dissabte, 24 de setembre de 2011

Perill: Clementisme il·lustrat a la vista

Saragossa 2 – Espanyol 1

Quan contemples que en quatre dies, un” tot múscul” s’ha convertit en mig amo de l’equip, que per a veure acabar un partit a Javi Márquez has de recórrer a la PSP del teu fill, i que per a remuntar un partit es renuncia al nucli més creatiu de l’equip, és que visualitzes un retorn al passat. Passat i el més recent, perquè com sempre, l’equip ha estat aquell baló d’oxigen per als equips més necessitats, que si convé esgoten fins al darrer segon per a sumar els tres punts.

S’havia venut la història d’un partit fàcil. I ho era, com el de Mallorca. I s’ha de ser realista. Reconèixer que si en front dels equips més fluixets del campionat no es fa un plantejament dirigit a sumar tres punts, sí o sí, arribar als 40 serà molt complicat. També s’havia venut el morbo Luis Garcia, quan ningú imaginava que estaria a punt de fer un hat-trick. Era més realista sospitar que com en altres ocasions, seria Lafita qui ens portaria a l’hort.

“Ramalassu clementista”

No sé quines van ser les precaucions de Pochettino, però està clar que Tievhy no està a punt per a ser titular i que si perds un mitja punta amb la responsabilitat en la creació del joc, com ara Verdú, no pot pots apedaçar el forat amb un tronc. I si poses un tronc, no es pot albirar una situació immediata en que defensivament continues feble. Feble i confiat, perquè imagino que quan Baena va veure Luis Garcia entrar al remat, li va sonar la cara coneguda del seu capità i no va reaccionar com en ell és habitual. Així es rebia el primer gol. Un gol que posava dels nervis a Pochettino. A la mitja part hi va voler posar solució i li va sortir el “ramalassu” més clementista. El mateix que el diumenge anterior amb el canvi “cagon i amarrategui” de posar Romaric en el lloc de Sergio Garcia.

“Abusananus”

Ahir li va tocar a Javi Màrquez, que no havia estat afortunat amb la filosofia del joc escollit pel míster i encara menys quan va quedar sense la companyia de Verdú. És a dir, si l’equip no vivia prou la pena de jugar sense Verdú, Pochettino va haver de posar-se a la pell de Clemente (ni Almodóvar ho imaginaria de manera més real). L’equip quedava definitivament partit en dos. Els que defenen (majoria) i els que ataquen (amb responsabilitat afegida). Feia la prova, introduïnt els altres dos fitxatges de darrera hora, amb els quals els afeccionats tenim molta més fe que en Romaric. De tota manera ho feia desplaçant la gran promesa Alvaro Vazquez. Sort que feia entrar “l’esperança Blanca” , Bladko Weiss, que en quatre moviments va mostrar la seva gran capacitat i projecció. Si, serà el blanc de Blancs de la nostra collita. Té regat, té criteri i assumeix responsabilitats. Llàstima del paper que va jugar Romaric. Hem suposar que el protagonisme de xèrif li ho havia assignat Pochettino. I va ser molt lleig, quan l’Iborià va voler picar totes les faltes, com el clàssic “abusanens” dels patis del col·legi. I no li faltava raó, en creure’s l’amo d’aquesta mena de guarderia en què s’ha convertit el club. Sort que l’eslovac té caràcter. Caràcter, xut, dribling, visió.....tot la joventut proverbial

Amb 10

La mateixa joventut que va fer que Javi López fes un penal innecessari i s’autoexpulsés. Cristian va evitar la desfeta immediata, però 10 homes no van ser suficients per evitar el segon gol de Luís Garcia, en el descompte.

En definitiva un nou regal per a un dels equips que han de lluitar amb l’Espanyol per a no passar angúnies. I és el primer dels tres partits d’aquesta setmana en què l’equip lluitarà contra equips d’aquesta “divisió”. Toca espavilar-se i dibuixar ja una alineació valenta, amb Marquez, Verdú, Alvaro, Sergio i Weiss de indiscutibles.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius