La “Feria de Abril”, per a l’Espanyol

Espanyol 2 – Betis 0


L’abril de l’any passat, els catalans el van viure col·lectivament “acollonidos” per allò de la sequera i les poques ganes de ploure. El d’aquest any, molts catalans el vam començar a viure de la mateixa manera. Només una successió de bons resultats que es resumeix amb un esquemàtic 13 de 15, ha fet possible un mes d’abril, més que increïble.

La visita del simpàtic equip andalús (em semblava simpàtic abans del partit, i després, m’ho sembla més encara), no deixava indiferent. Tot i la bona ratxa dels blanc i blaus, no les tenia totes. El Betis, com l’Espanyol, és un equip dels que considero que competeixen en una lliga on més del vuit equips, diria que més de 14, sóc clarament inferiors, i ves per on, són a la part baixa. Un equip també necessitat de punts, i en ratxa ascendent. Cap bicoca.

Qué bonic és el futbol
Només començar, als 40 segons de joc, Sergio Sanchez cedia un córner que encara no m’explico. En definitiva, la cosa feia mala olor. Però com en els darrers partits va ser agafar la pilota, i zas! Combinació Ivan AlonsoLM – Nené, la pilotar arriba a De La Penya, que veu la desmarcada de Luís Garcia, i patapam! Gol! El 50 de l’asturià vestit de perico.
Encara no era un quart de 6 de la tarda. I l’Espanyol, guanyava, i el Getafe i el Recre, “palmàven” . Qué bonic és el futbol!
L’equip estava tornant a plantejar un partit a l’atac (amb 5 davanters verticals), seriós i ordenat. Pressionava des dels 70 metres, i incomodava al rival. La comoditat del gol només començar, els va tornar certament conservadors. Però sobre la gespa, hi havia un equip molt superior a l’altre, que només era intimidat per alguna decisió arbitral totalment incoherent com la injusta targeta groga sobre Ivan Alonso LM, per saltar ensenyant els colzes. Fernando Hierro i Busquets petit, estarien eternament sancionats.

Garcia’s
De la primera part, es podria destacar una altra oportunitat del mateix Luis Garcia, després d’una gran jugada de David Garcia, que sembla reviure una segona joventut. I encara li busquen substitut. Aquest xicot és com el vi. De vell millora sense aturador. Ningú ja no enyora Capdevila, Toledo, Torres-Mestre, Ochoa i Verdugo. Incomparable.
I de la part bètica una elèctrica jugada d’atac d’Oliveira, que es va resoldre gràcies a una ADC (ajuda defensiva coordinada) protagonitzada per Jarque, que li va robar la cartera quan era a punt de marcar, a prop de la mitja part.

Aquest abril, la pluja ja no és una urgència, després d’un hivern molt humit. Quina sort! Perquè només començar la segona part Mark Gonzàlez, feia una mena de misto clavant la bota a terra quan era tot sol davant de Kameni. Podia haver encès l’Estadi Olímpìc. Però la jugada d’atac del Betis va ser només un miratge, perquè en qüestió de 10minuts, Alonso LM i Tamudo haurien pogut marcar de nou, abans que Pochetino prengués quan decisió decididament conservadora, de fer entrar Roman per Tamudo.
S’havia anunciat alguna cosa així com que el perill podria venir de les botes d’Emanà. Que voleu que us en digui? És un d’aquells paquets del futbol mundial a qui de tant en tant li’n surt una de rodona. Tret de llançar córners amb certa intencionalitat, no li vaig veure res més. També vaig trobar a faltar Mehmet Aurèlio. Diuen que està lesionat.
A la segona part, el Betis va estar un pèl més perillós. Però no tant com l’Espanyol. Als minuts 21 i 22, Luís Garcia hauria pogut tornar a marcar un gol amb cada cama. Però no les teníem totes. Com va quedar demostrat, la llarga estona que Moisés va retirar-se a la banda per canviar-se la samarreta, deixant l’equip amb 10 homes. La grada es va posar seriosament nerviosa, quan va veure que l’arbitre trigava una eternitat a deixar reincorporar Moisés.

ADC i AT-P
És allò que passa sempre amb un raquític 1 a 0....quina por! Més encara quan Emanà lesionava Sergio Sanchez, que sortia amb llitera del camp. Quan faltava un quart d’hora, Moisés intervenia en un altra ADC, de manera decisiva. Miosés, Jarque i Pareja, els reis de l’ADC. Ja porten quatre partits sense rebre un gol.
I de l’ADC a l’AT-P, (Assistència al Trenca-Pilotes). Quedaven menys de 10 minuts,i Alonso LM feia una jugada per la banda dreta en què va arrencar a lo “Alonso, Fernando”, i quan era a punt ser objecte de penal va frenar en sec i va assistir a un Roman Martínez, que arribava desbocat i preparat pera engaltar una canonada, d’aquelles vam veure a l’estiu passat al YOTUBE, quan es va confirmar el seu fixatge. Assistència al trenca-pilotes.

D’aquí al final, dues oportunitat més de gol. I d’aquí al final d’Abril, quatre dies. Quina llet ha tingut el Barça de no trobar-nos un any més al més de Maig, en el seu calendari. Que maig en faci oblidar també el 14 mesos de desgràcia que ja són història! No ens refiem, que el futbol dona moltes voltes, i d’això es sabem un munt els pericos.
Compte amb l’optimisme desfermat com els dels pericos irreductibles del TNComarques, que feien aquesta fila dissabte passat, en la celebració dels 20 anys del programa informatiu de TV-3, que 24 hores abans ja celebraven el partit guanyat.

Escrit per l'Eugeni Rius