dimecres, 18 de març del 2009

Espanyol 3 - Mallorca 3

Empat enrevessat

Decididament, si a algú se li acudís fer una tesi futbolística, no podria prendre l’Espanyol com a referència, sempre que no fos per a protagonitzar l’excepció, que sempre confirma les regles. Possiblement altres teories que res tenen a veure amb el futbol se li podrien aplicar. Com aquella que busca una causa més o menys significant, per a responsabilitzar-la de tot un seguit de fets que es desencadenen. Fets no sempre negatius, es desencadenen després d’una decisió arbitral, encara que sigui en contra. A la primera part van desencadenar el caos. A la segona una mena de reacció només possible en el món del futbol, quan les ganes i la ràbia es donen de la mà per mostrar el millor d’un mateix. Una experiència que segurament va deixar sense paraules al més mediàtic de tots, el senyor “hohaveuvist?”


Paciència i esperança. 

El partit s’havia venut com una final. Una de les finals. De les moltes finals. El ser o ser d’un equip que no s’acaba de trobar. No es reconeix ni en el mirall, perquè des de la darrera vegada que es va veure bé ja fa gairebé 15 mesos, no s’ha tornat a identificar.

Per facilitar aquest retrobament, Pochetino tenia l’oportunitat de fer l’alineació que li donés la gana, perquè per fi podia comptar amb tots els seus efectius. Que no és poc.

 


La pilota no entra

Esplèndid! L’èxit semblava més a prop que mai. Amb tot i això, els primers compassos del van mostrar un Mallorca mossegador, i amb un Jurado molt actiu que feia anar de corcoll la defensa blanc i blava.

Molt aviat però, els blanc i blaus començaven a demostrar que si, que estaven al 100/100. Al minut 13 Tamudo es retrobava amb el gol. Un gol d’aquells que només li anul·len a l’Espanyol. Només aquest any al Barça, ja n’hi he contat 12 com aquest. Un orsai posicional molt lluny de l’àrea, invalidava un gol molt ben executat.

L’equip carregava,segurament en excés, a la banda del “fondon” Rufete. De tant en tant s’entrava pel centre, i en qüestió de 12 minuts, Tamudo en tres ocasions i després Rufete, erraven clares ocasions de gol. La sort havia donat l’esquena als blanc i blaus, i el seguit de despropòsits culminava amb el 0 a 1, quan Arango clavava una falta a la porteria d’un Kameni que feia la mitja estàtua.


Callejón

L’ansietat s’apoderava dels homes de Pochetino i d’aquí a la mitja part no feien res de profit. Només la lesió de Rufete i l’entrada de Callejón es podia interpretar com un símptoma de reconduir el partit.

La segona part va començar encara molt encallada. Sergio Sànchez no demostrava la punteria d’altres vegades. I Tamudo, conscient de la seva mala sort, va fer un control llarg a mig camí de Callejón que el va aprofitar per empatar el partit al minut 11 de la segona part. Dos minuts després Pochetino feia un canvi sorprenent. Posava Lola per un desencertat Luís Garcia, i paradoxalment a la jugada següent la defensa badava per facilitat el 1 a 2 a Kleber.


Collons

El partit es tornava a esbojarrar. Tamudo era objecte d’un penal, que l’arbitre no veia. Si que veia mala intenció en un salt angelical de Moisés, i el fotia al carrer. Semblava l’estocada final. No, l’estocada la posava Jurado, el millor del partit. Al minut 60, 1 a 3.

Però amb 10 i tota la ràbia en el joc desordenat, l’Espanyol aconseguia dos gols posant-hi collons. 3 a 3 final.

Un altra punt de no res, per esperar una altra final. A veure si a Pamplona ens disfressem de braus i superem “l’encierro” amb els tres punts que han de començar ja la remuntada si o si.

((Crontracrònica:  Eugeni Rius))