diumenge, 26 d’octubre del 2008

Per oblidar

Si quinze dies abans l’equip de Márquez mostrava la seva millor cara al Bermabéu,
la de l’Ono Estadi, és la pitjor i més prescindible. Per oblidar.

No exagero gens si dic que el Mallorca, em sembla un dels pitjors equips de la categoria. Sense la màgia de Ibagaza, té un aspecte vulgar que gairebé es resumeix en el futbol primitiu que pot exposar un home com David Navarro. I no tinc res en contra dels primitius, ni dels jugadors que fan servir en excés el cos per a altres coses que no siguin acaronar la pilota. L’exemple més clar d’això, pot ser el futbol també primitiu d’Aritz Aduriz, de qui em confesso admirador, i que suposa l’altre extrem del primitivisme al servei del futbol. Un futbolista que sempre recordo fent anar de corcoll a les defenses, i que no entendré mai com l’Àthletic de Bilbao se l’ha deixat perdre. Tampoc entendré com l’àrbitre (el mateix que va permetre el, ja cèlebre gol amb la mà de Messi) no va expulsar Aduriz, quan fent gala dels primitivisme va caçar Moisès tatuant-li els tacs al turmell.

Tennis

Entre tots els mallorquins, destaca Rafa Nadal, i no és casualitat doncs, que els números 1 i 2 del Reial Mallorca tinguin nom de tennista (Moyà i Santana).

L’altra debilitat que tinc en el equip illenc és l’ex-Bètic Varela, arran del “golarro” que la temporada 2002-03 a Victor Valdés al Villamarín.

També us puc confessar, que tal i com es va desenvolupar el primer temps, va aflorar l’optimisme en el meu imaginari. Estava convençut, tal i com anava el partit, que el Mallorca acabaria madurant com una figa de l’època, i acabaria caient al nostre sarró.

Innocents

Un Mallorca inoperant, havia arribat un parell de cops amb perill, amb xuts innocents que Kameni havia resolt sense problemes. També innocent havia estat Tamudo en l’oportunitat més clara dels blanc i blaus. Algunes bones combinacions de l’atac perico feien presagiar una segona part com la del Colombino.

Somnis, res més que somnis, que van derruir-se com un castell de cartes al minut 3 de la primera part. Si a la primera part, i sense conseqüències havíem presenciat la primera errada ximple de Nico Pareja, al minut tres de la segona la vam viure d’un de més habitual. Carlos Kameni rebutjava a mitja distància un córner, i no tornava a la seva posició. Un segon centre el sorprenia descol·locat i el primitiu Aduriz rematava de cap a dins.

Sense temps per reaccionar en un corner, per suposat del Mallorca, ja que els blanc i blaus van quedar inèdits en aquest capítol, Aduriz tornava rematar de cap dins a la porteria. No sé si Nené, és el jugador més adequat per aparellar en un córner amb Aduriz....

De fet l’alineació de Márquez, encertada o no havia deixat a la banqueta a Roman, que la setmana abans havia estat extremadament gris. La ubicació de Coro en aquesta posició a cavall del mig cap i la banda dreta, no va semblar desencertada del tot, si s’espirava a guanyar.

La realitat estava, però molt lluny, i a deu minuts del final,i en una bona combinació només possible davant un equip descentrat, Varela marcava el 3 a 0 definitiu.

Aixecar el vol

Semblava que després de jugar amb els equip forts de la lliga, l’equip blac i blau havia d’aixecar el vol. El vol del perico. Un perico que ara recula clarament a la classificació. Una classificació, que com ja estem acostumats anys rere any, el dissabte l’encapçala un equip fantasma(l’equip dels rècords batuts), i que els diumenges abandona la seva virtualitat per situar-hi el líder real. Els dissabtes baten rècords de gols en una part, de gols contra l’Atlètic de Madrid,i l’endemà passen a la història.

La jornada pròxima Camacho torna. A veure se Tamudo li recorda qui és, deixem la vocació samaritana, i no li fem un favor al cuer.

((Contracrònica: Eugeni Rius))