dilluns, 5 de maig de 2008

Levante 1-Espanyol 1

Tarda de pont

Més que contracrònica, la d'avui hauria de ser la falsa crònica. Falsa, si en termes esportius la voleu seguir al peu de la lletra, ja que el partit no el vaig veure perquè vaig acompanyar el meu fill a una festa d'aniversari d'un company d'escola. És a dir del que us expliqui de la festa us ho podeu creure tot. De la resta també perquè us expressaré els sentiments i les emocions més aviat febles que ens desperta l'equip a dia d'avui.


Si Josep Martí Gómez publica la seva contracrònica a la Vanguàrdia el dimarts, perquè no hem de ser més "xulos" els del blog perico, i publicar-les el mateix dia amb l'afegit de no haver vist el partit. Ni la repetició dels gols per la tv.

Després dels dies del Pont del primer de Maig i l'Ascensió, la festeta d'aniversari en una caseta de Can Ragassol, a Bigues i Riells, a tocar del Castell de Montbui, va estar prou distreta. Fins i tot divertida per als més petits, que es retrobaven en plena natura lluny de les parets i el pati de l'escola. Les joguines de l'amfitrió eren més o menys compartides per amics i germanets.

Els pares, cofois, contemplàvem el panorama en mig de les converses i el berenar, entre el que destacaven els entrepans de brioix i panet, la truita de patata i un coc de recapte, tot regat amb sucs de fruites, cerveses i vi (ecològic del Penedès).


No em sap greu

De fet, si heu llegit aquests dos paràgrafs lentament, haureu notat que m'ho vaig passar molt millor, que al sofà de casa veient per PPV, un partit que ja havia comprat prèviament. No vaig tenir doncs, la sensació d'haver malbaratat els diners.

És a dir, i com ja fa moltes setmanes, només hem de sentir llàstima per un pobres jugadors que no passen el seu millor moment. I llàstima pels pobres equips que baixaran a segona divisió, i per sobre de tots per a l'Espanyol B, que torna a tercera. M'imagineu al sofà veient aquest panorama i sentint com els culers n'hi fotien mitja dotzena a Hildebrand?

Pel que he sabut a València l'Espanyol va jugar un pèssim partit. I com es pot jugar un pèssim partit i a l'hora mostrar-se molt superior al rival? I com pot passar tot això i estar perdent el partit al minut 90? Per consol nostre hi ha partits que duren més de 90 minuts. Temps suficient per aprofitar un penal i desaprofitar tres ocasions més de gol.


Càstic

Diuen que tot i jugar tant malament, l'Espanyol va xutar a porta més que en tota la segona volta (tampoc es tant difícil) i tampoc va aconseguir un premi merescut a la insistència dels davanters. Més aviat hi va haver un càstic. Un càstic per a la defensa, que haurà de reconstruir-se i reconstituir-se, per afrontar el partit de dimecres.


Fa uns mesos, la meva imaginació volava somniant en un partit decisiu, a tres jornades del final, a casa contra l'Atlético de Madrid. Ves per on..... un partit més en què ells s'ho juguen tot i nosaltres no. Un mal somni, amb Forlan i Agüero al davant d'una defensa que podrien tancar pel centre la perella Paco Herra-Manuel Lara Bosch.

Abandonem però la mica de bon humor que ens aporta el fet de no haver de partir pel descens i deixeu-me apostar per a la següent defensa Zabaleta, Moises (si no està lesionat) D.Garcia, Chica, per aturar Forlan i Agüero, i pensar que el Sevilla pagarà prima per guanyar. És l'única possibilitat de veure un partit seriós.

((Contracrónica: Eugeni Rius))


2 comentaris:

Jotaká ha dit...

Visto lo visto, es más entretenido leer como se lo pasó nuestro compañero Eugeni en familia este pasado Domingo, que leer una crónica de un R.C.D.Espanyol que ya desanima partido tras partido a todos sus seguidores; y para que yo diga esto...

Que los ánimos no decaigan, al menos...

Força Espanyol.., força.., sí...

Roger ha dit...

I qué farem l'nay vinentt am el mig cam tan horrorós que tenim?