Sense intensitat

Espanyol 1 – Racing 2 A mesura que s’acosta el final, el tòpic assenyala partits que han quedat ben qualificats per la història. Ni ha uns que es coneixen per una defició, que assenyala que cap dels dos equip es juga res. I no sempre és cert. En teoria el Racing encara no ha sumat tot el que necessita per salvar-se, i l’Espanyol per més que encadenant derrotes continuï en zona europea, tampoc té res fet. I encara que no sigui així, l’Espanyol ja porta varies jornades amb aquesta sensació, que traspua per més que es vulgui dissimular. O es posen les pil·les, o Pochettino i els seus perdran crèdit. El Racing semblava d’antuvi un rival fàcil. Si no fos perquè ha guanyat tantes vegades a Montjuïc, i que fins i tot l’any passat va golejar. A Cornellà, hauria semblat pur tràmit. No es pot dir que sigui un equip que espanta ni pel seu nom, ni el seu amo hindú, ni el seu bon entrenador, ni evidentment els seus jugadors. Pinillos, Colsa o Munitis, semblen una alineació del segle XX, i en companyia de Kennedy formen la Penya de l’alopècia galopant. Tenen Dos Santos i un Cisma, per a no creure noi en favors divins. Compten amb Torrejón, que tant ben aprofitat hauria estat per un equip amb tants defenses lesionats i traspassats. I els tenim sempre presents quan es repeteix aquell rumor tant escoltat, que indica que a Ivan de la Penya li hauria agradat acabar la seva vida activa allà. Ja hem fet tard..... Avorrida L’Espanyol, presentava un equip,amb les altres de Javi Márquez i Dani Osvaldo, tot un plus. Tot un plus, si hi ha ganes de jugar. Ben aviat es va veure que la cosa seria avorrida. No valia la pena que Osvaldo fos al camp. No li arribaven pilotes. Era el clàssic “rotllo” de partit, adornat amb una lesió més dels nostres. David Garcia queia, per a seguir sumant punts a l’infermeria. I com qui no vol la cosa, Cisma obrava el miracle, fent unes mans “made in Duscher” dins l’àrea. Osvaldo donava mostres de la seva qualitat executant la pena màxima, d’una de les maneres més boniques que mai s’han vist. Quedaven deu minuts per a la mitja part, i jo ja hem feia pagues d’arribar igualats al descans. Imaginava una esbroncada monumental del Poche i reacció a la segona part. Llàstima, perquè l’esbroncada hauria estat “balsàmica”. Rumio Fa dies que rumio, que si els rival observen el video del dia del Mallorca, podríem perdre cada diumenge que juguèssim sense intensitat. Al Racing no li va caldre massa floritura. Va remuntar, quasi, sense voler. La manca de intensitat era en totes les línies, i en dues jugades bombades sobre l’àrea la defensa va anar a disputar-les sense fortuna en la primera instància, per a tot seguit desentendre’s de la jugada. I si et desentens d’una pilota dins l’àrea, a l’equip contrari n’hi ha onze que hi fan oposicions. 1 a 2. Encara no hi ha res perdut. S’ha perdut molt, i encara es pot perdre més. Sobretot, si falta intensitat. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius