dilluns, 26 d’octubre de 2009

Lluitar

Sevilla 0 – Espanyol 0



Mentre el cas Tamudo només existeix en els arguments dels que volen perjudicar la impecable trajectòria dels de Pochetino, no ens vam poder oblidar del tot el 23. El minut 23. Perquè si bé el públic del Sanchez-Pizjuán no va voler oblidar els records emotius que els inspiraven els minuts 16 i 21 de la primera part, el partit va viure al minut 23 de la segona part, un moment que podria passar a la història de les estadístiques futbolístiques per mèrits propis de Carlos Idriss Kameni, que en un sol minut va aturar quatre gols possibles, dos d’ells marca de la casa. De manera quasi miraculosa l’Espanyol no va perdre el partit. I de manera gairebé també miraculosa, no el va guanyar.



De les quatre baixes que presentava l’equip andalús, les de Luís Fabiano i Kanouté, no es podien considerar moc de paó. Estava clar que l’efectivitat de cara a porta del Sevilla, no seria la mateixa a què ens té acostumats. Era per això que el partit es presentava amb millors expectatives a les anunciades prèviament.



Onze Dunga’s

L’Espanyol vestia de groc com a Riazor, però en aquest cas no era “el Brasil” d’aquella meravellosa tarda. Més que onze Pelé’s, al camp hi havia onze Dunga’s. Onze Callejon’s que al primer minut es podien haver posat al davant, en una gran ocasió que Luis Garcia no va poder endollar.

Al minut 4 Kameni feia la pífia de cada partit, que en aquesta ocasió rectificava en una gran intervenció en la mateixa jugada. Va ser només un avís del que seria una gran nit del porter camerunès.

Les intervencions de Navas per la banda dreta de l’atac sevillà va aportar certa incomoditat a la reraguarda espanyolista.

L’àrbitre també tenia aquella clàssica intervenció en un partit de l’Espanyol. La ja clàssica del “ves a cagar!”. Però que mengen els àrbitres abans de xiular “contra” l’Espanyol? En un jugada amb poc perill dins l’àrea sevillista, Escudé enviava una pilota a córner amb el braç. Doncs ni córner, ni penal. Horrorós!



De la Peña

I Kameni començava a fer aturades impossibles, i la resta de l’equip amb una esperit de lluita que ja poden atribuir a “l’era Pochetino”, adormia l’atac andalús, i feien pensar que a la segona part amb De la Peña, tot era possible.



De la Peña, va sortir als pocs minuts de la represa. Ocupava al lloc de Nakamura, que segueix participant molt poc del joc perico. Verdú es col·locava en posició avançada, i de la Peña amb Moisés al mig.

Al minut 14, Pareja es passava de frenada i escombrava Capel. Rebia la segona groga i era justament expulsat. Inevitablement ens venia a la memòria l’expulsió de Forlín a la Vil·la-Real, i perquè no la de Moisès a Glasgow.

Roncaglia entrava per Verdú per assegurar la defensa, i de seguida en una bona connexió entre De la Peña i Luís Garcia, l’Espanyol era a punt marcar. Poc abans una altra connexió entre els Ivan’s, ens deixaven a la vora del 0 a 1.

Toc va patir, i de quina manera. Jiménez posava tants davanters com podia. Com a Vil·la-Real, semblava ben bé que Pochetino era sobre el camp posant ordre a la defensa en companyia del mariscal Jarque.



Minut 23

Passava el minut 23, amb totes les ocasions ja comentades i menyspreades a mans de Kameni. I com qui no vol la cosa es va arribar al darrer minut. Al precís moment en què Callejón va tenir la gran ocasió després d’una jugada d’atac blanc i blava. Si hagués xutat amb l’exterior del peu....llàstima. Quatre minuts i mig més de descompte, patir una mica més i empat final.

Que bé que s’assaboreixen punts com aquest i el del Madrigal! Com puja la moral i l’autoestima! Quina manera de mostrar que som un equip important d’aquesta lliga! Que segueixi tot així i que l’equip mostri la mateixa predisposició a la copa que comença aquesta setmana.

Crònica escrita per l'Eugeni Rius