1,2,3...salvats!

Almeria 0 - Espanyol 3


D’aquesta manera tant breu i senzilla, definia Oriol Vidal el pas de la piconadora de Pochetino per Almeria. I li haurem de fer cas. Per la confiança que li tenim i perquè, del tot del tot, no ho vam poder veure en la retransmissió televisiva. En un excés de “professionalitat” algú va preferir fer-nos mostrar 60 minuts d’un partit intranscendent, mentre ens en deixava veure només 37 d’un altra de decisiu pel futur de l’esport català.

Salvats. Era el que importava. També estava per veure fins a quin punt l’Almeria s’ho prendria de manera seriosa. Ningú podrà dir, que els andalusos estaven ja de vacances. En el primer quart d’hora havien fet 11 faltes, per quatre l’Espanyol. No cal dir res més.

Terra santa
Al llarg del partit David i Roman van provar l’abast dels tacs de les botes dels andalusos. L’Espanyol tornava a jugar amb un seguit de baixes, molt importants. Sánchez i Pareja la darrere, Ivan i Raul davant. Algú comentava dies enrere que a la LFP només haurien de valdre les jornades en què ha jugat Ivan de Peña. L’Espanyol estaria de la champions cap amunt. Però cal recordar, que sense ell, l’equip també ha sumat punts i ha jugat bons minuts. Sobretot des de l’stage de Navata. Espai sagrat per a l’espanyolisme. Terra santa. El Sarrià de l’Empordà.
I de una major insistència en jugar a l’ata i de una major xifra d’oportunitats van arribar els tres gols. Ivan Alonso LM, reivindicava una vegada més l’encert del seu fitxatge. Coro tornava a ser un dels símbols vivents d’aquest equip. Kameni no fallava gens.

Pitonisos
I quan se juga així i es goleja amb facilitat, poc importa el que passi en els altres camps. Poc importa que d’altres equips regalin punts. Que grans dissenyadors “inventin” la ratlla prima a la samarreta. Que la televisió no ens deixi gaudir amb el nostre equip. Que els mitjons d’algun equip, confirmin allò “del único representante español vivo en la fase final de la champions”. Que els Pitonisos fallin més que les escopetes de fira. Que cançons i politons, juguin també a fer futurologia. Que les noies guapes es pintin les galtes blaugrana (quin mal gust!).
Encara queda un partit. L’amic Joan em feia memòria de tantes coses que han passat als darrers anys. I em deia, si guanyen diumenge, l’Espanyol de Pochetino i els altres dos (Màrquez i Mané, que també deuran cobrar prima. I Herrera), haurà acabat la lliga només amb un punt menys que després de la magnífica i rara, temporada passada. Si ajuntessin la primera volta de l’any passat amb la segona d’aquest any, tampoc vull imaginar quina mena d’adjectiu mereixeria l’equip, ni a quin objectiu hauria arribat.

Quan anem a sopar? Poche
Recordo també la clarividència de l’amic Èric, quan a la mitja part del Camp Nou em va dir que guanyariem i ens salvaríem. I la del meu amic Pedro Wang, que amb seva saviesa oriental em deia mentre es jugaven els darrers minuts contra el Real Madrid, a Montjuïc, l’Espanyol se salva segur. Una saviesa i una seguretat que per moments van il·lusionar a un pessimista de mena. Gràcies i Felicitats a tots. I bons aguris. Mai m’havia trobat en la situació actual. És a dir, acabar una temporada amb el convenciment que a la següent tindrem un gran entrenador a la banqueta. Gràcies, Pochetino. Quan anem tota la penya a sopar?

Escrit per l'Eugeni Rius