diumenge, 2 de novembre de 2008

Espanyol 1 – Osasuna 0

La canya dels tres punts

Raul Tamudo tenia una espina clavada. Profunda. Una espina que a mesura que passava el temps semblava més profunda i inextirpable. La cosa es va agreujar al quart d’hora de partit, en comprovar una pèrdua de facultats, en la seva habilitat innata des del punt de penal. Una escletxa per enfonsar un titànic.

Però, si una cosa ha tingut sempre a punt el de Santa Coloma, és la canya. I quina canya...una canya que arriba on i quan, ningú l’espera.

Per més necessaris que fossin els tres punts, tot continua igual. L’Espanyol no va mostrar la seva millor cara. I l’oportunitat era única. Poc equips tant fluixos com l’Osasuna, ens trobarem aquesta temporada. El Mallorca tampoc tenia res, i ja es va veure... L’Osasuna te Camacho i Pandiani, que ja sabem com les gasten.

Com tantes altres vegades, l’Espanyol va ser una mica de De la Peña i un molt de Kameni i Tamudo. I poc més per comentar.

Alerta. Perquè les lesions de De la Peña i Sergio Sánchez ens podrien abocar diumenge vinent a Ca’n Lotina amb poques possibilitats de reiniciar un bon moment en aquesta lliga, on no val a badar.

La jornada ens situa de la meitat cap amunt, després d’aquell mal moment que vivim des de la nit que una colla de intocables van atemorir l’estadi amb bengales. Entrem en un d’aqells moment de la temporada en què cada jornada hi ha canvi dels equips que estan a la zona de descens, i cada jornada canvi de líder. Pobret líder. A lo que li agrada presumir i haver de suportar un diumenge en què tothom parla de Fórmula 1. Per més que algú us vulgui fer creure altra cosa, els crits que ressonaven ala graderia de Interlagos era Massa! Massa!

((Contracrònica: Eugeni Rius))