dilluns, 28 de setembre de 2009

Espanyol 0 – Xerès 0

Fluix, fluixet

Ni l’embranzida de la bombonera que dimecres passat va permetre aixecar un d’aquells partits que a Montjuïc es perdia si o si, ni el fet que el Xerès no li foti un gol a l’Arc de Sant Martí, van ser arguments suficients per tirar endavant un partit molt. Un partit amb un excés de passades horitzontals. El pitjor de l’era Pochetino, a casa, i en el que evidentment es va enyorar els veterans.

Els primers 10 minuts del partit va semblar que tot plegat seria bufar i fer ampolles amb el futbol alegre a què ens volien tenir acostumats. Amb tota seriositat es podria afirmar que si Callejón executa al minut si la millor jugada de la davantera blanc i blava, hauríem vist un partit molt diferent. Però també amb tota sinceritat cal reconèixer que l’Espanyol no va merèixer emportar-se el partit.

Doble 1

A l’equip se li va encomanar el joc gasiu dels andalusos, que no es va permetre ni la més mínima alegria, tot i la seva procedència indissimulable. Al llarg d’un quart d’hora llarg (del minut 11 al 27) l’equip no trepitjava l’àrea andalusa. La pilota arrencava del darrera amb lentitud i de la meitat endavant en mostrava imprecisa per un excés de velocitat. Verdú, el doble 1(11), no acabava d’organitzar aquell futbol que ens va enamorar a Riazor. Callejón tampoc acabava d’aportar amb la seva qualitat, el perill de les jornades precedents. Luis Garcia era a la banqueta i l’estona que va jugar no va convèncer.

La defensa i el porter van jugar una primera part molt plàcida, sobretot els darrer 35 minuts. I a la segona part la cosa no va canviar. Semblava que el Xerès estava més acorralat, però a base d’una pressió blanc i blava, que abusava dels canvis de joc de banda a banda, que tant bé van anar als gols de dimecres passat. Tot es perdia en el futbol horitzontal i amb canvis arriscats, que a peus d’un o altra, sempre es malmetien.

Canvi més descarat

Pochetino va intentar donar una volta a la rosca amb Luis Garcia i Ben Sahar, que finalment no va poder afrontar el Yom Kipur amb una alegria. Eren canvis comprensibles, però no prou arriscats. Després calia fer entrar a Javi Márquez, però no en un canvi natural, si no arriscant. Entrant per Roncaglia, i mostrar de manera descarada que s’anava a pelpartit. Possiblement, un canvi com aquest hauria estat tant benvingut pel públic, que s’hauria abocat encara més amb l’equip el darrer quart.

Poques oportunitats va acabar tenint l’equip. De fet a la segona part, va ser el Xarès qui va estar-hi més a punt, de no ser pels reflexes de Kameni. Ahir " excepcional " , amb l'ajuda del travesser, en la seva única intervenció.

Tornem a tocar de peus a terra. Evidentment no som tant temibles com a Riazor, ni desitgem, que tant figaflors com davant el Xerez. Com va passar abans amb altres equips, l’Espanyol passarà a la història d’aquests clubs com el que li va permetre puntuar en estrenar-se a primera. Pochetino ha de fer molta feina aquesta setmana per recuperar la confiança del grup, i començar a determinar com posa a la pràctica aquella combinació joves-veterans que va prometre fa uns dies. Jo també sóc dels que creuen que cal donar el timó als joves, però sense arraconar els veterans. Encara que sigui al darrer quart d’hora, hi ha veterans capacitat per aixecar partits com el d’ahir i s’ha d’aprofitar.

No aprenen

Acabar només amb un comentari més dedicat a la culerada. Des d’aquí sempre ens queixem del tracte desigual que els dos equips de la ciutat tenen en mans dels àrbitres i dels mitjans. El Weligton que ha agafat fama, ja va donar una classe magistral de barroeria i va encetar una tangana dimecres passat a Cornellà, i ningú en va parlar. Ves per on, ara l’han descobert......Van davant i juguen molt, però aquest tema no se supera.


Contracrònica: Eugeni Rius