dilluns, 19 d’octubre de 2009

Espanyol 2 -Tenerife 1

Nova Era

Hi ha jugadors que marquen època. És doncs de lògica pensar que, si com tot ho marca, s’ha acabat l’aportació de Tamudo, ha acabat una època. És de justícia reconèixer que mai se li podrà agrair prou el que ha fet. No és una exageració dir que, és d’ell la responsabilitat més gran. Quantes vegades hauria baixat a segona els darrers 12 anys? On seria l’Espanyol?

Afortunadament, el final de l’època coincideix amb un dels moments importants de la història del club, i en un moment en què Mauricio Pochetino està demostrant jornada rere jornada, que hi ha planter i joves jugadors que empenyen fort des de baix.

I l’aposta de Pochetino va estar de nou per la saba jove. L’aposta pel jovent que tant bon resultat li va donar a l’estressant partit de Vila-real, va seguir en una tarda que es presentava molt perillosa. El perill no era en el rival. Era en l’ambient que es podia respirar. Que es podria arribar a respirar si les coses anaven de tort.

Després d’un començament elèctric de Callejon, Iván Alonso marcava molt aviat un gol que feia pensar en una tarda més plàcida. Però si toquem de peus a terra i no oblidem que parlem d’un partit del “nostre estimat i patit” Espanyol, ser optimista era un frivolitat. I quatre minuts després Alfaro clavava una pilota gairebé imparable a la xarxa de Kameni. Un xut d’aquells durs i secs, que bota dins l’àrea petita i fa estèril qualsevol estirada del porter.

Com un glaçó precipitant-se esquena avall, l’avís era un retorn a les angúnies. El que dèiem, era l’Espanyol.


Amable Tenerife

Certament, l’equip va trigar molt a treure’s aquesta angúnia de sobre. Davant, el Tenerife es mostrava com un equip amable, que deixava jugar, sense abusar del futbol subterrani dels equips més modestos. L’Espanyol, es mostrava exageradament ensopit, tot i “l’amable Tenerife”.

No va ser fins als deu darrers minuts de la primera part, com si es tractés d’una ventolera, que l’equip es va tornar a mostrar perillós. Molt perillós. Iván Alonso i una magnífica falta de Pareja a l’esquadra, van poder donar pas a nous gols, però la fortuna va esquivar els colors blanc i blaus.


Os pedrer

El bon futbol s’havia encomanat, i la segona part va continuar,tot i les tres ocasions que el davanter canari Nino va desaprofitar. La millor notícia va estar l’entrada al camp de Fernando Marqués. Senyors quin fitxatge! Encara no li coneixem la fesomia. D’ell,només teníem a la memòria el llarg tatuatge que li recorre el braç esquerre fins no sé on..., llegendes urbanes que hem llegit sobre ell i un parell de curses per la banda esquerra que ens va obsequiar a l’amistós de Montilivi.

Li vaig sentir dir a un afeccionat “hem canviat un “killu” per un “kinki”....”

Os pedrer! Quin jugadoràs! Esperem que Pochetino continuï prodigant amb valentia l’alineació d’aquesta perla.

Abans de començar el seu recital, deixeu-me que us expliqui una d’aquelles jugades que continua omplint capítols en l’estranya relació del nostre club amb els àrbitres.


Un cap i dues cames

Alonso era a punt de marcar de nou, quan el darrer defensa de la línia canària, el va placar a un pam de l’àrea. Quan tots ens fregàvem les mans amb la més que clara expulsió del defensa, ens trobem amb una targeta groga pel pobre Alonso. De pena.

Però centrem-nos de nou amb l’alegre joc de Marqués. Corria el minut 59 i Marqués corria banda fins centrar la passada de la mort, que Alonso afusellava a la xarxa. Golàs! Alonso qui jugadoràs! Algú em sabria explicar perquè un home que la toca i afusella tant bé amb les dues cames, que salta i remata de cap amb tanta eficiència i que lluita tant ben col·locat sobre el camp, ha passat fins ara de puntetes per la història del futbol?


Rotllo Kameni

Marqués i Alonso van ser les grans estrelles de la tarda, en un equip amb la dosi de lluita de sempre i amb les imprecisions dels sempre irregulars Pillud i Roncaglia que van combinar excel·lents intervencions, amb badades que els deixen a l’altura de Kameni. En podríem dir el “rotllo Kameni”. És a dir, una gran pífia per partit. Ens hi haurem d’acostumar.


En definitiva una bona manera d’acabar una pèssima setmana, amb un final per resoldre. Sóc dels que penso que Tamudo pot aportar encara bons minuts, i també dels que penso que encara té edat per anar a arreplegar uns bons euros/petrodòlars a països exòtics. Cal que uns i altres decideixin quina és l’opció. No és bo que els jugadors xerrin lluny de la gespa. I com sempre passa en aquets casos, m’agrada creure que la culpa és d’aquesta espècia a extingir, anomenada representant. O ho arreglen al marge del representant i s’acaba tot bé, com hauria de passar en un club civilitzat, o se li ha d’ensenyar el camí de la porta. Seria una llàstima.


Però centrem-nos en el moment esportiu. Els onze punts sumats fins ara i les cinc jornades sense perdre, ens fan ser moderadament optimistes. Al Sànchez Pizjuán no s’hi guanya sense Cristiano. Desconec la filiació religiosa dels nostres jugadors. Tocarà patir. Caldrà treure pit i demostrar fins on pot arribar aquest equip.

Si mirem la classificacció, la cosa pinta prou bé, i escarbant a la part baixa podem tornar a destacar la bona educació i tarannà de Pochetino, perquè en boca d'un maradona qualsevol, la situació del seu amic Valverde a la cua seria per deixar anar un improperi maradonià....

((Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius))