Elogi a la inoperància

Espanyol 1 – Mallorca 1

El cúmul de desgràcies no s’atura. Quan no són les lesions, potser qualsevol altra cosa. La mala punteria i la sort del rival també les acceptem com a circumstàncies del joc. Les actuacions arbitrals no han estat mai el punt fort de l’Espanyol. Però, per més que els jugadors hi estiguin acostumats, la incompetència de l’equip arbitral pot descucar a qualsevol.

Ens enganyaríem si en aquest atribuíssim totes les culpes a l’àrbitre. L’Espanyol no va fer un bon partit, segurament perquè no va poder posar sobre el camp a molts dels seus millors jugadors. Amb tot podria haver guanyat amb facilitat si ens fixem en el futbol desplegat per un rival, on únicament hi destaca el centrecampista Borja Valero.

Ni pessigolles
Les nombroses baixes defensives no van posar-se ni a prova. El Mallorca no va buscar gens les pessigolles a la debilitada defensa local. Moises i Victor Ruiz poden defensar amb garanties les baixes de Forlin, Roncaglia i Pareja. I el jove Amat, també es va plantar sobre el camp quan va convenir, amb suficients prestacions.

El Mallorca, per més punts que tingui, no té res a veure amb aquell Mallorca que l’any passat ens va tenir entre les cordes i que només al descompte Nené va poder escurar un punt en una falta indirecta. Llavors el punt també va tenir regust de derrota. Aquest any però, l’equip manté el promig de 40 punts, el que suposaria la salvació. Més tenint en compte que existeixen Xerez, Màlaga i Saragossa.

El partit era dolent de collons, fins que al minut 30 va començar a rutllar, amb un ambiciós canvi d’actitud que ens hauria agradat veure des del primer minut. D’aquí a la mitja part es van succeir uns atacs de tipus handbol amb molt de toc i algun llançament a porta. El primer, una bona jugada de Callejón que llança un pilota dins de l’àrea, Osvaldo fa un gran control i “s’adorna” amb un mena de xilena que no va a porta. Osvaldo no és mal jugador, té prou tècnica i es desplaça en facilitat cap a les bandes. És un tanc d’aquells que fan de mal marcar. I va demostrar que té la canya a punt. Encara que el punt de mira no el té encara prou ajustat.

Canvi de ritme
A banda d’això, a la primera part només es pot destacar la constatació que Luís Garcia és a la baixada de la seva carrera. Que Moisés ha de jugar sempre on sigui, del mig enrere. Que Baena encara ens sembla un paquet. I que Callejón té un canvi de ritme inversemblant. Quan accelera és l’hòstia, però quan frena s’atura fins adormir-se. Adormir-se ell i avorrir al més optimista del afeccionats.

I la mitja part va servir per poder canviar de canal i veure les millors jugades d’uns quarts de final de la copa d’Àfrica, on jugaven amb molt més criteri i verticalitat.

La segona part, va començar amb mostres d’una ambició similar al final de la primera. I de seguida va arribar el gol, amb Osvaldo explicant el perquè del seu fitxatge. I la dinàmica del joc va seguir així en una fase de partit en què l’Espanyol va perdonar, no freqüentant tant l’àrea contraria com hauria pogut fer. I quan ho feia no hi havia punteria.

Els 20 finals
I així es va arribar als darrers 20 minuts amb la pitjor de les notícies, quan Moisés es va lesionar, i va seguir jugant fins que una futura promesa, el jove Amat va entrar al camp. I li va costar entrar,ja que l’àrbitre havia començat un joc de despropòsits encaminat a beneficiar als contraris. La jugada va ser de les mai vistes. Es demana canvi. Moisés es retira, i l’home que l’ha de substituir no el permeten entrar. A la jugada següent, Víctor atropella sense mala intenció el defensa Rubén i assenyalen penal. 1 a 1, i fins al final nervis. I com sempre els nervis continuaran fins al final de la lliga.

Dissabte que ve comença la segona volta sense Moisés. Torna Pareja, però ja no sabem què li passarà pel cap a Pochetino per fer un equip sense Moisés, perquè Forlin no sé si estarà a punt..... patir fins el final. L’equip porta un promig de 40, i com escrivia més amunt, només ens consola que existeixin equips com Xerez, Màlaga i Saragossa.

Escrit per l'Eugeni Rius