dilluns, 18 de gener del 2010

Cares noves, realitats velles

Osasuna 2 – Espanyol 0

I no va ser un d’aquells partits, en un d’aquells camps que perdem els darrers 20 minuts, després de contagiar-nos del joc barroer dels locals. En aquest cas, la història de Pamplona va ser molt diferent. No van sobrar els darrers 20 minuts, va ser el gèlid inici.

Us puc assegurar que vaig veure un partit molt ben controlat pels blanc i blaus, en la seva totalitat. També he de confessar, que vaig començar a veure els partit quan ja es portaven 11 minuts jugats. Vells coneguts com Pandiani i Juanfran ens havien perforat per duplicat.

Va ser una d’aquelles tardes en què les “plataformes” em porten pel camí de l’amargura. Sempre que se’ls acudeix que el partit de l’Espanyol no es pot comprar per PPV, ja m’han cardat. Jo sóc del que no pago per apuntar-me a l’oferta desigual per veure partits dels “merdosos” de la lliga, i algun dels altres. Resulta que de tant en tan toca el de l’Espanyol. I ja em veus carrer amunt i avall buscant un bar on el pugui veure, ja sigui a les 5, a les 6, a les 7 a les 8 o les 9 del vespre. Ahir un dels bar habituals vaig comprovar que ja s’havia traspassat, a l’altra una avaria de la plataforma bastarda de rigor, l’havia deixat penjat. A corre cuita busca’l per internet. Mira’t una emissió que fa mal els ulls, i que ja d’entrada et marca amb un 2 a 0 que no comprens.

Oportunitat Ben Sahar
I llavors te’n adones que el teu equip domina, i juga sense aprofundir prou. Que el míster dona l’oportunitat de jugar a Ben Sahar, just la setmana que l’ha sentenciat amb el fitxatge d’un altra argentí. I que tot i això, via internet, sembla que el partit és remuntable. Més encara quan l’equip navarrès arriba al descans amb 10 homes. Inaudit per als espanyolistes. Afrontar 45 minuts amb una avantatge, per més ben aplicat que estigui el reglament, sembla impossible. Si Verdú fos sobre el camp, amb ell i Márquez, la segona part podia esdevenir un festival.

Aprofito el quart d’hora de descans per canviar de barri i buscar-me la vida. Al primer bar, miren un programa hortera d’Antena 3. Al segon no hi ha tele. I al tercer, miracle, fan l’Espanyol. Ningú se’l mira. Alguns ja guarden seient per al partit del les 20h, el Madrid. Ai que bé, fan entrepans i tapes de qualitat. Llàstima que si fumi sense mesura ni control. Ens hi acomodem, i veiem una segona part prometedora, entre la Yessi, la Vane i la Desi. Tots d’aquí...

Prometedora fins que l’arbitre es treu de la butxaca un targeta per a Roncaglia, per una falta feta per DGarcia. Tot per robar-nos la inaudita aventatge de l’0nze contra deu, quasi virtual. Pochetino fa canvis poc arriscats i fa debutar Osvaldo. El debutant no fa mala pinta, però el veig encara poc madur per demostrar que és un davanter amb mobilitat. Ho prova també amb Nakamura, que segueix com un pop en un garatge. Els fatídics 20 darrers minuts mal presagiats, són paradoxalment, els únics en què l’equip va mostrar certa intenció de remuntar. Però res. Res de res.

Copa Libertadores
Venen dos partits a casa. D’aquells que no es poden perdre, per més entitat i bon joc que exposin els rivals. Cal decidir que es fa amb la davantera. Fer cas a la data de caducitat de Luis Garcia i Tamudo, o per contra resuscitar-los. Aprofitar les habilitats innates de Marqués a l’extrem dret o esquerra. Analitzar qui és el davanter que millor pot aprofitar les seves aportacions. I si no, ja sabem que ens toca, fitxar mitja dotzena més d’argentins i optar a la Copa Libertadores.

Escrit per l'Eugeni Rius