dilluns, 5 de gener de 2009

Mitja hora de futbol, a canvi d'un punt

Alhètic 1- Espanyol 1


Anar a San Mamès i guanyar un partit fent servir l’arma preferida dels locals: pilota a l’olla i rematada de banya, cap i/o pota, hauria estat gairebé impensable. Una situació del tot impensable. Tant estranya com anar al Bulli a afartar-se frankfurts, anar a missa i acabar repartint hòsties, anar al zoològic i acabar engabiat, anar a eurodisney i pujar al dragon kahn, o anar a un prostíbul i beneficar-se la madame de franc. Segurament tan increïble com que un entrenador biscaí hi vagi de visitant i ho aconsegueixi.
Molt difícil, però hi van estar a punt.


La visita a Bilbao venia marcada per l’entrada de l’any nou, després d’un nefast 2008. La resta de circumstàncies podien quedar en un segon pla, sense oblidar-les del tot. Les darreres temporades, les visites a Bilbao, Pamplona o Àlava (Bilbo, Iruña o Gasteiz) s’havien convertit en una manera de rebre hòsties sense demanar tanda. Calia no arrugar-se. A la porteria visitant hi trobaríem un home difícil de superar. I al front un equip en ratxa, on hi destaquen Llorente, Susaeta(cal seguir-lo), Iraola i Yeste, un home que ja li havia fotut a Kameni algun gol de “pissarrí”.
En front Mané, tornava a posar l’equip amb Chica al lateral esquerre (perquè tenim Beranger?), sorprenia mantenint Roman a la banqueta i feia l’encertada prova de posar Coro acompanyant a un Luis Garcia disfressat de punta.

La imatge de l’equip a la primera mitja hora de partit va ser molt fluixeta. Només el va salvar que com ja vaig comentar la jornada passada, que l’Athlètic és un dels sis equips del campionat clarament inferior a l’Espanyol. Una pilota al pal i poca cosa més van fer els biscains, tot donant temps a què els blanc-i-blaus s’anessin recuperant. I ho van fer amb un gol al minut 36. Un gol inesperat, si comptem que es va fer de la mateixa manera que li agrada executar-los als de San Mamès, a la sortida d’un córner. Amb tres homes per sobre de 1’90 cm, l’ordre del cos tècnic blanc-i-blau, era pilota al primer pal. Allà les esperava Moisès, i en el cas del córner del minut 36 la va rematar amb una magnífica girada de coll de 160º, que només podia ser barraca. Una rematada, que hauria estat l’enveja dels grans executors dels anys 50, 60 i 70, inclòs Santillana.

Un cigne

El gol va estar, com una píndola miraculosa que va iniciar un procés de metamorfosi d’un aneguet coix i lleig, en un cigne orgullós i dominador que va marcar la pauta en el joc, al llarg dels següents 30 minuts. Un equip, que ja podia haver eixamplat la diferencia acte seguit del gol, quan Luis Garcia, va llança un falta des de mig camp que va buscar la badada de Gorka, i a punt ho va estar. I dos minuts després, en un altra córner al primer pal, en aquest cas per terra.

La metamorfosi, havia estat aquell somni de Nadal del periquitos, aquell desig de l’any nou..... i va durar un bona estona més, després del descans.

Pessimista de mena, i una vegada més, hi va haver un seguit de indicadors que em van fer creure que tot acabaria tant malament com a València. El festival de targetes grogues, la majoria de les quals exagerades per un àrbitre de “caserio” (d’aquest caseriu nu me’n fiu) ens feia més vulnerables. L’entrada d’Etxebarria al minut nou, em va refrescar la memòria d’aquell partit de finals del segle passat, en que després d’un 0 a 1, com el de diumenge, el Bilbao va emparat-nos un partit amb un gol d’Etxebarria, assegut al terra i remtanat amb la mà, com un vulgar Messi.

Més córners

Els biscains, però, no feien massa por. Ho intentaven de la seva manera. Amb córners i pilotes penjades, si bé en el seu repertori actual, hi ha una banda dreta amb molta qualitat amb Iraola i Susaeta, que va passar a l’esquerre amb l’entrada de l’esmentat Etbevarria. Però va ser en un córner, quan Kameni va haver de fer la pífia de cada partit, deixant morta a l’àrea una pilota que va acabar al fons de la xarxa, després d’una rematada acrobàtica de Iraola, en funcions de golejador al minut 35.

D’aquí al final,només cal destacar, l’altra cara de Kameni quan va fer l’aturada del partit al minut 40.

En resum, una metamorfosi que cal ressuscitar i fer-nos creure a tots plegats que hi ha fusta per cremar, que som capaços de molt més i que l’any nou realment ens portarà un equip amb més orgull i pilota. No com d’altres que continuen depenent de la benevolència dels liniers pers aixecar els partits, com al 2008.

Setmana almeriense

Diumenge l’Almeria serà una altra història. Una història que només es pot escriure amb el domini de la pilota i els tres punts al sarró. No sé si el control de la pilota ha de venir donat per Gerardo Torrado, o si ja valen els homes que tenim. Abans la Copa del Rei, que ha d’acompanyar el nostre regal de reis, ja destapat en forma de cigne a San Mamès.

Contracrònica: Eugeni Rius