Espanyol 2 – At Madrid 3

S’acaba el 2008. Ja era hora.

Els entrenadors no els entendré mai. Si abans del partit m’haguessin preguntat per l’alineació, hauria dit que no entenia perquè Beranger no jugava. Fins el dia d’avui ha fet actuacions prou bones. I el més incomprensible, havent tingut l’oportunitat de fer jugar a Chica a la dreta quan Sergio estava lesionat, perquè el fa jugar ara a l’esquerra, després del desastre Lacurz del dissabte anterior?

L’Espanyol va jugar un primera part prou digne i interessant, tot i que el marcador era de 0 a 1, a la fi del temps reglamentari. L’equip va combinar prou bé, es va arribar amb cert perill a l’àrea contrària. El mig del camp va suportar bé el joc matalasser i la defensa va estar prou segura. De fet, a mi Pareja, em sembla un carterista d’aquells que et fot la cartera, els pantalons i els calçotets i no te’n adones ni del fred. La llàstima, és quan el mag rellisca, la pilota li queda a la “toia” Maxi, i Chica no posa el peu amb encert i decisió. La defensa bé, en general..

Si a més de carterista, Pareja sap conduir la bola i té bon toc, no li cal guanyar-se la vida a les Rambles. Pareja a Cornellà pot fer més carrera que Montilla.

A la segona part, tot i que els madrilenys van estar superiors, l’Espanyol empatva amb un golàs de Sergio Sánchez . Les bones ocasions però, van anar a favor dels matalassers, i van acabar fent dos gols al contra cop. L’Espanyol encara va escurçar diferències, però total, per res.

Objectivament considero que les plantilles de 20 equips es poden agrupar en tres grans grups. N'hi ha sis per sobre d'una mitja que formarien uns vuit clubs que tenen un nivell similar a l'espanyol, i finalment n'hi ha sis ( o fins i tot nou) que estan clarament per sona i que us en escric els noms per tal que, d'una banda, els tinguem ben presents i d'altra observem que mentre n'hi hagi un d'ells per sobre nostra a la classificació, caldria considerar la temporada de relatiu fracàs. Haurien de quedar classificats, clarament per sota de l'Espanyol, Mallorca, Osasuna, Recreativo Numància, Ràcing, Ath Bilbao, Almeria, Sporting i Màlaga.

Getafe, Valladolid, Deportivo i Betis, haurien de ser els equips de la nostra lliga.

Tot això, sempre que els partits es juguis 11 contra 11, perquè si l'arbitre fa de les seves és impossible suportar moralment la situació.

Analitzant el desatrós arbitatge de Mestalla, algú de vosaltres pot arribar a imaginar que un jugador de l'espanyol agafi a un contrari pel ganyot o li trepitgi els collons davant de l'arbitre, i que no sigui ni tant sols amonestat? Contra l’Atlàtic de Madrid, hi va haver dues jugades, tembé d’aquelles que només les he vistper perjudicar a l’Espanyol. La primera, al primer temps. Perea es disposa a fer un llançament de banda. Per televisió, repteixen la jugada anterior, que és una completa jugada d’atac. Quan torna el directe, Perea encara s’està passejant amb la pilota a la línia de banda. A la segona part, es fa un substitució doble, una cada equip. Mentre l’Espanyol completa l’acció en qüestió de segons, el visitants no nomé nol’han fet, si no que el jugador que s’ha de retirar es fa el despistat a l’altra punta del camp. Ni en una ocasió, ni en l’altra, hi ha la més mínima amonestació de l’arbitre.

És increïble, però resulta que hi ha equips com l'Espanyol, que a més de superar en la competició als seus rivals, ha de calcular constantment que els teòrics neutrals que arbitren el partit, passin descaradament a formar part de l'equip rival. Tal com ha passat de manera descarada en els partits jugats precisament contra quatre dels rivals que estan entre els sis de dalt, com Barça, Real Madrid, Sevilla o València.

Acaba “l’horribilis 2008”. Esperem un 2009 ple de gols, molts més gols a favor. La remuntada comença a Bilbao.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))