diumenge, 19 d’octubre del 2008

O a O de vertigen

Una de les exhibicions físiques més destacades dels darrers anys, i una demostració més, que no cal una golejada per veure futbol de categoria són dues de les conclusions a les que es podria arribar després de veure un partit, en la que qualsevol jugada semblava destinada a arribar a la porteria contrària.

M’hauria agradat que com en alguns partits de la xampions (em sembla haver-ho vist en partits jugats a Anglaterra) es fa un càlcul dels metres recorreguts pels jugadors. La xifra dels metres recorreguts per jugadors com Nené, Javi Venta, Moises o Sergio Sànchez, per dir-ne quatre, havia de ser sorprenent.

El futbol, especialment físic, mostrat pels dos equips posava en desús, alguns termes futbolístics molt utilitzats en els temps que corren. Lo de “futbol horitzontal” , no es va poder fer servir ni per descriure períodes de joc superiors als 10 o 12 segons.

D’un costat a l’altre

La pilota, sempre conduïda amb sentit i passades ben dirigides, anava d’un costat a l’altra, passant sempre pels peus dels centrecampistes, d’aquesta manera es van anar succeint les jugades. En poques ocasions, però la pilota va arribar amb perill extrem a l’àrea contrària.

Dels primers 45 minuts, em va impressionar especialment la qualitat d’un jugador que fins avui m’havia suposar certs dubtes. El brasiler Nené. No es tracta d’un crack grandiós. Tampoc d’un home decisiu. Però si d’un bon jugador, que a més de saber ocupar la seva banda amb desimboltura, es desplaça sense pors per altres zones del camp. També cal destacar dues clares ocasions de gol del Vila-real, i un penal indiscutible sobre Nené.

Lluny d’afluixar, la segona part va ser encara més física, amb més jugades d’anada i tornada. I quan passa això, ja se sap, els pessimistes de mena temem el pitjor cada vegada que l’equip contrari té la pilota. I quan no hi havia anada i tornada, era perquè un impecable Moises ho impedia. Se’n va fer un fat de tallar pilotes al centre geomètric del camp.

Fruït de tot plegat, només començar es va intuir un nou penal a l’àrea groga. Ara, en cara sóc incapaç de dir si Godin va fer penal a Tamudo al minut 1 de la segona part. Si, però, que sóc capaç de imaginar què hauria passat si a Tamudo li surt una jugada de picardia que va intentar sobre la ratlla de fons, a la dreta de l’atac. Segur que no els haguessin repetit, ni una milionèsima part de les vegades que ens mostren les moneries de Messi.

Penal tonto

El perill insistent del tàndem De la Peña-Tamudo, va donar el seu resultat al minut 24, quan el se Santa Coloma es va veure beneficiat per un dels penals més “tontos” i clars que ha rebut mai. Un penal en què ell i la pilota eren clarament fora de l’àrea, mentre l’infractor era dins. No sé si el reglament especifica tant, però a mi em sembla que a Tamudo no li havien xiulat mai un penal dubtós a favor.

Tamudo el va picar prou ben col·locat. Segurament no prou fort. I un intuïtiu porter, de nom Diego López el va aturar. El patiment dels jugadors en jugades com aquesta es va poder apreciar en una imatge televisiva en què es veia un Pareja reflexiu, ajupit, mentre Tamudo errava, o millor dit, López encertava. Possiblement el més tonto d’un penal, és errar-lo.

D’aquí a la fi, més del mateix. Dues magnifiques demostracions de Kameni, van impedir allò que tant es diu que les oportunitats perdudes es paguen. Final 0 a 0.

Balanç

Ha passat un fragment curt, però important de la lliga. Set partits, quatre d’ells contra equips favorits. L’equip mostra la seva millor cara, sempre que juguen els millors. Cal refiar-se de la sort que permeti una bona salut en el equip. La porteria està ben coberta. Els lateral també. Al centre de la defensa, ja no sé si m’agrada més el mariscal, o el seu adjunt. Al centre Moisés i de al Peña, formen una parella de fet incontestable. Possiblement jugadors tant vàlids com Roman i Luis Garcia no acaben de trobar la posició, però la cosa en general promet. Possiblement, només es troba a faltar que quan no juga Ivan, ningú assumeix el seu paper organitzador, ni tampoc els altres deu jugadors es comporten amb la fam de pilota que mostren quan ell hi és. Que la salut respecti els puntals de nostre equip i que tots plegats no perdem la xaveta, ni la vergonya, per acabar fent el ridícul com una altre que jo sé i que per deliris de grandesa, tic de nou ric o voler sortir als diaris cada dia volen comprar un equip a USA. Se’n van de costellada a Los Angeles. O que no saben ben bé si presumir o lamentar que tenen molts jugadors internacionals.

(( Contracrònica: Eugeni Rius ))