dilluns, 17 d’octubre de 2011

La polivalència del totxo

Rayo Vallecano 0-Espanyol 1

Tot i l’evidència, i la universalització de la crisi del toxto, hi ha excepcions que confirmen -o no- la regla. Quan al totxo se li busca utilitat com sigui, hi pot haver sorpreses. Superant-se a si mateix, i al seu mestre Clemente, Pochettino ens sorprenia fa 15 dies donant tota confiança a Romaric a la posició de mig centre. Aquell dia ja vam advertir que havia lluït més que altres vegades, sense atorgar-li massa mèrit.

La polivalència del totxo es va fer encara més palès quan Romaric va situar-se de davanter centre. I és que vosaltres no vau veure jugar Amiano?

Jugar el matí, no és el més apassionant que li pot passar a un Espanyol que genera tants dubtes. L’horari del futbol minoritari, és sempre associat a equips de barriada. Només recordo haver assistit una vegada a un partit matinal a Sarrià. Era a mitjans dels setanta, el rival era l’At. Madrid, i el motiu no el recordo. Em sembla que era una data significada del Nadal o Setmana Santa, d’aquells que s’acostuma a dinar tard i amb sobretaula infinita, i no feia gens avinent jugar a la tarda. Crec que vam guanyar un a zero, i la figura del partit va ser aquell mig campista de banda esquerra que l’afició anomenava “correcamins” i tenia per nom Josep Manuel Casanova, fins fa poc responsable del futbol base del club.

Arreplegats

Pochettino presentava una alineació que confirma i marca tendència. Arreplegament i muscle. Només hi faltaven Raúl Rodríguez i Galan, per a mostrar-se més defensiu. Romaric de mitja punta. L’alineació de Màrquez, Verdú i Àlvaro era tota una concessió al bon gust. L’única.

Davant un equip que, no m’estranya que jugui als matins, ja que exposa un joc més propi de categoria regional que no pas galàctic. En 93 minuts no va xutar a porteria. L’Espanyol no havia de tenir cap problema defensiu. Encara menys amb tants defenses. Amb tot, li va costar arribar a l’àrea contrària. I encara rai, perquè un de les poques vegades, a cinc minuts del descans, Dídac era objecte d’un penal clamorós, en ser escombrat per a un defensor. I a canvi, només es va aconseguir una targeta groga per a Javi Màrquez.

Killer Romaric

I tot i no passar nervis, Pochettino no les tenia totes. Als poc minuts de la segona part, va fer la pensada de retirar Àlvaro. I no va ser per a posar Pandiani. Va ser per a fer entrar Rui Fonte, encara molt verd, i posar Romaric de davanter centre. A veure, si Amiano va fer una bona carrera jugant de davanter centre, perquè no hi pot jugar Christian Koffi Romaric? Val més en punta, que no pas de central. Perquè l’altra totxo de la llegenda espanyolista jugava de central – recordeu Mino- i era de pena.

I si, fent honor a l’estratègia del de Rosario, pocs segons després Romaric marcava el gol del partit, com si fos un killer, qui se’n recorda d’Osvaldo? Molt bé Romaric! Es va passar de no jugar a res, a fer els millors minuts del partit davant un Rayo que necessitava obrir-se. Tamudo mal assistit, no aconseguia fer perill. L’entrenador local, veient l’armadura defensiva dels de Cornellà, va fer tres canvi ofensius, per a no res. Tot i que l’Espanyol anava reculant poc a poc, fins a fer-nos patir els cinc darrers minuts, el Rayo va ser incapaç de res.

Vine a sopar!

Tres puntets, que venen a eixugar la derrota del dia del Madrid, i que han de carregar de moral aquest equip que viu del dia a dia. Ara de la meitat endavant, la setmana vinent de la meitat enrere. A veure si dissabte a Santander s’hi va amb ambició. Ambició doble, sumar i esfondrar un rival dels del darrere. Jugar amb alegria i ganes de marcar, encara que juguin onze defenses. Prendre aquella ambició que se li suposa a un equip que no vol problemes. Estic per a convidar un dia d’aquests, a casa,a sopar Pochettino, per a ensenyar-li els partit que el meu fill juga a la PSP. Resultats com Llevant 0 - Espanyol 9; Saragossa 1- Espanyol 5; o Espanyol 4- R. Madrid 0, són tot un exemple de joc ofensiu. Vine a sopar!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius