La recuperació, física, anímica i tàctica de Raul Tamudo, va estar en paral·lel i conjuntament amb l’empat, la notícia d’una gran nit de l’Espanyol. De nou una gran nit en el escenari on es va aconseguir la Copa del Rei 06. Però no només es va recuperar Tamudo, també De la Peña, Beranger, Pareja 45 minuts i fins i tot Lacruz....
(Foto: EFE)
De víctima propiciatòria. Per l’entitat del rival, la por escènica i la mala folla arbitral, quan se juga contra els “grans”, l’Espanyol arribava al Bernabéu de víctima propiciatòria. Ens en foterien 6? Ens aplanaria el corró madridista? Seria de nou l’arbitre? Seria Raúl?
El valent Tintin, va tornar a posar un equip de cara a barraca. Valent. Va confiar en el turmell malmès de Pareja, en la recuperació de De la Peña, en les possibilitats dels seus. I els seus van sortir al camp sense complexos de inferioritat. Remenant la pilota.
Semàfor-rotonda
De la Peña tornava a la funció de semàfor. Millor dit de rotonda. De solució circulatòria. I com circulava la pilota... amb quina seguretat.
Després d’un tempteig inicial s’arribava al minut 8, 0 a 0. A diferència de la vigília, aquí no s’havia assenyalat cap penal inexistent, ni s’havia fet cap gol a traïció, mentre es col·locava una tanca defensiva, ni semblava un tac-i-gol. Al Bernabéu l’equip visitant arribava a porta amb tanta facilitat com el local. Roman, un gran xutador, encanonava als núvols una pilota perduda al límit de l’àrea. Era un avís al minut 12.
Poc després Tamudo rebia una pilota entrant en posició d’extrem dret. Heinze es passava de frenada i penal claríssim que el de Santa Coloma executava de manera magistral. O a 1.
Amb certa incredulitat els blanc i blaus no van saber defensar el resultat i a la jugada següent, una defensa que per alt no hauria de patir sorpreses, va deixar rematar a un Raul que s’anticipava a Sergio Sánchez.
Al bon joc blanc i blau, cal afegir el fair play que sempre l’acompanya. Al minut 30, va quedar demostrat que si. L’Espanyol si que tira la pilota fora quan un rival a és a terra lesionat. Poc a poc també quedava clar, que amb aquest equip titular i aquest àrbitre, el dissabte anterior l’Espanyol hauria passat per la pedra als culés.
I mentre això es feia evident en el joc, també es reflectia al marcador. De nou una gran jugada de De la Penya, passava la pilota al extrem dret. En aquesta ocasió la recollia Roman, que en un centre-xut ras col·locava la pilota amb força a l’àrea petita, on un atent Luís Garcia, feia el 1 a 2.
A punt del 1 a 3
En aquesta ocasió, l’avantatge blanc i blava es va mantenir més minuts al marcador, i fins i tot es podia haver passat del 2 al 3. Luis Garcia clavava una pilota al pal en una falta de murri, executada directe quan tots esperaven la centrada. I a la mateixa jugada, després de rebotar al pal i passejar-se per l’àrea, la pilota tornava a Luis que la centrava com sap ell, cap a l’area petita on Moises remata sense fe, quan ho tenia tot per fer el tercer. Quina llàstima!
Al darrer minut. Com sempre al darrer, una pilota lluitada per Van der Vart dins l’àrea, com si es tractés d’un golejador, va arribar a Raul que com sempre, aprofita l’assistència. 2 a 2, i mitja part.
No us ho dic ara, per donar-me-les de profeta. Però des del primer minut, en veure el nostre equip vestit amb aquesta ratlla prima a l’uniforme, em va venir a la memòria un dels molts records de la infantesa que m’evoca el nostre equip. Recordo haver-ho vist en blanc i negre, per TVE. A la temporada 67-68. Un partidàs de l’Espanyol dels cinc dolfins, al Bernabéu, que va acabar també amb 2 a 2. Posaria la ma al foc que Rodilla va marcar per l’Espanyol....
Em va venir a la memòria pel bon joc, domini i circulació de la pilota. En blanc i negre, el cabell ros i curt de Marcial, es veia com si fos calb. Evidentment, el Marcial d’ahir era De la Peña. El resultat el mateix, tot i que em temia que no acabaria tant bé.....
Sergio
I sense Pareja, tot es veia més fosc a l’inici de la segona part. I amb Robben, encara més. Però amics, si una cosa se li ha de reconèixer a Marquez, és la decisió presa en el lateral dret. Sergio Sanchez és un jugadoràs que mereix ser titular. Quin partidàs. Va haver de veure-se-les amb quatre jugadors frescos. Raul/Higuain, Robben i Drenthe. Ell ho va estar sempre de fresc! Només va errar en l’anticipació de Raul al primer gol blanc.
La segona part, es va haver de suporatar “l’huracà blanc”. Kameni va estar excepcional. Sobretot en un mal rebuig del Mariscal Jarque, que el camerunès va desviar com si res. Màrquez tornava a encertar amb els canvis. Angel entrava per un Roman que havia lluitat i relliscat contínuament, com si hagués trepitjat merda. No era casualitat que per aquella zona deambulés DiarrEa. De la Peña, ja molt cansat, donava pas a un Coro, que el dissabte abans ja havia demostrat que també sap jugar al mig del camp.
El més fluixet, una vegada més, a la segona part va ser l’arbitre, Perez Borrull. Al minut 10, va passar per alt un doble penal a la mateixa jugada de Pepe a Nené. Eren els millors moments de futbol a la segona part. Un Luis Garcia incrèdul, va desaprofitar a la jugada següent una magnífica assistència de Ivan. Va superar Casillas, fins que la pilota se li va escapar del control.
Pérez-Borrull
El doble penal havia estat un escàndol. La realització de tv, per això va repetir més vegades una ma enganxada al pit de Moises, que l’acció abusiva de Pepe.
Al darrer minut Pérez Borrull va perdonar l’expulsió a Diarrà, en una entrada assassina a Nené. Pérez Borrull, com Medina Cantalejo, no va deixar acabar una possessió de pilota que l’Espanyol tenia d’un córner a favor, després d’un llarg descompte.
En definitiva, empat a dos, com en la premonició. Un gran resultat. Un gran partit. Molt millor que el de la vigília, malgrat els sis gols. Segurament, el pitjor és anar repartint favors a equips que no et van, ni et venen. Equips cada dia més abonats a les jugades antiesportives...però el futbol és així, que deia aquell.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada