dilluns, 7 d’abril de 2008

Athletic Bilbao 1- Espanyol 0 (Jornada 31)

Ni de penal

Més enllà de la mala sort, i de la mala ratxa que es defineix en el titular, els optimistes de mena ens hauríem de quedar amb els segons 45 minuts dels homes de Valverde. Les vacances avançades en què es veien afortunadament immersos els jugadors dels dos equips abans del partit, ja feia pressuposar que seria un partit de costellada, i ho va ser fins la meitat de la primera part. Una jugada aliena la fair-play va canviar el caire del partit. No es pot dir que el nou partit fos necessàriament millor, perquè bàsicament es va caracteritzar pel binomi joc ras i “patada” al fetge. De tota manera els nostres, aquesta vegada no van donar un pas enrere...

Va ser un començament de partit de baixíssima intensitat. Per adormir-se. Tant va ser així, que la primera vegada que algú va prémer l’accelerador, va ser per fer gol. Va ser Yeste qui per la seva banda ve prémer l’accelerador per avançar sense gaire oposició, centrar i trobar a Garmendia dins l’àrea sòl com un mussol, per rematar de cap al fons de la xarxa.
El gol va fer entendre als blanc-i-blaus que convenia prendre la iniciativa. Però ho van fer sense fe.

Presa de pèl

En arribar al minut 24, es va produir la jugada que determinaria com seria el partit des d’aleshores. Per explicar-la cal però recular uns minuts o uns mesos en la cronologia dels fets, ja que el Bilbao havia continuat jugant una pilota, en una jugada en què Zabaleta havia caigut lesionat. Però, segurament tot venia d’uns mesos abans quan Valverde va advertir que els seu equip no aturaria el joc mai en que no estigués clarament justificat, fart de caure en la trampa malintencionada d’alguns equips rivals. Una presa de pèl. I precisament en els tres enfrontaments precedents dels dos equip aquesta temporada , ja s’havien produït jugades similars.

Però tornem al minut 24, quan Luis Garcia en la lluita per la pilota a la frontal de l’àrea va rebre una dura entrada d’un defensor rival. I ves per on, el rival va ser qui va caure lesionat (vertader o fals?). Luís i Zabaleta van seguir la jugada, mentre com si fossin tres matons, tres defensors bascs van iniciar un tangana desigual en ver Luis.

Com a conseqüència dels fets els “coleccionista de grogues” Aitor Ocio rebia una targeta, i incomprensiblement, Luis una altra. Es veia a venir. I més coneixent la rudimentària manera de jugar d’alguns equips euscalduns (llegiu Athlèric, Osasuna i Alavés). Després de situacions com aquesta, la mena d’equips esmentats, juguen al intercanvi de cops. I repartir cops amb aquests equips és mal negoci.

Quan els partits prenen aquest rumb, més enllà de les trescades continues, el joc entra en un seguit de imprecissions, que només pot beneficiar al que està guanyant. I en mig de l’aigua tèrbola només els més experimentats en treuen profit. I gairebé en van treure, perquè quatre minuts després de la jugada descrita i en el darrer minut de la primera part, van estar a punt de marcar, si no fos per la mala punteria.

Al llarg del primer temps, l’Espanyol només va arribar una vegada amb perill, en un llançament al pal de Rufete des de fora l’àrea, en una jugada personal.

Marcadors favorables

Com ha passat al llarg de tota la segona volta, tots el marcadors de la jornada, tret del nostre, ens afavorien. Quina llàstima seguir desaprofitant tantes oportunitats!

Em va passar per la memòria, aquell costum tant habitual entre els aficionats abans de l’aparició dels marcadors electrònics als caps de futbol. Aquí va passar a primers dels 80. Fins llavors, més enllà de l’orellla enganxada al transistor via “carrussel”, els aficionats seguíem els resultats mitjançant un “xuleta”, que tots i cadascún ens havíem preparat el mateix matí de diumenge a casa, en retallar aquella informació relativa a la correspondència dels partits de la jornada, amb una de les marques publicitàries que apareixien en el que s’anomenava “Marcador simultaneo dardo”. En ell s’associaven diferents marques, a les xifres numèriques que senyalaven un resultat i a uns triangles que t’informaven de si tot allò passava a la primera part, durant el descans, ala segona part, i fins i tot d’altres incidències com una expulsió o un penal. Així per exemple et podia aparèixer aquesta informació CAMISAS IKE, 1-0, amb un triangle groc, o CALCETINES FERRIS 1-1, amb un triangle verd. Llavors prenies la “xuleta” ultra-rebregada del butxacó de les monedes i t’emportaves la gran satisfacció que el CAMISAS IKE responia al partit que estava jugant el Barça al Pasarón, per posar un exemple sempre agra
dable de recordar.

Però un quart d’hora no és sempre suficients per a activar les neurones més positives del nostre cervell. La pura realitat ens retorna, en veure sortir de nou els jugadors al camp.

Coro i Riera

Valverde havia fet jugar d’entrada una parella d’extrems que no havien coincidit gaire, Rufete i Valdo. En el canvi de mentalitat que proposava per a la segona part, els substituïa per Coro i Riera. Sincerament, amb el canvi hi guanyàvem. I els nostres homes van sortir al camp amb una mentalitat atacant, que no recordàvem des de la nit de reis. No és que esperéssim regals a canvi. En si, la novetat ja era un regal en les nostres il·lusions.

I fruit del nou brot primaveral, Tamudo ja era a punt d’empatar al minut 7. En ple allau atacant, Coro, va rebre una de les moltes carícies del joc subterrani bilbaí. I poc després, la primera jugada decisiva del segon temps. Riera fa una d’aquelles jugades a què també ens tenia acostumats abans de reis, i en un excés de floritura no pot foradar una improvisada tanca de tres defensors que es va formar, després d’haver superat el porter.

L’alegria atacant seguia i deu minuts més tard, Tamudo va ser desplaçat de manera absurda dins l’àrea, i l’àrbitre no va dubtar en assenyalar penal. El de Santa Coloma, desconegut, el executar com no fa mai. És a dir, va canviar la semi-paradinha, per la canonada-Neeskens, i la va fotre a la ria.

La mala sort o poc encert, de les jugades de Riera i Tamudo, marcaven de nou que no era la millor tarda. I en una mala tarda, els blanc i blaus seguien rebent coces, targetes i desaprofitaven més ocasions fins al final del partit. Per tal d’evitar mals majors, com ara una expulsió, Valverde feia entrar Jonathan per Luis Garcia.

Abans d’acabar, l’arbitre va anul·lar un gol a Llorente, que jo no sé si l’hagués anul·lat amb el marcador 0 a 0.

I així va acabar una nova tarda grisa dels homes de Valverde. Si em permeteu, però deixeu-me pensar la part final d’aquesta lliga la jugarem com la segona part de San Mamés. I és que si no, val més la pena deixar-ho córrer. L’Osasuna vindrà el cap de setmana que ve amb la gana que arrosseguen els equips que poden baixar de categoria. I començo a témer que equips com Osasuna, Levante i Saragossa, ja estat comptant els dies que els queda per a enfrontar-se a l’Espanyol, per a somniar amb els tres punts més clars que tenen, i que tanta falta els fan.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

1 comentari:

Jotaká ha dit...

...suerte que -al menos- nos quedan las "contracrónicas" del compañero Eugeni para esbozar una sonrisa, cuando nos hace el resumen de la jornada españolista; con su buen y acertado punto de vista, acompañado de ese "toque de humor" (satírico, la mayoría de veces) disimulando esta cruda realidad por la cual está pasando nuestro equipo...
Saludos a la familia blanquiazul
Jk