Tot igual. Quasi igual.

Espanyol 2 – At Madrid 2 La línia testicular recuperada en el joc de l’Espanyol a Alacant, és la línia a seguir. Després de mil entrebancs perjudicials per la marxa de l’equip, només queda el que queda, i si això es reforça amb aquesta actitud es poden sumar els punts que manquen. Perquè amb amb la lluita exposada en els dos darrers partits, l’equip podria estar una dotzena de punts per damunt d’on és. I tant que si. Tots els partits de casa, d’aquí fins el final, es venen com a finals. I en realitat, ho són. Sumant els punts se salva bé la temporada. La reacció possiblement arriba tard. Però jugant així en tots aquests camps on hem regalat punts i a casa contra Mallorca i Racing gairebé seriem a la xampions. Javi Márquez no era del tot a punt, i per tant calia deixar-ho tot en mans de Verdú. El cert és que la companyia de Javi López és extraordinària. Un èxit més del planter blanc i blau. I en van uns quants. Veient el seriós marcatge d’Amat sobre el Kun, te’n adones d’un altra. Però la mala sort sempre s’associa al nostre equip. Passi el que passi, no ens traiem el malastruc de sobre. Dos gols visitants, dos regals desafortunats. Mala sort,i a córrer. Córrer per a remuntar. I es va remuntar. La connexió Verdú-Osvaldo va ser impecable i es van salvar els mobles. I qui sap si la mala sort, no es va dissoldre dins el camp. A la graderia, Ferguson exercia d’espia. Diuen que per a veure a De Gea. Encara sort que no jugaven Marquez i Baena, perquè em temo que a la llibreta de l’anglès, més que detalls de Gea hi deu haver anotacions de Kameni, Amat, Verdú i Osvaldo. Només faltaria això. Només tindríem sort que s’enamorés de Callejón. Ja es hora que la directiva escolti les ofertes per aquest home que segueix força desconcertat al camp i al voltant de les ruletes del Casino de Barcelona, on tant sovint hi fa la mona. En una afició tant poc recomanable per a un futbolista jove, per més calers que guanyi, per tant poques hores d’esforç. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius