Espanyol 3 – Rayo Vallecano 2
Guanyar, encara que fos jugant igual de malament que sempre, amb decisions arbitrals polèmiques, i al temps de descompte, era una de les coses que necessitava com l'aire que respira, l'equip de Pochetttino. Si cada vegada que es juga amb un dels molts equips inferiors del campionat, es regalen igualment els tres punts, no serà possible salvar el coll. En aquests partits s'ha de sumar sempre.
Magnífic i inoblidable, el detall que la plantilla blanc i blava, va tenir abans de començar el partit, en vers al nostre company recentment desaparegut Pedro Segura. Una d'aquelles accions en el quals li toca donar la cara i refermar-se a un club que no pretén res més que ser un club esportiu.
Les altes mèdiques i esportives de jugadors com Baena i Sergio Garcia, pressuposaven canvis a l'alineació titular. Els canvis, però no els van tenir en compte d'entrada. Després de 15 de dies de descans en què el mitjans han escrit i parlat massa del club, per diverses polèmiques, la darrera destapava que amb Simao passa alguna cosa. Sobre la gespa encara no ha demostrat res i Pochettino només el vol si aporta futbol i experiència. La cosa sembla clara, encara que els mitjans d'això en fan una notícia, quan al meu parer és més noticiable que un home que pot afavorir molt més el joc de control, com ho és Sergio Tejera, es quedi fora de la convocatòria, que no pas el portuguès.
L'alineació era d'entrada tant defensiva, com la que ens té acostumats Pochettino quan el rival és el Barça. Javi López, recuperava la confiança del “míster”, i en el seu conegut paper de comodí, acabava jugant un dels seus millor partits a la mitja punta. Dona la impressió que Pochettino continua fent proves, com si encara estiguéssim a Peralada.
Fútbol cardíac
Deixa Verdú com únic home capaç de controlar la pilota, sense envoltar-lo de Gómez o Tejera, sembla del tot suïcida. Més de la meitat de les pilotes que arriben a mig camp, acaben seguint la circulació cap endarrere i acabant comprometent Cristian Álvarez, i posant a prova l'estat cardíac dels afeccionats.
En una d'aquestes circulacions, el màxim exponent de toc de la pilota, Joan Verdú, la donava al contrari. Era el minut 11, i després d'una confusa jugada amb dues rematades de Baptistao, la pilota era extreta per Héctor sobre la mateixa ratlla. No sabria dir, si era dins o fora. Com sempre quan es dubte, el perjudicat és l'Espanyol. 0 a 1.
El pessimisme tornava a imposar-se en el joc, ja prou dubitatiu dels blans i blaus. Al davant, hi havia un d'aquests 8 ó 10 equips de la competició que són clarament inferiors a l'Espanyol, però se'n sortien prou bé. El Rayo juga amb una defensa avançada, a l'estil d'alguns grans. Per lo bò i per lo dolent. Contínuament atrapa algun atacant despistat en orsay, i en la mateixa proporció facilita accions de gol al rival.
En una d'elles, Verdú protagonitzava l'única arribada d'atac de la primera mitja hora, la posava al pal després d'una jugada de Longo. La següent ocasió, ja al minut 36, era l'empat. Víctor robava i activava el contraatac. Verdú revia i amb la classe innegable que posseeix, la clavava dins la porteria . 1 a 1.
Tornava la il·lusió, tot i que en el minuts restants l'equp no millorava en excés.
La segona part no suposava l'esperada entrada de Sergio G. Tampoc la de Baena, tot i que Forlín ja tenia una targeta groga.
Revifalla
Segurament aquest inici van ser els millors minuts. Es veia a venir el gol, i al minut 4 Verdú tornava a resoldre una jugada amb diferents oportunitats i fins i tot unes mans defensives. Ara si que se'ns posava una bona cara. El partit s'havia de certificar amb un parell més de dianes. Semblava el moment de fer sortir Sergio G. Pochettino seguia gasiu.
De nou Verdú era a punt de marcar i culminar un hat-trick, en un contraatac que desarmava la defensa avançada. La vaselina sortia per sobre el travesser.
L'Espanyol no aconseguia matar el partit i es repetia aquella jugada de sempre, en què sense fer gran cosa, el rival tornava a empatar. Minut 17, 2 a 2. Una jugada molt lluitada pel Chori, deixava sol dins l'àrea al mateix Baptistao.
Cares llargues. Quedava partit, però aquella empenta dels primers minuts de la represa, s'havia esvaït. Una mica d'esperança arribava al minut 23, quan de manera força rigorosa l'àrbitre Andújar expulsava Labaka, que anava passat de voltes a l'estil Wakasso, feia caure a Javi López a prop de l'àrea.
El Rayo quedava amb 10, i Pochettino feia entrar Baena i Sergio per Forlín i Wakasso. Aquesta començava a ser una alineació amb més cara i ulls. El futbol, no ho notava. Es notava la superioritat , però en arribar la pilota a l'àrea vallecana el perill era inexistent.
Final feliç i de suspense
Les coses no milloraven, i era més aviat el Rayo qui feia patir al defensa local. Per acabar d'enrredar-ho, Colotto veia una segona targeta groga, i els 10 darrers minuts es jugaria 10 contra 10. A la jugada següent, Javi queia lesionat. Entrava Stuani.
Als darrers 5 minuts de temps reglamentari, el Rayo tenia dues clares ocasions, mentre l'Espanyol només ho intentava en desafortunades accions de Longo, que va jugar el seu pitjor partit de blanc i blau. No va estar ni pressionant la sortida de pilota, ni trencant esquemes defensius com en altres partits.
Encara sort, que l'àrbitre va afegir 4 minuts. En aquesta estona en va tenir prou Sergio Garcia per emportar-se amb empentes i rodolons, una pilota que amb l'esquerra va posar al punt de penal, per a què Stuani rematés al fons de la xarxa amb el cap. 3 a 2. Final i cap a casa amb il·lusió. Esperem que la moral s'aixequi i les coses es posin al seu lloc. Dissabte vinent el perillós Màlaga ens vindrà a posar a prova.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 22 d’octubre del 2012
dimarts, 16 d’octubre del 2012
Una espurna d'esperança
Valladolid 1-Espanyol 1
Sense voler recordar la figura d'HH, la fermesa mostrada pel homes de Pochettino jugant només 10, és segurament el detall més destacat i el que pot donar una treva al pessimisme que viu el club amb la situació esportiva actual.
Portar el control de la pilota, permetre només una arribada del rival -encara que fos gol- i marcar dos gols amb només 10 homes només està a l'abast d'un equip que està "enxufat" a la vida. L'Espanyol no és mort, encara.
Pochettino continua buscant l'onze ideal, a mesura que avança el pobríssim campionat i se li van recuperant i conjuntant els efectius. Mentre Mattioni no és a punt, la recol·locació de Raül al lateral dret - ja va fer l'any passat un gran partit contra el Barça, amb existència inclosa- va estar una bona solució a l'alineació. Ni Simao, ni Rui, semblen una bona solució a l'absència de Sergio Garcia. Forlín al mig centre és una aposta conservadora i donava molt mal rotllo jugar amb quatre centrals al camp d'un equipet com el Valladolid. L'aposta per Víctor Álvarez al lateral esquerra és atrevida, però convincent alhora, si bé en una situació delicada com l'actual, l'experiència de Capdevila, hauria de ser fonamental.
L'equip va sortir amb cert nerviosisme, sempre imputable a la situació de crisi esportiva (i a l'altra). Una vegada superat aquest tràngol, l'Espanyol no va dominar més el partit perquè al mig centre no presentava un home de les característiques de Tejera o CGómez. Li faltava un home que aixequés el cap i busqués situacions combinatives. Com sempre Verdú era l'home més controlat pels rivals. Wakaso i Riu lluitaven. Longo feia esforçar la defensa rival de manera extraordinària. La pilota però no arribava amb perill a l'àrea contraria. Els castellans també es mostraven inofensius. La pressió de Longo en la sortida de pilota és una de les millors armes defensives del grup.
Una vegada analitzats i els rivals, només en toca fixar-nos en l'àrbitre. Quina desgràcia, aquest Borbalán!
Desvirtuava l'equilibri de forces, expulsant per doble groga "imaginària" a Víctor Alvarez, un xicot que promet molt. Encara no era mitja part.
Gens acomplexat -de fet el rival no feia cap mena de por- l'Espanyol va sortir a la segona part com si hagués notat que jugava amb 10. La situació, semblava més propensa a acollir-se a aquella frase de HH, de posar l'autocar sota la porteria, que no pas a aquella altra de millor jugar amb 10 que amb 11.
L'incansable Wakaso, es feia càrrec de la banda esquerra. El Valladolid, que va 8 punts per davant de l'Espanyol, feia més cara de ser un equip de Segona, que no pas de Primera. L'Espanyol arribava més a l'àrea contrària i controlava més l'esfèric que a la primera part.
Longo era objecte d'un d'aquell penals que només i piten a favor al Madrid i el Barça. Verdú l'aprofitava per a posar el 0 a 1. Els més patidors vèiem a venir un pas enrere de l'equip i un allau ofensiu dels castellans. No va ser així en realitat, si bé a quatre minuts del final arribava el gol de l'empat, en un córner molt mal defensat, en què gairebé es va produir un autogol.
No hi havia temps per a gaire més. Els pessimistes temíem que si. I el final va ser ben diferent del que esperàvem. Verdú va aconseguir un altra gol ben legal, que l'àrbitre no va voler acceptar com tal. Final, amb repartiment de punts. Mentre, ja ens comença a tocar de mirar com va de punts la cua de la classificació. I veiem que d'altres sumen. 15 dies per a reflexionar i si cal no estatge a l'Empordà. Ànims!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Sense voler recordar la figura d'HH, la fermesa mostrada pel homes de Pochettino jugant només 10, és segurament el detall més destacat i el que pot donar una treva al pessimisme que viu el club amb la situació esportiva actual.
Portar el control de la pilota, permetre només una arribada del rival -encara que fos gol- i marcar dos gols amb només 10 homes només està a l'abast d'un equip que està "enxufat" a la vida. L'Espanyol no és mort, encara.
Pochettino continua buscant l'onze ideal, a mesura que avança el pobríssim campionat i se li van recuperant i conjuntant els efectius. Mentre Mattioni no és a punt, la recol·locació de Raül al lateral dret - ja va fer l'any passat un gran partit contra el Barça, amb existència inclosa- va estar una bona solució a l'alineació. Ni Simao, ni Rui, semblen una bona solució a l'absència de Sergio Garcia. Forlín al mig centre és una aposta conservadora i donava molt mal rotllo jugar amb quatre centrals al camp d'un equipet com el Valladolid. L'aposta per Víctor Álvarez al lateral esquerra és atrevida, però convincent alhora, si bé en una situació delicada com l'actual, l'experiència de Capdevila, hauria de ser fonamental.
L'equip va sortir amb cert nerviosisme, sempre imputable a la situació de crisi esportiva (i a l'altra). Una vegada superat aquest tràngol, l'Espanyol no va dominar més el partit perquè al mig centre no presentava un home de les característiques de Tejera o CGómez. Li faltava un home que aixequés el cap i busqués situacions combinatives. Com sempre Verdú era l'home més controlat pels rivals. Wakaso i Riu lluitaven. Longo feia esforçar la defensa rival de manera extraordinària. La pilota però no arribava amb perill a l'àrea contraria. Els castellans també es mostraven inofensius. La pressió de Longo en la sortida de pilota és una de les millors armes defensives del grup.
Una vegada analitzats i els rivals, només en toca fixar-nos en l'àrbitre. Quina desgràcia, aquest Borbalán!
Desvirtuava l'equilibri de forces, expulsant per doble groga "imaginària" a Víctor Alvarez, un xicot que promet molt. Encara no era mitja part.
Gens acomplexat -de fet el rival no feia cap mena de por- l'Espanyol va sortir a la segona part com si hagués notat que jugava amb 10. La situació, semblava més propensa a acollir-se a aquella frase de HH, de posar l'autocar sota la porteria, que no pas a aquella altra de millor jugar amb 10 que amb 11.
L'incansable Wakaso, es feia càrrec de la banda esquerra. El Valladolid, que va 8 punts per davant de l'Espanyol, feia més cara de ser un equip de Segona, que no pas de Primera. L'Espanyol arribava més a l'àrea contrària i controlava més l'esfèric que a la primera part.
Longo era objecte d'un d'aquell penals que només i piten a favor al Madrid i el Barça. Verdú l'aprofitava per a posar el 0 a 1. Els més patidors vèiem a venir un pas enrere de l'equip i un allau ofensiu dels castellans. No va ser així en realitat, si bé a quatre minuts del final arribava el gol de l'empat, en un córner molt mal defensat, en què gairebé es va produir un autogol.
No hi havia temps per a gaire més. Els pessimistes temíem que si. I el final va ser ben diferent del que esperàvem. Verdú va aconseguir un altra gol ben legal, que l'àrbitre no va voler acceptar com tal. Final, amb repartiment de punts. Mentre, ja ens comença a tocar de mirar com va de punts la cua de la classificació. I veiem que d'altres sumen. 15 dies per a reflexionar i si cal no estatge a l'Empordà. Ànims!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Sense aturador
Espanyol 0 - At. Madrid 1
Embalats cap a un nou rècord, l'Espanyol va complir la sisena jornada de lliga sense conèixer la victòria. Ni tant sols capaç d'empatar, es disposa a jugar ja des del mes d'Octubre un seguit de finals amb un únic objectiu, salvar el coll.
De circumstàncies, com ja el primer dia, Pochettino presentava una alineació ben nova. A les baixes de la pretemporada se'n ajuntaven de noves amb expulsats i "castigats". El colador en què es va convertir la defensa en diferents estones dels partits precedents, deixava Capdevila a la defensa i feia apostar per un nou 4-4-2, amb un greu error en l'elecció de les peces.
Mala elecció
Si vols jugar amb dos davanters, i comptes amb dos homes de la potència física i característiques rematadores de Longo i Stuani, no te'n pots estalviar un. Simao tampoc ha donat la talla en l'inici de campionat. Ni és moment de posar-lo al lloc on no serveix.
Els homes escollits pel mig del camp, per acompanyar a Verdú de bon inici, tampoc van estar encertats a la primera part. Posar Forlin en aquesta posició, per voluntat que hi posi, és jugar amb el fre de mà fixat. Ja vindran partits en què cal ser més forts al darrere.
Les poques intencions creatives, topaven davant un equip ordenat que no necessitava de cap sobre-esforç per aturar la passivitat i manca de idees. Si a això hi afegim que ningú es desmarca i ningú demana la pilota, el partit es regala.
Regals defensius
El matalassers ens ho havien posat molt bé, en no presentar ni Falcao, ni Adrian a l'equip inicial. Ni els feia falta. Creant ben poc joc, en van tenir prou, per a marca el 0 a 1, al minut 29. RaúlG rematava tot sol una centrada de Juanfran. Posats a castigar algú, Javi López podria ser l'escollit en una defensa on sempre hi ha algú que desentona. El 90% dels casos, el lateral dret. Mattioni, recupera't!
A la jugada següent el mateix Javi L feia un misto que posava fàcil el 0 a 2, que mai va arribar. Per contra l'Espanyol feia la primera rematada -si se'n pot dir així- quan Cristian Gómez feina una remata des de fora l'àrea, amb la dreta.
Abans d'acabar el primer temps, Pochettino telefonava des de la grada a l'entrenador-físic Jesús Pérez i ordenava el primer canvi. Sacrificava Cristian Gómez, i entrava l'eterna" promesa Rui Fonte. Simao reculava la posició. El futbol no millorava.
En començar el segon temps, Simao es retirava i Stuani sortia per a reforçar l'atac amb "dos tancs". La filosofia del joc va començar a canviar. Les incorporacions dels centrals, un major ordre i més participació de tots, van permetre minuts de millor futbol, amb alguna mostra de intenció d'arribar a la porteria rival. Es jugava en camp contrari. Només molestava la bona voluntat de Forlín, que no va ser substituït fins que va rebre una targeta, com tantes vegades per protestar. Nova trucada de Pochettino.
Tampoc
El va rellevar Tejera, un home amb molt més futbol a les botes. Al darrer quart d'hora Stuani va poder empatar de cap en dues ocasions. Poca pólvora per 45 minuts de futbol d'atac, en què les arribades van ser comptades, les dues rematades d'Stuani, un xut de Víctor Sánchez i una pilota robada per Longo, que van fer lluir a Curtois.
En definitiva, els nervis creixen i només queda assolir un triomf per aixecar el cap. És aviat per donar-se per vençut. Queda molta cera per cremar. Caldrà veure com està la metxa.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Embalats cap a un nou rècord, l'Espanyol va complir la sisena jornada de lliga sense conèixer la victòria. Ni tant sols capaç d'empatar, es disposa a jugar ja des del mes d'Octubre un seguit de finals amb un únic objectiu, salvar el coll.
De circumstàncies, com ja el primer dia, Pochettino presentava una alineació ben nova. A les baixes de la pretemporada se'n ajuntaven de noves amb expulsats i "castigats". El colador en què es va convertir la defensa en diferents estones dels partits precedents, deixava Capdevila a la defensa i feia apostar per un nou 4-4-2, amb un greu error en l'elecció de les peces.
Mala elecció
Si vols jugar amb dos davanters, i comptes amb dos homes de la potència física i característiques rematadores de Longo i Stuani, no te'n pots estalviar un. Simao tampoc ha donat la talla en l'inici de campionat. Ni és moment de posar-lo al lloc on no serveix.
Els homes escollits pel mig del camp, per acompanyar a Verdú de bon inici, tampoc van estar encertats a la primera part. Posar Forlin en aquesta posició, per voluntat que hi posi, és jugar amb el fre de mà fixat. Ja vindran partits en què cal ser més forts al darrere.
Les poques intencions creatives, topaven davant un equip ordenat que no necessitava de cap sobre-esforç per aturar la passivitat i manca de idees. Si a això hi afegim que ningú es desmarca i ningú demana la pilota, el partit es regala.
Regals defensius
El matalassers ens ho havien posat molt bé, en no presentar ni Falcao, ni Adrian a l'equip inicial. Ni els feia falta. Creant ben poc joc, en van tenir prou, per a marca el 0 a 1, al minut 29. RaúlG rematava tot sol una centrada de Juanfran. Posats a castigar algú, Javi López podria ser l'escollit en una defensa on sempre hi ha algú que desentona. El 90% dels casos, el lateral dret. Mattioni, recupera't!
A la jugada següent el mateix Javi L feia un misto que posava fàcil el 0 a 2, que mai va arribar. Per contra l'Espanyol feia la primera rematada -si se'n pot dir així- quan Cristian Gómez feina una remata des de fora l'àrea, amb la dreta.
Abans d'acabar el primer temps, Pochettino telefonava des de la grada a l'entrenador-físic Jesús Pérez i ordenava el primer canvi. Sacrificava Cristian Gómez, i entrava l'eterna" promesa Rui Fonte. Simao reculava la posició. El futbol no millorava.
En començar el segon temps, Simao es retirava i Stuani sortia per a reforçar l'atac amb "dos tancs". La filosofia del joc va començar a canviar. Les incorporacions dels centrals, un major ordre i més participació de tots, van permetre minuts de millor futbol, amb alguna mostra de intenció d'arribar a la porteria rival. Es jugava en camp contrari. Només molestava la bona voluntat de Forlín, que no va ser substituït fins que va rebre una targeta, com tantes vegades per protestar. Nova trucada de Pochettino.
Tampoc
El va rellevar Tejera, un home amb molt més futbol a les botes. Al darrer quart d'hora Stuani va poder empatar de cap en dues ocasions. Poca pólvora per 45 minuts de futbol d'atac, en què les arribades van ser comptades, les dues rematades d'Stuani, un xut de Víctor Sánchez i una pilota robada per Longo, que van fer lluir a Curtois.
En definitiva, els nervis creixen i només queda assolir un triomf per aixecar el cap. És aviat per donar-se per vençut. Queda molta cera per cremar. Caldrà veure com està la metxa.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dimarts, 4 de setembre del 2012
De kaki i de caca
Llevant 3 – Espanyol 2
La tercera prova per a esbrinar, si l'Espanyol mostra aptituds per a superar com a mínim als equips que de manera més o menys declarada han d'acabar ocupant les darreres places de la classificació, va tornar a acabar de manera decepcionant. Després d'una primera part en què ens va pujar la moral de gran manera, una diarrea paralitzant va donar els tres punts al contrari.
La tercera prova per a esbrinar, si l'Espanyol mostra aptituds per a superar com a mínim als equips que de manera més o menys declarada han d'acabar ocupant les darreres places de la classificació, va tornar a acabar de manera decepcionant. Després d'una primera part en què ens va pujar la moral de gran manera, una diarrea paralitzant va donar els tres punts al contrari.
Amb zero punts i al llindar de la frontera del descens, Pochettino va posar sobre el terreny de joc una alineació diferent. Per bé no hi era Albin. Per imperatiu, i sense davanters centres (per la venda d'Uche i Alvaro) feina debutar una de les recents incorporacions, Longo.
Un altra imperatiu, el televisiu, ens feia vestir d'un kaki militar que no m'entusiasma. Unes molèsties de darrera hora, també deixaven fora a Héctor.
Més lesions, i en van.... no sé però tot plegat porta a la reflexió negativa, pessimista i tant pròia dels pericos. I rumio... tindrem més mala sort? El Mallorca ens factura Mattioni i dos anys després encara no el coneixem. Li facturem el lesionat “crònic” Marquez, i juga sempre de titular. A veure què passarà amb Tejera. A la primera part, li van obrir el cap a València.
Ordre i concert
Però abans de tot això, l'Espanyol de Tejera agafava les regnes del partit i donava clares mostres de perill, amb un incisiu Stefano Longo, i un futbol solidari que els permetia recuperar la pilota, una vegada i una altra. Al quart d'hora el davanter italià amb cognom de campiona ciclista francesa, era objecte de penal, i com es costum a can perico, acabava carregant amb una targeta groga.
Quatre minut més tard, Longo culminava una jugada d'atac, en que marcava després d'un remat aturat per la mà d'un defensa, i una contundent pilotada que Munua encara busca. 0a1.
En ple domini, quatre minuts més i Tejera feia el 0 a 2, en una precisa rematada al llindar de l'àrea.
Entre gol i gol enviava sms i “com vas” (WatsApp). Després del 0a2, continuava traient fum el mòbil
L'Eric resolia que estàvem molt ben posicionats i que el partit estava trencat. Èrem superiors, i la Mercè sorpresa, es preguntava si estàvem bé.... fins aquell moment l'Espanyol havia estat un equip perdedor.
S'arribava al descans amb l'únic contratemps de nombroses targetes grogues, en un partit presumptament net, ja en col·leccionàvem 5. Longo, Capdevila, Victor, Rui i Alvarez. Excessiu. Més encara quan qui més va repartir eren Juanfran, Ballesteros i companyia.
La segona per cagar-s'hi
Amb el bon regust de boca de les cessions, asseguts al sofà amb en Ramon, ja fèiem noves prospeccions....com el Mancgester City havia fitxat Maicon, els podríem demanar Zabaleta, oi?
En començar el segon temps, i abans d'adonar-nos que l'equip havia canviat de caràcter i regalava la posessió de la bimba al Llevant, Simao entrava per Wakasso. Si l'africà em sembla un esbojarrat que pot arribar a ser un bon jugador sota el divan d'un bon psicòleg, Simao no va semblar en cap moment aquell ordenat jugador del Benfica, ni tenir projecció ni possibilitat de psicoanàlisi.
Ben aviat, min 8, Juanlu engaltava una pilota des de fora l'àrea que Christian veia entrar per l'esquadra. Dos minuts després Lehl, en posició dubtosa i amb molta fortuna empatava a dos.
L'Espanyol no només havia donat a pilota al rival, s'havia desplomat i estava rebent garrotades per tots els costats sota el permís arbitral, que va trigar a la tercera entrada “assassina” de Juanfran per a ensenyar-li la targeta groga. Era el minut 12, i havia deixat KO a Joan Verdú, que juntament amb Longo i Tejera havia estat el més destacat dels blanc i blaus.
Final encara pitjor
El partit estava empatat, i començava a fer més cara de 3a2, que de 2a3. Amb en Ramon van comença a fer apostes de si encaixaríem de penal o en pròpia porta, quan de cop i volta les coses semblaven arreglar-se. Expulsaven Iborra, i tot que no jugava Verdú, es podia pensar que alguna cosa podria millorar. Stuani i Hèctor havien entrat, però els canvis no s'havien traduït en més atac. La caguera la portaven acumulada des de la mitja part. No acabo d'entendre que collons els va explicar Pochettino al descans.
No havia acabat el partit, i al descompte, una pilota desviada per Raül, entrava a la porteria. Punt fina 3a2, i només ens queda el consol de la primera part. Quan començarà la lliga?
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dissabte, 1 de setembre del 2012
De regal en regal
Espanyol 1 – Saragossa 2
Si a un dels defectes propis, com ho és la generositat amb els equip més fluixets, n'hi afegim un altra d'aliè, com el que tenen els àrbitres, de putejar pericos. Tenim fet el còctel explosiu que li falta al dèbil Espanyol per encarar el pou de segona divisió.
El futur immediat es presenta molt gris, encara sort que no som encara a 31 d'agost, i encara som a temps de debilitar-nos més, o a fitxar algun reforç. Ja ho veurem.
L'alineació de Pochettino presentava de nou una alineació a la qual no li pronostico massa futur i amb la presència d'Albin, que em continuo preguntant de què juga.
De tota manera una petita bafarada de fortuna posa l'Espanyol per davant al marcador, quan Álvaro possiblement s'acomiadava de l'afició amb un gol.
Camí aplanat
Anar amb un gol per davant en el marcador, contra un rival com el Saragossa, semblava una garantia. L'Espanyol havia tingut la possessió de la pilota i li havia costat trobar forat. Preveient que el Saragossa obriria línies, em veia amb els tres punts al sarró.
Però abans d'acabar el primer temps la cosa es complicava i de quina manera.... Unes mans involuntàries dins l'àrea, que puc arribar a entendre que se senyalin com a penal, si l'home que ho fa, porta els braços desplegats com un molí de vent, no em faig el càrrec que pugui ser expulsat, ni rebi targeta groga.
Camí torçat
El penal acabava en gol i l'Espanyol es quedava amb 10 homes. No pintava gens bé...
No calia ser cap entès, per a pronosticar un mal final. No va sorprendre gens, que un Espanyol espès i amb 10 homes acabés cedint els tres punts al Saragossa. Jo que em pensava que després del “regal” de la temporada passada, en què el triomf dels manyos a Cornellà va suposar el punt de sortida de la seva reacció que el portaria a salvar la categoria, ens ho pagarien amb un altra regal.
Res de res, final 1 a 2, i esperar aque aquesta setmana es pugui contractar un fitxatge de categoria com el de Caicedo, que amb Verdú, Sergio i Simao, podrien completar un atac prou amenaçant.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
