Treball

Espanyol 1 - Sporting 0

El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.

I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.

Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.

I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.

I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius