Més futbol

Betis 1 - Espanyol 1 (jornada 14)

Que la pluja a Sevilla és una “meravella”, ho saben arreu del món. Ja se sap que la pluja, per fina que sigui, no afavoreix en bon futbol i interfereix la qualitat d’una bona retransmissió televisiva, però us puc assegurar que si malgrat tot, la imatge de l’equip que arriba a l’espectador, i sobretot l’afeccionat, és més bona de la que estàvem acostumats, una vegada més cal reconèixer que la pluja a Sevilla és una “meravella” (o perquè no maravilla).

Pel nom de l’equip, pels noms del jugadors i per poca estona que els vegis jugar, és evident que l’equip que aquest diumenge ha tingut enfront l’Espanyol, és molt superior als sis o set darrers rivals amb els quals s’ha enfrontat. Si a això hi afegim que ens els darrers temps l’equip juga millor contra els equips més forts, i que sempre es confia en allò de “entrenador nou, victòria assegurada”, les coses pintaven millor. Però si havíem d’atendre al fet de les absències de Moises, Luis G i Tamudo, s’imposava el pessimisme. Recuperar Ivan i Pareja era tot un contrapès.

Ivan i Callejón

En els minuts de tanteig del partit, tant es podria haver avançat 0 a 1, l’equip blanc i blau, com 1a 0 els locals. Van ser uns minuts per apreciar que Ivan i Callejón, també es poden entendre; per viure la cagada de Kameni de cada partit o que Rufete, tot i la bona voluntat que hi posa, se’l veu pesant i passat de rosca. Van ser minuts per apreciar que pluja fina emmascara els objectius de les càmeres de tv, i obligava veure la retransmissió darrere d’una boira.

Passats aquets minuts, el Betis va anar prenent el comandament del partit. Va ser aquella fase en que a Mallorca, Santander o La Coruña vam començar a quedar en desavantatja i no vam saber sortir del pou. Al Villamarín (ara Lopera), vam arribar al descans empatats.

Valdo
Tot i el bon nivell exhibit, Mané va voler donar repòs a Ivan. Una decisió molt raonable, si bé substituir-lo per Valdo, no va ser cap encert. Valdo segueix sent aquell jugador fred i dubitatiu al qual caldria un hivern a Sibèria, o potser no tant lluny, com el que va passar Riera a Manchester, per reaccionar. Érem ja a la segona part, i al mig temps la infografia de la retransmissió televisiva ens informava, per si ja no ho sabíem, que ocupàvem places de descens.

Al minut 11 la situació s’agreujava amb el 1 a 0, aconseguit per Emanà. Com ja ha passat en tantes ocasions, l’autor del gol, havia merescut l’expulsió pocs segons abans. Emanà havia amenaçat amb el puny tancat a un Àngel Martínez que estava estirat a terra, després d’haver ensopegat tots dos. L’àrbitre ho va arreglar ensenyat la groga al blanc i blau, i perdonant la vida al camerunès.

Futbol amb intenció
Però, a partir d’aquest moment l’Espanyol va tornar a ser aquell equip, que comandat per Ivan a la primera part, havia jugat a futbol. Futbol amb intenció. Un filosofia que no va abandonar, ni després d’empatar el partit en una magnífica acció de Nené i Coro. Coro havia entrat per Rufete, i havia actuat amb gran criteri.

Tot i el 1 a 1, l’equip va seguir buscant el gol per sortir de la zona de descens, però sort va ser esquiva, com a la primera part quan els pals van interposar-se dues vegades en la punteria de Callejón. En resum, un empat per despertar del mal somni. Un partit que ha de servir per començar a composar la nova simfonia de l’equip. Una imatge que segurament no veurem fins d’aquí tres o quatre setmanes.

València
Dissabte que ve, un nou desplaçament. Si tenim la sort que el València és l’equip dubitatiu de les darrers jornades a Mestalla, o que torna a jugar amb la defensa suplent, com al Camp Nou, es pot tenir alguna esperança de sumar punts. Però és evident que ni el València, ni l’At Madrid de la jornada següent, no seran fàcils. Serà encara aviat per jutjar la feina de Mané, si bé lo ensenyat a Sevilla té molt més bona cara, que les darreres mostres de l’equip de Màrquez.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

La inacabada

Espanyol 0 - Sporting Gijón 1 (Jornada 13)

Qualsevol comentari, crònica, opinió o pronunciació al voltant de l’Espanyol i el partit contra l’Sporting de Gijón, no es pot donar per acabada sense la conseqüència final, esperada i desitjada o no, que pot desembocar la nova desfeta de l’equip de Tintín Márquez.
Es d’esperar un canvi radical, que a aquesta altura de la temporada només es resol amb el canvi d’entrenador, perquè mitja plantilla no es pot substituir de cop i volta, sense arribar a l’acabament de la temporada.

Quan un equip no sap ben bé al que juga. Quan ningú, dins i fora del camp, ha arribat a interpretar a què juga l’equip després d’una dotzena de partits. Quan tothom comença a estar pendent dels resultats dels equips rivals,i aquest són els de la cua de la classificació. Quan no es marquen gols. Quan els jugadors no endevinen a passar-se-la. Quan ningú demana la pilota. Quan ningú els sap dirigir...Cal prendre decisions.

Es parla de mal ambient al vestidor. No és moment d’esbrinar més coses. Quan d’un equip com l’Espanyol, es diu que depèn bàsicament de la salut i l’estat de gràcia de dos o tres jugadors, i tothom hi està d’acord, em sembla que mentre aquests homes siguin tan decisius, han de ser aquests els que escullin qui ha de se l’entrenador. Si a ells els agrada Luis Fernandez o Javier Azcargorta, la única sortida viable és que aquest homes escullin l’entrenador. No es pot seguir més temps en zona de perill. Cal aixecar el cap i salvar la temporada. L’Espanyol de Cornellà ja serà una altra cosa. Quan arribi el Juny, si se salva el cap, ja hi haurà temps de fer neteja de veritat, i si realment no interessa seguir amb determinats jugadors a la plantilla, es fa neteja. Si per contra es considera que cal seguir amb aquest “nucli fort”, es continua construint l’equip al seu voltant i es va començant a pensar en el relleu generacional.

Ara però, sense culpar a Márquez per tot, cal donar-li les gràcies, i obrir una sortida més viable. El futur immediat és fosc, diumenge que ve no hi seran ni Ivan, ni Tamudo, ni Luís Garcia, ni Moisès. Quina papereta per l’entrenador, sigui qui sigui!

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

Ràcing 3 - Espanyol 0 (Jornada 12)

Els samaritans

Fa molt, molt de temps, que quan un equip necessitat de punts es topa amb l’Espanyol, viu una gran sort. A Santader, no podia ser d’altra manera. En veure sortir Kameni, vestit del color maleït a les arts escèniques, es podria tornar a preveure el pitjor. Només va caldre esperar a la primera “cagada” del camerunès per encaixar el 1 a 0, que encarrilava una nova derrota dels de Márquez.

Tot va ser marcar el primer gol, per seguir evidenciant les mancances de l’equip. No hi ha esquema de joc. El mig de camp, no és ni tant sols una zona de transició per la pilota. Finnan i Lacruz, estan de tornada del futbol. Amb tots els defectes de la veterania, i sense cap avantatge, la línea defensiva és un bicoca per serranus, munitis, bodipos i altres de davanters de mitja patilla.

A deu minuts de final, Coro, Jonathan i Callejón no hi poden posar solució. Ara ve l’Spoprting. Trobarem algun entrenador que hi foti ordre? O sigui com sigui, caldrà paciència i esperar que Ivan i Nico, solucionin la papereta?

((Contracrònica d'Eugeni Rius. Fotos: EFE))

Espanyol 3 - Numància 4 (Jornada 11)

Abonats al dramatisme
Els més greu d’estar abonats de manera permanent al dramatisme, és haver de recordar-ho en aquestes circumstàncies. A mi, personalment, amb el 3 a 2 al marcador, amb un gol de penal de Tamudo, ja em semblava una dosi de dramatisme suficient després de la remuntada. Si després d’això hagués calgut recordar el flirteig permanent dels pericos amb el drama, es recorda i punt. Haver-ho de recordar amb el 3 a 4, i després d’uns minuts tant desafortunats, fa mal.

((Foto: EFE))

Hi ha temps per rectificar. Per adreçar el rumb. Les estones de futbol alegre i les arribades a l’àrea, contra Celta i Numancia, han de quedar memoritzades en el mecanisme del joc de l’equip. Les pífies i l’amnèsia defensiva han de quedar en anècdota després de treball que l’entrenador ha de fer entre setmana, per recuperar aquella intensitat defensiva que ha caracteritzat l’equip durant unes quantes jornades. Només així, i amb l’ajuda de la salut serà possible tronar a aquella bona ratxa que es trencar la nit de les bengales.

((Contracrònica d'Eugeni Rius)).

Perdre l’equilibri

Millorar respecte el darrer desplaçament a ses illes, calia donar-ho per descomptat. Més malament no es podia jugar. Pitjor imatge no es podia donar. Però calia mostrar-se amb una mica de descaro i sense el “complexa De la Peña”, que l’equip exhibeix cada partit que “lo pelat”, és absent.

Ni en els primers minuts del partit, ni en la seva totalitat, els blanc i blaus van arribar a jugar descarts, però si que és cert que aquell embús que s’evidencia en la creació de joc en altres ocasions en què no hi és De la Peña, tampoc hi era. Per això, era fàcil fer volar coloms i recordar que en la seva llarga absència en començar la temporada passada, els blanc i blaus, havien aconseguit importants triomfs a domicili a Sevilla i València, sense el calb de les passades impossibles.
Però, si el altre jo optimista, feia volar coloms, el pessimista veia en l’envergadura del davanter centre Riki, un altre Aduriz que ens podia amargar la tarda, i cada vegada que Lafita conduïa la pilota, em venia a la memòria el partit de l’any passat.

Atropellen

Mentre tant, el Depor no es mostrava ni dominador, ni perillós. Els blanc i blaus, quan no rebien una envestida de Lopo, arribaven a porta. Luis Garcia va rebre una centrada de Tamudo que només podia ser gol, però l’asturià es va entrebancar i Tamudo era a punt de sorptendre Aranzubia en una de les seves jugades de murri.
Sergio Sánchez rebia una trepitjada que feia témer el pitjor, però va ser Pareja qui en una altra jugada era atropellat per Riki. Un altra lesionat.
Però va ser el Depor qui aconseguia l’únic i definitiu gol. El Mexicà Guardado va ensopegar una “gardela” ajustada al pal dret que en la seva estirada, Kameni, no va saber aturar. Li va anar a parar en aquell espai, sota l’aixella, on es fàcil lesionar-te i els porters no saben posar-hi la mà.

La lesió de Pareja, el va fer retirar i Márquez va prendre la decisió de situar Sergio al centre de la defensa i Àngel al lateral. No va ser una mala pensada, si bé, l’altre jo entrenador, hauria jugat una aposta més ambiciosa. Situar Valdo al lateral dret. No va ser així, Valdo va acabar entrant per substituir l’impulsiu Coro.
Ves per on, a la segona part l’Espanyol només va arribar amb perill en una incorporació del “central” Sergio, i en els minuts de descompte fins i tot amb Kameni al remat.

Recuperar

En definitiva una nova derrota que ve a descompensar l’equilibri de 3 victòries, 3 empats i 3 derrotes. De la meitat cap avall a la classificació, i una setmana per als supervivents que comença ja ara. Celta i Numancia han de ser superats per recuperar la moral i l’equilibri.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))