dilluns, 11 de març de 2013

Acció de pit i cuixa

Rayo Vallecano 2 - Espanyol 0


 Un canvi inesperat en la fesomia de l'equip d'Aguirre, les darreres jornades, ha suposat una major vulnerabilitat, i una menor eficàcia davant de porta. Tres partits, zero gols. I és que el problema rau en què amb prou feina s'ha inquietat la porteria contraria.



 I és que alguna cosa deu passar, o el "manito" està una mica confós, quan d'entrada veus l'alineació. Us explicaré l'anècdota... em vaig incorporar a la transmissió televisiva amb un parell de minuts de retard i vaig observar l'alineació de Cristian Alfonso. Tot solet, vaig intentar esbrinar en el lloc de qui jugava.


No! Verdú no!

 Vaig haver de donar unes quantes voltes al cervell i observar unes quantes jugades per a encertar. Feu-vos càrrec que en cap moment em vaig imaginar que fos Verdú, ni evidentment Kiko. Vaig anar un per un, i no ho entenia. Jugàvem amb 12? Evidentment no. Vaig trigar a assabentar-me del "sacrilegi". No! Verdú no!
 Doncs sí. Sense Verdú. No érem nosaltres. No ens reconeixíem del tot. Objectivament la impressió tampoc era dolenta del tot. D'entrada es van forçar tres o quatre córners. Es pressionava a dalt. I al minut 8 el globus es punxava. Colotto deixava entrar amb excessiva educació Leo Baptistao per la part dreta de l'àrea. Seria una mena de "pase de pecho" del mon taurí. Davant tanta amabilitat, Baptistao va centrar i dins l'àrea petita amb la cuixa rematava Chori Domínguez. 1a0. Una acció de Pit i cuixa, i als pericos no se'ls aixecava res. Realment l'Espanyol va estar força passiu. Només destacava una mica de pressió, i no pas a l'entrecuix. La sortida de pilota dels madrilenys va ser perseguida i en ocasions amb encert, però no es completava l'acció.


Més canvis de look

 Les poques ocasions de gol van ser pel Rayo, i la resposta era sempre de Kiko, amb intervencions força encertades a la primera part. No semblava que el canvi de imatge li anés del tot malament, com havia passat amb la màscara d'Stuani. Kiko es va presentar a Vallecas afaitat.
 Un altre fet força desencisador va ser l'acumulació de targetes grogues. Stuani, Víctor i Simao arribaven ja amonestats a la mitja part.
 Evidentment a la segona part entrava Verdú. I també ho feia Wakasso. Llàstima que no fos Simao el substituït. Sort que Simao no jugarà a Màlaga. No hauria aguantat, poder fer sobre el terreny, una comparació amb els també portuguesos Duda i Eliseu, que són entre els meus jugadors favorits del campionat.
 De manera més o menys tímida, l'equip va començar a generar força jugades més, que tenien cert perill, si ho comparem amb la ineficàcia del primer temps. Una fase de joc, només enterbolida per un parell de cagades de Kiko amb la pilota al peus, i finalment una baixada de tensió defensiva en el gol de Piti al minut 76.
Quedava un quart d'hora i ja no hi havia opció. L'efecte Aguirre se seguia desinflant.
El Rayo va demostrar ser quelcom més que un equip de barriada amb jugadors amb només tant de tercera divisió, com "Piti, Tito, Chori i Leo, cuatro futbolistas del montón"


Màlaga, ben difícil

 I el tema és preocupant si tenim en compte que cada dia ens acostem més a aquell moment de la temporada en que els equips no regalen res, perquè tothom necessita passar del 41 punts, i per tant si renunciem al que havia caracteritzat el joc fins ara, podem fer salat. Màlaga no serà un lloc fàcil on treure quelcom de positiu, si no tenen ressaca europea.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius