dilluns, 11 de maig de 2009

Athletic 3 - 2 Espanyol

Que bo que és Forlán!

Quin ens havia de dir que a 3 partits i mig del final de la lliga ja estaríem salvats.... I no només ho estàvem, si no que tot pintava de collons. Haurem de confiar en la poca necessitat dels nostres dos pròxims rivals, per veure com sumem el tres punts que ens fan falta.

L’Espanyol tornava a presentar un equip amb Chica al lateral esquerre per substituir l’absència de David Garcia. La presència de Chica resultaria quasi decisiva en el partit. Un partit que havia començat molt “sosset” i que va acabar més que emocionant.
Un principi molt negatiu per a Raul Tamudo, que sense punteria ni velocitat, veia escapar dues clares ocasions de gol, una d’elles amb un més que possible penal del que en sortiria lesionat. Roman el substituiria.

40 manotazos, i dos gols
Però al minut 31 arribaria la jugada decisiva. Perea, al més pur estil Pepe, li etzibava un cop de puny a Chica, que l’àrbitre no dubta a decidir l’expulsió del Colombià. En aquesta jugada es va tornar a veure la parcialíssima, i típica locució dels periodistes del canal plus. No havien vista gran cosa i a la jugada següent Jarque li tocava el pit a Simao, i deien que havia estat una jugada similar a la de Perea. Vergonyós.
I al minut 36 Pernia li feina un penal, que segons el canal plus no ho era, i l’àrbitre si que el veia. Nené l’executava amb magisteri. 0 a 1. Tenim llançador de penals i dels bons.
I tres minuts després, i també amb ofici, Nené executava una falta que Jarque rematava amb els collons, o una mica més avall. O a 2.
Tot apuntava bé, tret dels locutors del plus que en la seva parcial impotència, van veure “40 manotazos” en una entrada de Jarque a Aguero.
Nene encara marcava el que podia haver estat el tercer abans del descans, si no fos per un xiulet de l’àrbitre, que començava a semblar que volia compensar als matalassers pel penal, l’expulsió i el poc encert, fina aquell moment.

La gasosa
A la segona part, després d’uns moment en que es podia seguir somniant, amb una rematada de cap fallada per Sergio Sanchez a boca de canó, l’ Atlètic es va comportar com una gasosa. En destapar-se va començar a fer un futbol que semblava que juguessin amb 15.... i que bo és Forlan i que imprevisible es Agüero.
Ens van clavar dos gols en un quart d’hora, en la que Chica va haver d’abandonar definitivament, encara grogui de l’atropellament de Perea.
Com els passa a les gasoses, una vegada destapades s’esbraven. Però tot i això, i la superioritat numèrica, jo ja hauria signat l’empat. No perquè no confiés en els jugadors blanc i blaus. Era perquè em temia molt que l’àrbitre xiularia un penal en contra de l’Espanyol. De fet d’aquí al final hi va haver més futbol d’atac de l’Espanyol que no pas de l’Atlético, que es veia sovint interromput per un linier que només veia fores de joc.
I de penal no n’hi va haver cap. Si però hi va haver una falta a semicercle de l’àrea. Es van viure moments de nerviosisme quan Hettinga i Agüero van molestar Kameni en la col·locació de la tanca defensiva, sense que l’àrbitre digués res. Em va semblar inversemblant. No ho havia vist mai. I l’àrbitre passant de tot. Sort que el xut de Forlán no va entrar. Hi va haver diverses ocasions de perill a l’àrea blanc i blava. A la matalassera ho aturava el linier, fins que en una altra gran jugada d’atac Forlán posava el 3 a 2 final, ja en temps de descompte.

Una derrota que ha de servir per a seguir tenint els peus a terra. Per pensar en que cal guanyar diumenge vinent. I el més important, no ha d’afectar la moral dels jugadors, la classificació es manté gairebé intacta. Tot segueix igual i queda menys. Llàstima de segona part

((Crontracrònica: Eugeni Rius))