diumenge, 29 de gener de 2012

La sort dels eliminats

Espanyol 1 – Mallorca 0

Com podríem dir en un mallorquí salat: S'Espanyol va rompre es malefici de sa Copa. I posats a trencar, aquest inici d'any, els blancs i blaus han deixat enrere aquell mal astruc i pèssima profecia d'alguns vidents que ja s'han pres per costum d'advertir que l'Espanyol no suma un punt passat reis. Sis partits sense perdre són una bona resposta dels de Pochettino, que d'alguna manera o altra ho han d'estar passant malament després de la desfeta de Miranda i les lesions que condicionen tot el futbol d'atac.

No deu ser gens fàcil tornar a la feina després d'haver fet el més estrepitós dels ridículs a l'eliminatòria de Copa. Una feina, més psicològica que res, els ha de tornar a posar a punt. La rumorologia sobre els fitxatges, més que necessaris, per afrontar la segona volta, també despista.

Amb tot això l'equip va sortir molt travat. Un futbol que no anava enlloc, amb Rui Fonte al lloc de Thievy, i només una gran passada de Romaric a l'espai, que Rui no va endevinar a segur la seva ratxa d'haver marcat en els tres darrers partits, va estar un avís. Poc després el Xori Castro feia de les seves, i Kiko responia amb la solvència demostrada des que és titular.


Visca la sort

Però la jugada clau i més tonta del partit -i gairebé de la temporada- posava el 1 a 0 al marcador. Weiss intentava buscar el perill a l'àrea contrària i era desplaçat de mala manera per un defensor que va tenir la mala sort de topar amb Aouate, quan aquest ja tenia la pilota, i se li escapava. L'espavilat eslovac l'aprofitava i marcava davant la incredulitat de tiris i troians.

I poca cosa més a la primera part, l'equip va seguir jugant a no res per arribar amb l'avantatge al descans.


I més sort

Sense temps a demostrar diferents intencions de l'un i l'altre equip, la segona part va tornar a començar amb una mostra de la sort que l'Espanyol va tenir a la nit. Rui s'internava per a marcar el segon i Aouate li prenia la pilota. L'arbitre la va cagar del tot, entenent que havia fet falta, quan en realitat el contacte havia estat posterior a la pèrdua de pilota. Com darrer defensor, era expulsat. Els illencs quedaven amb 10.

La falta era ben executada per Weiss i s'estavellava al pal, el rebot no va ser aprofitat per tres vegades. Raul i Rui Fonte feien tres “mistos” consecutius. Per sort dels mallorquins, a prop no hi havia pólvora, i la cosa no va passar d'aquí.

Caparrós, també tou per l'eliminació de copa, va ordenar els seus atacar sense complexos, i en realitat van completar un segon temps amb 10, immensament millor que els primer temps amb 11. Pochettino va voler aprofitar la circumstància per a guanyar en possessió, i posava Cristian Gómez en el lloc de Forlín.


El partit va entrar en una fase, en què li vaig perdre l'atenció. A casa hi havia coses més importants i vaig estar preparant uns llobarros per a enfornar. No me'n vaig adonar de gran cosa. Galan deuria fer un seguit de les seves pífies habituals, i el públic es va començar a posar amb ell. Xiulets i algun aplaudiment de suport, mentre el Mallorca anava ganyant terreny.


Efecte Kiko

El meu següent contacte amb la realitat futbolera de la nit, és la visualització d'un immens partit de Kiko Casilla, que va aturar alguna pilota inceïble. Més tard i uns quilòmetre més al sud, es va poder constatar que n'hi ha una colla que dimecres es van enriolar tant amb la nostra desgràcia, que deuen estar ennuegats i s'han apuntat als empats. Els hispano-suïssos ja tenen el Madrid a set punts. L'Espanyol continua en posicions europees i la setmana vinent té un difícil enfrontament a San Mamès. Hauria estat bonic jugar-hi tres vegades seguides amb els biscaïns, però el somni de la Copa, es va acabar a la riba de l'Ebre.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius