dimecres, 14 de setembre de 2011

Diada "d" en el millor dels dies

Espanyol 2 - Athlètic 1

Els saxofonista Pep Poblet ho anunciava amb el seu instrument. Per si ningú ho sabia era la diada, i una colla de joves que progressa adequadament estava disposat a fer-se-la seva. Només el fantasma de les lesions va planejar de nou sobre Cornellà, on a més del virus FIFA amb Amat, el debutant Albin va tenir l'honor de ser el primer de la llista... que els estels no només els acompanyin als altres.


Ressonava el saxo de Pep Poblet amb la coneguda melodia dels nostres himnes. Música clarament desxifrable per un públic que encara es preguntava a quina melodia corresponia la música de fons que se sentia mentre la "colleta" d'en Rosell feia l'ofrena al matí a Rafel de Casanova. Era l'himne de Qatar? L'Eusko Gudariak? El "follow the leader"?

A Cornellà, Pochettino provava una nova alineació que s'ha d'anar perfilant a mesura que reparteixi el protagonisme dels més joves amb els nous incorporats. En aquesta ocasió, l'oportunitat va ser per Albin. El pobre va ser l'únic que no va tenir el dia, en lesionar-se només començar.

Minuts

La resta de jugadors van completar una gran diada. Cristian va jugar aquell partit que li feia falta a ell i als aficionats acostumats a rebre les ensopegades temeràries de Kameni. Homes com Àlvaro, Dídac i Thievy, van fer un pas endavant en guanyar protagonisme amb la pilota als peus i una personalitat que els ha de fer grans. Baena, Verdú i Javi Marquez es van organitzar el seu 11-S al mig del camp. Sergio "´Firisney" Garcia, va tenir per fi el protagonisme que se li suposava ara fa un any quan el van fitxar per molta pasta. I els altres van arrodonir la diada confirmant-se en les seves posicions.

Al davant tenien el sempre incòmode i exagerat Bilbao. Segurament un dels millors Athlètic dels darrers 20 anys, liderat per Llorente i amb un Muniain, que després de dos anys de proves, ha pres un protagonisme i un lluïment digne dels millors clubs d'Europa. Luis Enrique ja el vol fitxar, si non é vero.....

Muniain era la referència, per als bascos en l'atac i per els blanc i blaus per assegura la defensa. El perill arribaria sempre amb les seves conduccions. Ell i els seus companys anaven guanyant terreny, quan d'infortuni d'Albin va donar pas a a Thievy Bifouma, que amb el seu futbol passional van connectar un equip fins llavors un pèl desendollat.

I fruit d'aquesta connexió i una alta dosi d'anticipació, van dibuixar una magnífica jugada de tira-línies amb el millor dels "rotrings,"en la que Thievy traçava cap un Àlvaro imaginatiu que amb un cop de compàs la posava a l'àrea petita, on amb una empenta inusual "firisney" Garcia, mostrava la versió més prometedora del seu cos pesant. 1 a 0.

"Santmartí" Garcia

Per moviments i estructura física, Sergio és una mena de "ninot Santmartí", d'aquells que tenen una gran base que els manté sempre drets. Els gols li han de donar un nivell de confiança que li permetin posar a la pràctica, tot allò que sap fer, que és molt.

Amb tots els moviments de replegar-se al darrera i desplegar-se a l'atac, l'equip mostrava un to físic excepcional, que feia témer en un segon temps més feixuc.

Abans del descans però, Muniain feia moure els seus companys, i Cristian Àlvarez havia de mutar en un pop-gat, per a treure braços per a tapar totes les escletxes que obria Llorente. Quina manera de mostrar l'agilitat d'un felí cefalòpode caçant mosques....

La temporada passada a San Mamés, una segona part de molta empenta va possibilitar la remuntada basca. A Cornellà, més que empenta va ser futbol. Bon futbol dels homes de Bielsa, que va obligar a un gran esforç a la cobertura perica. Ja m'agradaria que a fora de casa, l'Espanyol busqués la porteria contrària, com ho van fer els biscains. Alvaro, Dídac i Cristian brillaven amb llum pròpia pel damunt de la resta... esperem que no entrin al mercat de rebaixes al Gener.

Els centímetres d'Amat es van trobar a faltar, en un córner que Llorente rematava dos caps per sobre de la defensa.1a1. El marcador s'ajustava als mèrits d'uns i altres

Tot plegat provoca la reacció de Pochettino, fent entrar Pandiani al camp. Per fí, Gorka reconeixia alguna cara familiar del seu pas per l'Espanyol. Amb 35 anys i sense haver fet pretemporada, no si pot demanar gran cosa al "rifle". L'home s'hi va esforçar, col·laborant amb la resta de companys en fer anar de bòlid la defensa. Dídac rebia un d'aquells penals que només es piten a favor de Madrid i Barça. S'aventurava un final de molta incidència atacant, quan Verdú va fer un d'aquell llançament de falta sense avisar, a l'estil Luis Garcia, i el "Santmartí" feia de Callejón amb "barret" inclòs per sobre de Gorka, per afusellar el 2 a 1.

Apareix Amarrategui

Apareixia sobre la gespa un dels jugadors "bascos" amb més recorregut i història. El "mític Amarrategui". I no era el Bilbao qui el posava sobre la gespa. Un Pochettino encomanat de conservadorisme, feia entrar Romaric en el lloc d'un "Santmartí" Garcia que ja havia vinclat més del compte. D'aquí a la fi 20 minuts de patiment, en què es va agrair el desgast que Munianin ja havia fet fins llavors.

Tres puntets al sarró, i ja només en falten 37. Diumenge que ve a Saragossa cal mantenir aquesta línia, i començar a descobrir la nova joia. El "Blanc de blancs", Bladko Weiss, de les bodeques cornellanenques. A la Romareda cap presentar-s'hi amb més ambició que al partit amistós del mes passat. Oblidar homenatges i sumar els tres primers punts a domicili, en un dels camps on serà més fàcil puntuar.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius