El que segurament ha estat el jugador més destacat, Wakasso, encara no ha tornat i queden dies. Els que segurament van ser els homes més destacats del darrer partit, tampoc hi eren. Però, sense Wakasso, sense Víctor Sánchez i sense Cristian Stuani, també es pot jugar -si se'n hi pot dir jugar- i guanyar.
És un futbol maquiavèl·lic. Els inicis de temporada amb Pochettino tampoc es pot dir que fossin preciosistes. És el que ara toca, i tant de bo duri. Qui sap si quan estiguin més tranquils, fins i tot arriben a fer tres passades seguides. Qui sap si Forlin portarà uns bons frens de disc.....
Tot és suposar, però la realitat és la d'Aguirre i mentre sumi punts tindrà sempre la raó. Ja fa dies que li reconec l'habilitat de sumar sense jugar. I de mèrit, en té.
La seva proposta del vespre era Forlín al mig centre amb Baena, i Rui Fonte -jo el feia extingit amb Pochettino- a la banda dreta. Embolica que fa fort.
Retrobament
I el partit va començar amb aquella coneguda sensació de no jugar a res, i amb alguns d'aquells acaronaments que temen en el pitjors des seus imaginaris, les parelles en els seus retrobaments.
Forlin i Marquez es retrobaven....i van anar a trompicons. Hòstia va, hòstia ve. Sort que metre tant passaven coses, com un penal que l'àrbitre es menjava dins l'àrea illenca, i sobretot una falta a prop de l'àrea, que Simao executava magistralment. Alguna cosa ha de fer bé el portuguès. Coses que no costin esforç...
Lo de Simao era el 1 a 0. Era el minut 17, i si voleu que us sigui sincer, vaig pensar que seria el resultat final. Aguirre, segurament també.
I si no fos que Hèctor Moreno, li regalés l'empat a Giovanni, podria haver estat així. I si Moreno, en lloc de mexicà, fos de Badalona o Santa Coloma, se'n aniria de pet a la banqueta. 1 a 1.
Forlín i Marquez seguien agafats de la maneta. Les curtes distàncies tenen això. Marquez engaltava un refús fora l'àrea, a la sortida d'un corner, i després de fregar en Forlin, entrava a la porteria de Kiko. 1a2.
Se'ls veia abandonant tots dos abraçadets del camp a la mitja part.
Tiesosterona, i avall.
La reacció d'Aguirre, no coneixia de romanticisme. Calien sensacions més fortes. Més tiesosterona. Rui Fonte no li servia i va fer sortir un dels homes als quals no n'hi perdona cap. Possiblement la darrera oportunitat per Longo. I “l'spaghettinni” la va aprofitar. Molt ben aprofitada. Juntament amb el “quillo” Jlópez, van ser els que van sacsejar l'equip. Els millors.
La reacció no va ser immediata al marcador. Va ser el joc. Com una onada que no va trobar resistència. Si a l'Ono Estadi, i sobretot al camp del Llevant, va ser l'Espanyol de Pochettino, el principal causant, a Cornellà va ser la reculada de Caparrós la que va posar més fàcil la remuntada.
El gol s'ensumava. Hi havia dosi de dramatisme amb la lesió del porter Aouate. El dia que totes les notícies de la “culerada mediàtica” es feien ressò d'un vaixell on les rates surten una a una, l'anomenat “successor de V.Valdés” entrava al camp. Ruben Miño és igual de xuleta que Valdés, però li queda ofici per aprendre. Un al·licient més.
Una jugada afortunada propiciava un penal a favor. Una jugada per resoldre, a l'abast de la sang freda de Verdú. Gol. 2a2, al minut 22. El geni de l'Eixample posava en evidència el porter xuleta. Ni lin diguei Miño, digueu-li “niñatu”.
Tsunami blanc i blau
La reculada balear, venia acompanyada d'un contagi de l'estil Forlin. Pina repartia cops de colze amb permís de Clos Gómez. Luna, no tenia la mateixa sort i era expulsat. Quedaven 10 mints més el temps acumulats per la pèrdua de temps en la substitució dels porters mallorquins. La jugada, donava més ales i l'onada agafava entitat de tsunami. Aquella situació marítima que pot amb tot. Aquella història del mariner que arriba a port, i posa el peu a terra sabent que aquella nit sucarà.
Atac amb diversos xuts, rebot, xurro, i a dins. 3a2. Decisiva intervenció dels laterals. A Capdevila l'hem vist molts anys resoldre dins de l'àrea. Trobo a faltar la jugada amb la samarreta espanyolista. La d'aquest partit contra el Mallorca s'hi va assemblar. Ell no la va fotre dins, Jlopez tampoc, però el rebot va anar a un Baena, també molt lluitador, que va fer el gol.
L'11 contra 10, semblava decisiu, si bé dues clares ocasions de cada equip podien haver mogut de nou el marcador. Els tres punts crucials, es quedaven a casa. Els tres èxits consecutius a casa, fan de l'Espanyol un equip que va cap amunt i s'allunya del pou. Com hauria de ser. Propera estació, Saragossa!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada