dijous, 17 de desembre de 2009

Barça-Iturralde 1 – Espanyol 0


Indignant


Com ja ve sent habitual, en l’eterna competència amb l’altre equip de la metròpolis, els dies previs al partit, ja havien estat prou indignes. Tothom feia referència a l’absència de Messi. Certa. El menyspreu estava una vegada mes contra els blanc i blaus, amb un rosari de lesionats, entre els quals, el jugador que havia estat clau en el darrer derbi.


A Pochetino li tocava fer un equip de circumstàncies. Si a les lesions hi afegim les darreres ensopegades, calia començar de zero, pujant o no a Montserrat. L’absència de Moises es presentava detreminant. Calia tornar a experimentar.

La defensa “barrufet” necessitava de l’aportació en centímetres de Victor Ruiz. Al mig del camp el seny de Verdú. Davant la lluita d’Alonso. Al bon posicionament de l’equip sobre el camp, Guardiola hi va fer la seva aportació, deixant a la banqueta Abidal, uns dels jugadors mes en forma les darreres setmanes.


M’equivocava


Nomes començar, Coro tenia una bona oportunitat, dins l’àrea. Era en un restaurant abonat a una plataforma digitat, per poder veure el partit. Ja se sap, el pericos no som d’aquest món i no tenim dret a que els bastards que hi fan negoci, ens el deixin veure si no paguem per veure Madrid i Barça. Li vaig comentar a món pare, que ja havíem fet més que els darrers dos partits i mig, i que em temia que no tornaríem a veure noves opcions de gol. M’equivocava.

Contràriament al que passa en els estadis dels equips de part alta de la classificació, Kameni no va estar la figura de l’Espanyol. En prou feina va intervenir. Les poques oportunitats de fer gol del Barça es van errar en el xut final o les va interceptar Kamini o la defensa, en el seu procés d’elaboració. Contràriament, Valdés ala primera part va ser de nou el salvador d’un equip amb fortuna, en estar molt ben col·locat quan Verdú va llançar un xut enverinat des de fora l’àrea.


“Piscinassu”


Quan tot semblava que el partit arribaria a la mitja part amb un esperançador 0 a 0, va aparèixer la indignant actuació arbitral en el seu punt més àlgid. Iturralde es treu un penal de la màniga. A més del pilota d’or de futbol, Messi,i del d’handbol, Henry: el trampolí d’or, serà per Xavi. Quin “piscinassu”, noi!


Barça i Madrid, son iguals. Gaudeixen del mateix benefici arbitral. Davant el dubte, sempre els xiulen a favor.


Només ens queda per confirmar si els coberts que no van aprofitar al migdia, Dani i els seus directius al Drolma, els van aprofitar Iturralde i els seus assistents.


Encallats


A la segona part, Pochetino va voler posar un equip amb mes vocació atacant. Va aparèixer de nou Javi Marquez i ens va agradar. Va desaparèixer Verdú, i no ens va agradar, tot i que era per un home d’atac. Callejon, però va tornar-se a encallar quan va encarar porta amb prou avantatges, per presentar-s’hi i afusellar. L’encallada mes gran va estar en el futbol d’atac que ha fet famós a Guardiola. A la segona part l’equip de casa va repartir tanta o més bronca que el visitant, i als darrers minuts va demanar el xiulet final, com un equip caganer. De fet en dates prenadalenques, el paper de caganer es fa mes fàcil d’assumir. L’unica alegria de la nit la vaig trobar de tornada a casa i amb la il·luminació nadalenca del carrer de casa meu. Es blanc i blava.


Tot i la derrota, l’equip ha de sortir enfortit d’aquest enfrontament. Esperem el retorn de Moises i Marqués, i que Pochetino confiï mes en Verdú, Ben Sahar i Marquez. Any nou, vida nova i que Pochetino hi posi mà. Deixem enrere un any convuls, on el mes positiu ha estat la bona imatge donada al Camp Nou, sempre millor al rival. L’equip s’ho ha de creure. Podem.


((Contracrònica: Eugeni Rius))