Barcelona 0 - Espanyol 0 (Jornada 34)

Pericos, ¡al loro!

Entre setmana, el pericos que encara tenim ganes de parlar de futbol, tot i el que passa darrerament, coincidíem en què si no volíem sortir amb una nova derrota del Camp Nou, calia posar-hi molta grapa. Fins i tot repartir una mica de llenya des de primer minut, per recordar-li al rival que encara existíem i que si volien jugar sans i estalvis la semi-final de la xampions, no havien de pitjar l’accelerador. No va fer falta recórrer a la grapa, els rival es van marcar sols. Ja fa mesos que tothom sap que els blaugranes són Messi i 10 més, i si els que fan més mal de la colla eren a la banqueta, tot podia ser més fàcil. Vlaverde va tornar a fer canvis als extrems. Rufete i Coro, ocupaven les bandes aquesta vegada. No es tractava d’una mala pensada, són dos jugadors que acostumen a jugar bons partits davant del Barça.

((Foto: AFP Photo, Josep Lago))

Les càmeres de la retransmissió televisiva es fixava a la grada en la parella Begiristain-Alesanko (recordaven historietes de Papendal?), en Eto’o que llueix una barbeta de boc i en la banqueta blaugrana, abans de començar el partit.

Caixa d’estalvis

Més que una banqueta, la del Barça semblava una caixa d’estalvis, si hem de fer cas dels milions que suposadament valien els seus ocupants. I els homes de camp de l’Espanyol semblaven una colla ben organitzada, com la que setmanes enrere es va plantar al Bernabéu i va perdre per la intervenció arbitral. Al primer minut, Moisès ja portava el perill a la porteria de Valdés en una perillosa rematada de cap.

((Foto: AFP Photo))

El Barça només arribava en una falta picada per Xavi (si Xavi, el llançadors habituals eren a la banqueta o la graderia). El meu fill em col·locava sobre la tele, aquell preciós perico de silicona sobre pedestal, que em van regalar a principis dels noranta els afeccionats de la Penya blanc i blava Parets-Lliçà, i que per fetixisme ens sembla que la cosa anirà bé. Aquesta vegada no va anar malament, tot i que no havien passat gaire minuts de tot això, quan Chica feia un misto i la pilota anava a parar a Gudjonsen, que posava la pilota a les boires. Possiblement li haurem de dona gracies al islandès, perquè va fer ploure i de debò al llarg del cap de setmana. A veure si Baltasar li donarà la creu de Sant Jordi...

En arribar al minut 21, una rematda de Moisès desviada feia esforçar Valdés, i els espectadors ens en adonàvem que durant tota la segona volta no ens havíem enfrontat a un equip amb tant poca determinació. Una ganga de rival. Poc després Àngel rematava de manera similar.


Barça infantil

Ja fa mesos, anys, que al Barça li noto cert infantilisme. Una mena de gelosia des que són conscients que no són el club més gran de Catalunya en el número de socis, mèrit del club super-3. Una tendència que des que “un friki” va fundar una associació amb nom de guarderia o d’esplai infantil (l’elefant blau), i va esdevenir president, s’engrandeix .I d’aquesta manera vam veure els jugadors blaugranes demanant a l’arbit que xiulés falta en aquella jugada típica de pati de col·legi en que se sancionava el dos contra un.

I la poca ambició blaugrana es traduia en una major possessió amb la única finalitat d’adormir la pilota. Al llarg de tot el primer temps, ja només recordo un u contra u, de Gudjonsen i Kameni, i una altra ocasió en què afortunadament la responsabilitat de rematar de cap va ser per Xavi.

La segona va ser una altra cosa

Amb les substitucions de mitja part, la segona no podia ser tant plaent. Van entrar Messi i Iniesta i allò si que ja tenia més aspecte d’equip. Equip perillós. Equip perillós però en fase de repòs. El Barça només va prémer l’accelerador al cinc primers minuts i als deu darrers. I van tenir unes quantes ocasions de gol, la major part d’elles malaguanyades per Eto’o.
L’Espanyol també va anar fent els seus canvis, amb les incorporacions de Riera, Ewerton i Lola. I l’àrbitre, com sempre va fer de les seves mostrant targetes com la de Jarque, que es va esdevenir a la mateixa jugada en què Puyol havia fet una entrada criminal a Moisès sense sanció i poc després que l’arbitre s’empassés una falta/penal que Zambrota va fer a Ewerton. Zambrota va tenir agafat del braçel brasiler al llarg de 10 metres, sense xiular res l’àrbitre. Feia creure que donava la llei de l’aventatge, però Zambrota no el va deixar anar fins que ja eren tres metre dins de l’àrea quan Ewerton ja no la podia controlar. Una d’aquelles jugades que com sempre van ser ocultades als resums “imparcial” del “vestidor”. Vergonyós.

Saint George, gloriós...

Als minuts de descompte, Yayà, Zambrota i Iniesta van mostrar-se lleugerament lesionats. Res més a destacar d’aquest partit que arribava després de quatre derrotes consecutives, i que per tant va suposar una alegria pels de Valverde. L’alegria també va retornar a l’afició, que encara somnia en arribar a temps per a la Interdropo, i que va viure un cap de setmana força complert amb el resultat del Camp Nou, les derrotes del Sevilla i At Madrid, l’èxit del Ciudad Real i la proximitat d’un Saint George especial.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))