dilluns, 3 de març del 2008

Espanyol 2 – València 0

Blog nou, victòria assegurada



En el sector dels esports de competició, hi ha una frase que s’ha fet cèlebre, i que recorda el costum i la reacció que provoca en els equips el canvi d’entrenador. Es diu que els equips amb nou entrenador guanyen.


Per fer-nos venir bé la frase i aixecar la moral malmesa dels pericos, les forces vives d’ANTENA PERICA, en la seva reunió mensual al Restaurant Cuenca de Sant Feliu de Llobregat celebrada la setmana passada, es van tornar a conjurar per a recuperar el somriure amb una victòria. Sara Segarra va parlar de crear aquest blog, sense posar una data. Algun dels altres reunits li va donar pressa, tot insistint que si la feia abans de dissabte, guanyaríem segur. No va trigar ni dues hores. La Sara va crear aquest blog, i Luís Garcia no va trigar ni tres minuts a encarrilar el triomf. Blog nou, victòria assegurada.

Abans que res, us he de dir que no m’entusiasma (millor dit, no m’agrada) veure partits de futbol mentre cuino o sopo. Ja podeu imaginar que tampoc em fa feliç haver d’escriure un crònica en aquestes condicions. Dissabte vaig fer el ple. L’abonament setmanal al CSD, em va permetre comprar un altra partit, ja que el nostre era retransmès en obert per TV-3. Vaig comprar un partit molt especial. Un partit en el qual ens hi jugàvem alguna cosa i que paradoxalment confrontava alguns dels nostres desitjos més arrelats. Ja té collons la cosa! Dissabte anàvem a favor del Barça, quasi tots (hi havia excepcions).


És fàcil determinar que mentre jugaven AtMadrid i Barça, em va tocar cuinar, i ens ho vam menjar quan començava la festa al Lluís Companys.

El cava de les celebracions

El primer no es pot dir que el veiés i del segon me’n vaig perdre algun detall. Perdoneu doncs algunes imprecisions.
Per allò de fer boca, i qui sap si per intuïció, vam beure cava. Ens estrenàvem amb un Cum Laude de Sant Sadurní. No cal ni dir que sempre tindré un bon record d’aquest cava. I tot sigui dit, sóc més aviat degustador de vins que de caves, i aquest tampoc puc dir que em semblés fora de sèrie.


En el primer tast, em passa per alt el primer detall. No sé qui, centra una pilota des del mig de camp. A la ratlla de l’àrea, Jonathan la pentina cap un Luis Garcia, que era el punt de penal. Controla magistralment, tot driblant el gran Hildebrant. 1 a 0.

No voldria continuar, sense dir que l’alineació de dissabte em va semblar la millor possible, tenint en compte els homes disponibles. I tampoc voldria oblidar que entre setmana, algú havia volgut engrandir el mal moment del nostre equip fotent zitzània al vestidor, amb Luis Garcia de protagonista. Dedicat a ells.

Va ser una pilota lluitada i magistralment executada. Per si algú tenia dubtes. I per si algun no se’n refiava, un equip que tornava a acaronar la pilota com fa unes quantres jornades, l’equip era a punt de fer dos gols més abans del minut 15. Una cosa a mig camí del que no va passar els primers minuts contra el Betis i el que va enlluernar en el primers compassos de la visita del Vila-real. No en va entrar cap més. I cal puntualitzar que al minut 24, va ser l’altra magnífic davanter asturià, David Villà, qui va posar a prova un entonat Kameni. Bravo Carlos!

Memòria negativa

Però la malastrugança que assota el nostre equip en el tema de les lesions, va reaparèixer, Ivan que fins llavors era l’amo del partit, va patir una estrebada muscular, al minut 34. Al 44 una targeta (un altra detall perdut). Començava a posar-me negatiu. Quan juguem contra el València, el pessimisme aflora en el meu coco, quan guanyem i temo que es torci.
Em remunto a la més tendra infantesa. Temporada 67-68, en aquella època mon pare em portava a Sarrià una vegada al mes. A casa som quatre germans, i per parelles, dos l’acompanyàvem. L’Espanyol dels cinc delfins, i de Bertomeu, Osorio, Mingorance, Riera, Martinez Vilaseca, Ramirez, Ramoní....contra el València dels Abelardo, Aníbal, Videgany, Poli, Waldo, Ansola.... Jo no era al camp, però recordo seguir el partit des de casa, per ràdio, corrent passadís amunt i avall, sense compassió per una pilota amb la qual recreava la narració radiofònica, ni compassió per la meva àvia, que ho havia de sentir tot. En un inic fulgurant l’Espanyol es posava 4 a 0. Abans del descans, el valencians feien una mena de gol honorífic, en teoria. A la pràctica, en van venir quatre més a la segona, i final 4 a 5. I no ve al cas dir que la temporada la vam acabar a la novena posició, per sota del Pontevedra. Mal any.
Tornem a la realitat, a l’actualitat. Dissabte al descans 1 a 0.
Mentre es retiraven al vestidor les càmeres “sorprenen” Riera i Garcia, en conversa animada. Bon rotllo, per si algú en dubtava.

Quina cassoleta!

Semblaven contents, com contents érem a casa amb la cassoleta que ens havíem cruspit. Poca broma. Fa quinze dies vaig anar a esmorzar a Arenys de Mar, a casa del meu amic Joan Major, perico com jo, i em va sorprendre amb una cassoleta de sípia, cloïsa i pèsol del Maresme, que vaig assajar mentre l’AtMadrid en clavava quatre a Valdés i que van ingerir mentre Luis Garcia executava els valencians.


El València havia estat francament fluix. Però en un equip on juguen Villa, Silva, Joaquin i Vicente, qualsevol cosa és possible i les entremaliadures a l’àrea poden acabar en gol, si no hi ha un Mariscal Jarque entonat, com el que en el minut quatre va tallar la iniciativa a Villa. A la jugada següent Luís Garcia reb una empenta “indiscutible” dins l’àrea i penal a favor de l’espanyol. L’entre cometes que envolta l’adjectiu indiscutible, no vol posar en dubte el penal, només vol indicar que si el receptor de la falta hagués estat Tamudo, no crec que li haguessin assenyalat. N’hi he vist rebre un centenar de més clars, que mai els han xilats.
De nou magistral, ara amb el toc de pilota, Garcia transformava el 2 a 0.

Ai el “hat-trick”!

L’Espanyol va seguir sent superior i gens conformista amb el 2 a 0, recordo almenys dues ocasions en què Luís Garcia, va ser molt a la vora de fer el “hat-trick”. Recordo jugades en que la reraguarda valenciana es mostrava impotent per aturar els nostres. Zígic, assassí! I així va arribar una expulsió, la de Maduro, que ens feia creure del tot que aquesta vegada sumariem tres punts.


Amb intel·ligència, Valverde situava Lola en lloc de Jonathan. El centre del camp era encara més fort. Àngel i Moises, havien estat molt fins, des de la lesió d’Ivan. Calia apuntalar-ho.
Més tard un Zabaleta que ho va donar tot, s’asseia per precaució, i entrava Chica.
Després del cava, que ja havia baixat en forma de dues ampolles durant l’àpat, va venir un traginyol de vodka permaskaya que segellava el triomf. A minut 43 una infusió de Maria Lluïsa, en una preciosa tassa decorada amb pericos blac i blaus, ja suposava la celebració final.

Valent Solsona

Ja és moment de celebrar els 42! Salvats? I la setmana que ve estarem de nou igual. Sentiments confrontats. Excepcionalment, torno a desitjar que guanyin Espanyol i Barça. Quasi atraparíem el Vila-Real! I el feliç de la nit, va ser Dani Solsona. Ja us he dit que hi havia excepcions. A ell no se li confronten els sentiments. Ho té clar. Claríssim. A la pregunta feta per aquell periodista que diu que és perico (però que no ho deu ser. Que jo sàpiga no hi és mai a les reunions d’Antena perica...), sobre com havia estat la nit, “el noi de Cornellà”, no va voler dissimular que tant li satisfeia el resultat del Manzanares, que el del Lluís Companys.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

3 comentaris:

Josep Maria ha dit...

Benvinguts a la blogosfera. Salutacions a tots els pericos que formen aquesta nova aventura a la xarxa.
Amb tot el Sentiment Perico.
Una abraçada.

Antena Perica ha dit...

Ei! Josep Maria. Gràcies pels ànims i per visitar el nostre blog. Totes les aportacions són benvingudes.

Raquel

ARC ha dit...

un saludo y muchos animos..."la força d'un sentiment" crece dia a dia...gracias

Andrew Blond Hair