, hi ha altres conceptes com els 40 de la salvació. I és que la classificació està molt comprimida, i encara pot passar de tot. Primer, superar la tanca dels 40, i després ja es veurà.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius