Espanyol 2 Getafe 0
No devia ser l’únic que tenia la mosca al nas. La venda per quatre xavos de Moises i Pareja, encara em sembla temerària, i encarar una nova temporada amb l’única fe en la consolidació de les joves promeses és molt arriscat.
L’estrena davant el “coco” Getafe, no era una feina fàcil. Sort que venien cansats de la UEFA, i que sense complexes els de Pochetino van sortir des del primer minut a buscar els tres punts que ens havien de situar a -37 de la salvació.
La mosca s’enfilava més al nas quan es podia veure al “nostre” Pareja a la grada de visita, i els de Michel amb ParejO a la davantera. Tot una prova de foc per la defensa novella Galan-Víctor. En realitat els madrilenys no els van posar gens a prova, i tret d’alguna badada i imprecissió en la passada que es pot pol·lir amb el pas dels dies, només se’ls pot criticar la mala sort de Galan en el gol que es va fer a la pròpia porta. Parejo també en va ser còmplice quan va errar tot sol davant de porteria amb el cap.
Però d’angúnies, poques. Ben aviat la combinació dels mig campistes, amb els mitja puntes i Oswaldo, era fluït i perillós. Oswaldo anava un pèl precipitat buscant el primer gol de la temporada, que més tard arribaria per partida doble. En una ocasió la precipitació va ser de Verdú, que va malbaratar una pilota que anava pintada per al killer.
Córners tàctics
Ustari, el porter que s’assembla a Rafa Nadal, anava resolent la feina. Però de preocupat en devia estar. L’Espanyol, escarmentat dels gols de córner rebuts la temporada passada, ha tingut la magnífica idea d’assajar els córners. I és que quan pugen al remat Galan, Forlín i Víctor, per acompanyar el killer, la situació crea incertesa en el rival, i llavors es pot provar de fer altres coses com enviar “folhas seques”, a l’esquerra prodigiosa de Javi Màrquez, o a d’altres canoners com Verdú. Al darrer partit contra l’Osasuna ja ho va provar Forlín, i contre el Geta Marquez i Verdú van ser-hi a punt.
Abans de marcar, Gavilan va posar a prova a un inspirat Cristian Àlvarez. Però de seguida, Verdú feia la seva primera intervenció genial del partit, en robar una piloa al mig de camp, que va habilitar un ràpid contraatac per a Callejón, que generós com pocs regalava el 1 a 0 a Dani Oswaldo.
L’equip entrava en una borratxera de joc de vertigen. El primer d’emborratxar-se de pilota va ser Callejón en una jugada del segell 2010-11. L’equip s’agradava a si mateix i agradava a l’afició. I en aquest esplendor, poc abans de la mitja part, Calljeon va intentar de fer aquell gol impossible que va intentar Pelé, a Mèxic 70, quan Mazurkiewic li va sortir a la desesperada i va intentar el dribling pel costat invers a la lògica intel·lectual futbolística. Callejón tampoc ho va aconseguir.
Atac i preciosisme
A la mitja part, vaig seguir aquell costum de molts futbolistes, sobretot a l’estiu. Vaig prendre una dutxa, i va ser un bon presagi, ja que els color blan i blaus dominen al bany de casa. Material sanitari, antilliscant, cortina, tovalloles, sabatilles…..La mala notícia la donava com sempre Catalunya Ràdio, passant olímpicament de Cornellà, per anar al Sardinero per comentar el futur. Vergonyós!
La segona part, d’entrada, començava seguint els presagis. Atac i preciosisme. Insistència sobre l’àrea. Arribava el 0 a 2, després que Verdú rematés un córner amb el peu, i el rebuig d’un defensor, el killer feia el 2 a 0.
Sense arribar a tenir por de l’empat, s’arriba al 2 a 0.
Però la sensació durava poquíssim, quan víctimes de la mala sort sempre lligada a l’equip, Galan feia una pífia inesperada i posava una centrada sense perill dins la porta pròpia. Era regalar números per a la remuntada als madrilenys.
I ho van intentar.
A patir
Pochettino no en semblava massa conscient, i feia sortir Dàtolo, per a una mena de lluïment de difícil execució.
Primer en una jugada embarbollada i després en un pal de Colunga (quin fitxatge!), van estar a punt d’empatar. Hauria estat injust,però molt propi de l’Espanyol.
Callejon rebia entrades mereixedores d’expulsió, i no passava res. El Geta a l’atac i l’Espanyol a la contra, era més perillós. Oswaldo era apunt de fer el tercer, poc abans d’aconseguir-lo Dàtolo, abans del xiulet final. 1 a 3.
Adéu Kameni?
Tot i el patiment, bona sensació. D’un equip que sembla prou consolidat, tot i els debutants. Que amb Marquez i Verdú acarona la pilota. I que a més comptarà amb Duscher, Sergio G i Dàtolo per a fer un onze potent. I qui sap si un central. Però que sigui bo de veritat, perquè de promeses en tenim per donar i vendre. Tota una sort.
I qui sap si després dels tres punts, aprofitaran per a vendre (qui sap si malvendre) Kameni.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Amb la mel als llavis
R. Madrid 3 Espanyol 0
Semblaria increïble, que una vegada més una golejada en contra es pogués justificar per una actuació arbitral desastrosa. També que algú imaginés que un equip que per 3 a 0, pugui tenir alguna opció. Però indiscutiblement en els moments en que començava a semblar que la cosa es posava a punt de caramel, per a poder aprofitar-ho i aconseguir un bon resultat, va aparèixer el clàssic àrbitre. El clàssic arbitratge de quan un modest s'enfronta a un "milionari". Penals, expulsions i/o qualsevol altra circumstància que desequilibri la igualtat, en favor del gran. Fóta't!
Voldria abans que res disculpar la meva poca traça en fer de Nostradamus, quan va acabar el partit de dissabte passat, i dir que per primera vegada l'equip acudia a un cita contra els grans sense baixes significatives al sistema defensiu.
De baixes n'hi havia moltes, tantes que Pochettino es va témer un arbitratge clàssic que encara ens deixés més "en pilotes" per al partit següent. I va fer bé, molt bé en reservar Víctor Ruiz.
Valent i valents
Va estar valent posant de començament Manu Molina, però és que Pochettino no tenia ningú més.
I aquesta valentia es va encomanar en es seus homes, que van sortir al camp a plantar cara. I és ben cert que fins que el marcador no es va posar a favor del Madrid, va poder fins i tot posar-se pel davant en un xut errat per Callejón. També fins que no va posar-se pel davant el Madrid, l'arbitratge va ser prudent i bo. Fins si tot cal destacar la jugada del minut 22 en què Marcelo es va deixar caure a l'àrea blanc i blava. Per un moment vaig tenir allò que ara en diuen un "dejà vu". Vaig reviure un partit que vaig viure des de la mateixa grada del Bernabéu a principis dels 80, en que Stilike va fer encara més "cuento" que Marcelo i l'àrbitre va pitar com quasi sempre penal contra l'Espanyol. L'equip blanc i blau guanyava i va acabar empatant.
En aquest cas Clos Gómez va veure-ho i va sancionar amb targeta al brasiler.
Però a partir d'aquí, tot va canviar perquè en la següent oportunitat que va tenir Clos per enfastiguejar als blanc i blaus va pitar una falta dubtosa a la posició preferida per CR7 per als llançaments. Allà mateix on la jornada anterior ja va marcar amb l'ajut de Pepe. La va llançar igual esperant en aquest cas l'ajuda de Luis G, però aquest es va protegir la cara amb les mans. Penal i targeta. CR7 fa "paradinha" i li fan repetir un primer llançament que entra. El segon també 1 a 0.
Per moments semblava que el Madrid se sentia còmode amb el 1 a 0, però aviat es va veure que l'Espanyol continuava viu, i abans de la mitja part, Sergio G era apunt de marcar en una passada del seu "germà" Luis.
Sortida esperançadora
La segona part va començar encara millor. Mourinho vol fer veure que estima el futbol i fa sortir els seus defenses del darrere amb la pilota controlada. Però, no en saben prou.... i l'Espanyol això ho va comprovar en repetides recuperacions de pilota en zona perillosa que van propiciar jugades d'atac i fins i tot una claríssima ocasió que Verdú va malbaratar. En dues de les jugades, Pepe perdi els papers en intentar aturar Callejón i rebia dues targetes en poc minuts que el van posar camí del vestidor.
Era el moment. la cosa estava a punt de caramel per a girar el partit. Un minut després, es va produir aquella jugada que ja havien retransmès en roda de premsa els entrenadors ploraners de la lliga, els dies abans. Un defensa fa un falteta a un crack, i la cosa es magnifica. Galan que havia estat excepcional fins aquell moment va fer caure CR7 amb la cama en què es recolzava el defensor (imagineu la "violència de l'agressió") i era injustament expulsat.
L'Espanyol va perdre els papers davant la injusta percepció arbitral. Tot i jugar 10 contra 10, els catalans semblaven "handicapats" i es van succeir un seguit de oportunitats de gol que el Madrid no va desaprofitar fins arribar al 3 a 0 final.
Sense Forlin
La premonició de Pochettino es va complir, i un Forlín embogit era expulsat en protestar cadascun dels dos gols de la segona part. Protesta cínica, contestada amb la màxima expressió de cinisme per part de l'àrbitre.
Ara cal tornar a confiar en Cornellà per sumar diumenge tres nous punts. No sé qui jugarà, però si baten el coure com a Madrid, contra Osasuna han de tornar a sumar tres punts.
contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Semblaria increïble, que una vegada més una golejada en contra es pogués justificar per una actuació arbitral desastrosa. També que algú imaginés que un equip que per 3 a 0, pugui tenir alguna opció. Però indiscutiblement en els moments en que començava a semblar que la cosa es posava a punt de caramel, per a poder aprofitar-ho i aconseguir un bon resultat, va aparèixer el clàssic àrbitre. El clàssic arbitratge de quan un modest s'enfronta a un "milionari". Penals, expulsions i/o qualsevol altra circumstància que desequilibri la igualtat, en favor del gran. Fóta't!
Voldria abans que res disculpar la meva poca traça en fer de Nostradamus, quan va acabar el partit de dissabte passat, i dir que per primera vegada l'equip acudia a un cita contra els grans sense baixes significatives al sistema defensiu.
De baixes n'hi havia moltes, tantes que Pochettino es va témer un arbitratge clàssic que encara ens deixés més "en pilotes" per al partit següent. I va fer bé, molt bé en reservar Víctor Ruiz.
Valent i valents
Va estar valent posant de començament Manu Molina, però és que Pochettino no tenia ningú més.
I aquesta valentia es va encomanar en es seus homes, que van sortir al camp a plantar cara. I és ben cert que fins que el marcador no es va posar a favor del Madrid, va poder fins i tot posar-se pel davant en un xut errat per Callejón. També fins que no va posar-se pel davant el Madrid, l'arbitratge va ser prudent i bo. Fins si tot cal destacar la jugada del minut 22 en què Marcelo es va deixar caure a l'àrea blanc i blava. Per un moment vaig tenir allò que ara en diuen un "dejà vu". Vaig reviure un partit que vaig viure des de la mateixa grada del Bernabéu a principis dels 80, en que Stilike va fer encara més "cuento" que Marcelo i l'àrbitre va pitar com quasi sempre penal contra l'Espanyol. L'equip blanc i blau guanyava i va acabar empatant.
En aquest cas Clos Gómez va veure-ho i va sancionar amb targeta al brasiler.
Però a partir d'aquí, tot va canviar perquè en la següent oportunitat que va tenir Clos per enfastiguejar als blanc i blaus va pitar una falta dubtosa a la posició preferida per CR7 per als llançaments. Allà mateix on la jornada anterior ja va marcar amb l'ajut de Pepe. La va llançar igual esperant en aquest cas l'ajuda de Luis G, però aquest es va protegir la cara amb les mans. Penal i targeta. CR7 fa "paradinha" i li fan repetir un primer llançament que entra. El segon també 1 a 0.
Per moments semblava que el Madrid se sentia còmode amb el 1 a 0, però aviat es va veure que l'Espanyol continuava viu, i abans de la mitja part, Sergio G era apunt de marcar en una passada del seu "germà" Luis.
Sortida esperançadora
La segona part va començar encara millor. Mourinho vol fer veure que estima el futbol i fa sortir els seus defenses del darrere amb la pilota controlada. Però, no en saben prou.... i l'Espanyol això ho va comprovar en repetides recuperacions de pilota en zona perillosa que van propiciar jugades d'atac i fins i tot una claríssima ocasió que Verdú va malbaratar. En dues de les jugades, Pepe perdi els papers en intentar aturar Callejón i rebia dues targetes en poc minuts que el van posar camí del vestidor.
Era el moment. la cosa estava a punt de caramel per a girar el partit. Un minut després, es va produir aquella jugada que ja havien retransmès en roda de premsa els entrenadors ploraners de la lliga, els dies abans. Un defensa fa un falteta a un crack, i la cosa es magnifica. Galan que havia estat excepcional fins aquell moment va fer caure CR7 amb la cama en què es recolzava el defensor (imagineu la "violència de l'agressió") i era injustament expulsat.
L'Espanyol va perdre els papers davant la injusta percepció arbitral. Tot i jugar 10 contra 10, els catalans semblaven "handicapats" i es van succeir un seguit de oportunitats de gol que el Madrid no va desaprofitar fins arribar al 3 a 0 final.
Sense Forlin
La premonició de Pochettino es va complir, i un Forlín embogit era expulsat en protestar cadascun dels dos gols de la segona part. Protesta cínica, contestada amb la màxima expressió de cinisme per part de l'àrbitre.
Ara cal tornar a confiar en Cornellà per sumar diumenge tres nous punts. No sé qui jugarà, però si baten el coure com a Madrid, contra Osasuna han de tornar a sumar tres punts.
contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Passem plana
Espanyol 1- Almeria 0
Encara que els que vam presenciar el partit del Madrigal, seguim tossuts defenent que el 4 a 0 no va tenir res a veure amb el que va passar sobre la gespa, en l’aspecte del joc, el domini, la superioritat i l’aplicació del reglament, us puc ben assegurar que la visita de l’Almeria em sonava a partit trampa. Les baixes d’Oswaldo i Chica no em feien el pes. Els extrems rateta de l’Almeria (rata de claveguera en el cas de Crusat) i la solvència del seu porter feien manifestar el meu vessant de perico patidor.
Pochettino presentava una alineació, que a les baixes sabudes hi afegia la suplència de Verdú, que possiblement havia estat l’home més determinant el dia del debut.
Com al Madrigal, Kameni sortia al camp en calça curta i la mosca em començava a pujar al nas.
Després de molts anys, recordo alguna temporada de la primera dècada del segle XXI amb quatre i cinc Garcias a la plantilla, l’Espanyol tornava a jugar amb tres Garcias. I el de l’Almeria, també havia estat espanyolista. Bò o dolent, era un record del nostre passat recent. Com ho era l’extrem hàbil Crusat, un jugador molt vàlid que hauria d’haver fet carrera a Montjuïc. Un home desagraït, que des de llavors vomita antiespanyolisme. Una rata, de claveguera. I l’afició li ho va recordar.
No passa res
No exagero gens, si us dic que fins al minut 36 del partit no havia passat res. Algunes entrades lletjotes amb targetes per les nostres “perles” Duscher i Forlín.
Va ser a partir de llavors quan l’Espanyol es va treure una mica la son de les orelles i Alonso per dues vegades, i sobretot Callejón en un d’aquells xuts en que el públic crida gol per error. I encara, per acabar, al darrer minut Sergio Garcia va tenir dues ocasions més. L’Almeria només va intimidar en una “gardela” llunyana i amb rosca, que Kameni va refusar amb encert.
De la primera part podíem treure algunes conclusions. Que en aquest equip hi faltava Verdú. Que el partit es podia guanyar només prement una mica més l’accelerador. Que Galan, a banda de ser un bon rematador, centra molt bé. I que la defensa suïcida de Lillo donava certes facilitats. Sobretot en la sortida de la pilota. Ja sabem que Lillo és deixeble del filòsof, i que Pochettino els té presa la mida a tots dos. El deixeble del filòsof imita, i li agrada sortir del darrere amb la pilota controlada. Els seus defensors no reuneixen aptituds per a fer-ho. Sense pressionar en excés, els davanters blanc i blaus ja va escurar alguna pilota, que com el dia del Getafe haurien haver pogut significar algun gol. Només calia provar-ho.
Quina empanada...
I no va caldre fer-ho. No van caldre les urgència ja que només començar la segona part va arribar la gran solució: el gol.
Em va sorprendre amb “els pixats al ventre”. A la mitja part vaig començar a preparar unes empanades argentines a la cuina i quan en cara no les havia plegat, Callejón feia una de les rematades a sobre bot des de fora l’àrea, d’aquelles que els comencen a caracteritzar. Cada dia amb més punteria i confiança. Un rebuig defensiu li arribava al peu i executava l’ocasió amb un d’aquells dispars que van botant mentre var arran de terra i que tant despisten als porters. Alves no va ser una excepció. Gol! 1 a 0.
La lesió d’Alonso obligava la primera substitució, que suposava l’entrada de Verdú. Sergio era ben a punt de fer el segon, i el partit anava entrant en un període poc definit, amb joc avorrit i tots el números per a començar a patir. Però no, tret d’una hàbil intervenció de Kameni en una sortida, l’Almeria no va fer por.
Dàtolo sortia per Sergio, i l’argentí tornava a donar mostres de bon futbolista. Ja ens va agradar molt a Nàpols fa un any el darrer partit del malagunyat Jarque. El dia del debut va mostrar la seva classe. I contra l’Almeria hi tornava de nou. Va destacar un repetida triangulació amb Verdú i David a la banda esquerra que va fer aixecar el públic del seient.
Als darrers minuts Pochettino va fer un d’aquells canvis caganers que el caracteritzen. Surt un defensa per un davanter, per perdre temps.
Queden només 34 punts per a la salvació i d’aquesta manera ens ho haurem de mirar, mentre no tinguem la constància que es pot aspirar a alguna cosa més. Un bon coixí, per ara, per anar dimarts al Bernabéu a “robar careteres”.
Sense baixes al darrere
Un bon símptoma de la visita al Bernabéu, és que per primera vegada en molt anys, no recordo que abans d’un partit contra el Madrid o al Barça, no tinguem alguna baixa al sistema defensiu. Trobarem a faltar però l’ofici de Pareja i Moisés, segur.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Encara que els que vam presenciar el partit del Madrigal, seguim tossuts defenent que el 4 a 0 no va tenir res a veure amb el que va passar sobre la gespa, en l’aspecte del joc, el domini, la superioritat i l’aplicació del reglament, us puc ben assegurar que la visita de l’Almeria em sonava a partit trampa. Les baixes d’Oswaldo i Chica no em feien el pes. Els extrems rateta de l’Almeria (rata de claveguera en el cas de Crusat) i la solvència del seu porter feien manifestar el meu vessant de perico patidor.
Pochettino presentava una alineació, que a les baixes sabudes hi afegia la suplència de Verdú, que possiblement havia estat l’home més determinant el dia del debut.
Com al Madrigal, Kameni sortia al camp en calça curta i la mosca em començava a pujar al nas.
Després de molts anys, recordo alguna temporada de la primera dècada del segle XXI amb quatre i cinc Garcias a la plantilla, l’Espanyol tornava a jugar amb tres Garcias. I el de l’Almeria, també havia estat espanyolista. Bò o dolent, era un record del nostre passat recent. Com ho era l’extrem hàbil Crusat, un jugador molt vàlid que hauria d’haver fet carrera a Montjuïc. Un home desagraït, que des de llavors vomita antiespanyolisme. Una rata, de claveguera. I l’afició li ho va recordar.
No passa res
No exagero gens, si us dic que fins al minut 36 del partit no havia passat res. Algunes entrades lletjotes amb targetes per les nostres “perles” Duscher i Forlín.
Va ser a partir de llavors quan l’Espanyol es va treure una mica la son de les orelles i Alonso per dues vegades, i sobretot Callejón en un d’aquells xuts en que el públic crida gol per error. I encara, per acabar, al darrer minut Sergio Garcia va tenir dues ocasions més. L’Almeria només va intimidar en una “gardela” llunyana i amb rosca, que Kameni va refusar amb encert.
De la primera part podíem treure algunes conclusions. Que en aquest equip hi faltava Verdú. Que el partit es podia guanyar només prement una mica més l’accelerador. Que Galan, a banda de ser un bon rematador, centra molt bé. I que la defensa suïcida de Lillo donava certes facilitats. Sobretot en la sortida de la pilota. Ja sabem que Lillo és deixeble del filòsof, i que Pochettino els té presa la mida a tots dos. El deixeble del filòsof imita, i li agrada sortir del darrere amb la pilota controlada. Els seus defensors no reuneixen aptituds per a fer-ho. Sense pressionar en excés, els davanters blanc i blaus ja va escurar alguna pilota, que com el dia del Getafe haurien haver pogut significar algun gol. Només calia provar-ho.
Quina empanada...
I no va caldre fer-ho. No van caldre les urgència ja que només començar la segona part va arribar la gran solució: el gol.
Em va sorprendre amb “els pixats al ventre”. A la mitja part vaig començar a preparar unes empanades argentines a la cuina i quan en cara no les havia plegat, Callejón feia una de les rematades a sobre bot des de fora l’àrea, d’aquelles que els comencen a caracteritzar. Cada dia amb més punteria i confiança. Un rebuig defensiu li arribava al peu i executava l’ocasió amb un d’aquells dispars que van botant mentre var arran de terra i que tant despisten als porters. Alves no va ser una excepció. Gol! 1 a 0.
La lesió d’Alonso obligava la primera substitució, que suposava l’entrada de Verdú. Sergio era ben a punt de fer el segon, i el partit anava entrant en un període poc definit, amb joc avorrit i tots el números per a començar a patir. Però no, tret d’una hàbil intervenció de Kameni en una sortida, l’Almeria no va fer por.
Dàtolo sortia per Sergio, i l’argentí tornava a donar mostres de bon futbolista. Ja ens va agradar molt a Nàpols fa un any el darrer partit del malagunyat Jarque. El dia del debut va mostrar la seva classe. I contra l’Almeria hi tornava de nou. Va destacar un repetida triangulació amb Verdú i David a la banda esquerra que va fer aixecar el públic del seient.
Als darrers minuts Pochettino va fer un d’aquells canvis caganers que el caracteritzen. Surt un defensa per un davanter, per perdre temps.
Queden només 34 punts per a la salvació i d’aquesta manera ens ho haurem de mirar, mentre no tinguem la constància que es pot aspirar a alguna cosa més. Un bon coixí, per ara, per anar dimarts al Bernabéu a “robar careteres”.
Sense baixes al darrere
Un bon símptoma de la visita al Bernabéu, és que per primera vegada en molt anys, no recordo que abans d’un partit contra el Madrid o al Barça, no tinguem alguna baixa al sistema defensiu. Trobarem a faltar però l’ofici de Pareja i Moisés, segur.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Realitat deformada
Vila-real 4 – Espanyol 1
Si tenim l’esperança i gairebé la certesa que el primer partit de lliga a Cornellà serà un exemple del que ha de ser el joc de l’equip a casa, davant la gran majoria del rivals durant la temporada, estem convençuts que el primer partit de visitants, no s’assemblarà en res al que han de ser els desplaçaments de l’equip.
Difícilment l’Espanyol o qualsevol altre rival fallarà cinc clares ocasions de gol durant els primers 10 minuts del partit. Esperem també que en un mínim d’ocasions l’arbitratge vagi a càrrec d’un culer indissimulable. I el fet que tot plegat acabi en una golejada inversemblant, em fa pensar que això no pot tornar a passar. O si? Patirem unes quantes vegades Iturralde? Oswaldo es lesionarà després d’un episodi de tanta mala sort? Aquest porter tornarà a aparèixer com en el decisiu partit de fa dues temporades al Madrigal? Això i molt més ho comprovarem a partir d’ara. La lliga comença a prendre forma, a Vila-real, encara deformada.
A banda d’una jugada que va esdevenir al minut 2, en que el Vila-real va tenir molta mala sort, ja que Borja Valero, gràcies a que l’equip no tenia un Moisés disposat a aturar el homes que arriben embalats des de la segona línia, es va trobar tot sol davant Kameni per marcar i la va ajustar tant arran de pal que la va fotre fora. Totes les jugades del partit van comptar amb una forta dosi de bona sort a favor dels locals i la infalible complicitat de Iturralde González.
No calia esforç
Ben segur que si els homes de Pochetino haguessin sospitat aquest mal repartiment de la sort, no haurien fet esforços en crear joc, distribuir pilotes, sorprendre la defensa local desprevinguda, respondre a les entrades dures dels de la Plana, ni fer-se cap mena d’il·lusió d’aconseguir res de positiu.
Sembla inútil explicar a amb detall totes cadascuna de les jugades desafortunades. Consultant les estadístiques de possessió de pilota, xuts a porta, targetes etc del partit ja te’n pots fer una idea.
No a Iturralde
A l’Espanyol només se li pot criticar la mala punteria i possiblement la innocència eterna de tot el conjunt. Es podria discutir si hi ha hagut certa precipitació en la inclusió de Duscher, Sergio G o De la Peña. Si prendre la decisió de donar per feta la titularitat de Kameni pot ser massa dràstica, per ser presa massa aviat. Si tots plegats ens hem de fer respectar més, i fer entendre als que manen que les queixes arbitrals dels equip modestos cal ser escoltada, i somniar en que Iturralde mai més podrà aparèixer en els mals somnis, perquè a cap persona imparcial se li acudirà assignar el seu nom a un partit dels blanc i blaus.
I així van anar caient els gols. Els dos primers per obra i efectivitat dels groguets. Els altres dos, i tots els que hagués volgut, per especial desig de Iturralde. La particular interpretació del reglament d’aquest àrbitre, és de tot denunciable.
El futbol torna a Conellà la jornada vinent. Esperem retrobar aquell equip ambiciós i virtuós de la jornada inaugural.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Si tenim l’esperança i gairebé la certesa que el primer partit de lliga a Cornellà serà un exemple del que ha de ser el joc de l’equip a casa, davant la gran majoria del rivals durant la temporada, estem convençuts que el primer partit de visitants, no s’assemblarà en res al que han de ser els desplaçaments de l’equip.
Difícilment l’Espanyol o qualsevol altre rival fallarà cinc clares ocasions de gol durant els primers 10 minuts del partit. Esperem també que en un mínim d’ocasions l’arbitratge vagi a càrrec d’un culer indissimulable. I el fet que tot plegat acabi en una golejada inversemblant, em fa pensar que això no pot tornar a passar. O si? Patirem unes quantes vegades Iturralde? Oswaldo es lesionarà després d’un episodi de tanta mala sort? Aquest porter tornarà a aparèixer com en el decisiu partit de fa dues temporades al Madrigal? Això i molt més ho comprovarem a partir d’ara. La lliga comença a prendre forma, a Vila-real, encara deformada.
A banda d’una jugada que va esdevenir al minut 2, en que el Vila-real va tenir molta mala sort, ja que Borja Valero, gràcies a que l’equip no tenia un Moisés disposat a aturar el homes que arriben embalats des de la segona línia, es va trobar tot sol davant Kameni per marcar i la va ajustar tant arran de pal que la va fotre fora. Totes les jugades del partit van comptar amb una forta dosi de bona sort a favor dels locals i la infalible complicitat de Iturralde González.
No calia esforç
Ben segur que si els homes de Pochetino haguessin sospitat aquest mal repartiment de la sort, no haurien fet esforços en crear joc, distribuir pilotes, sorprendre la defensa local desprevinguda, respondre a les entrades dures dels de la Plana, ni fer-se cap mena d’il·lusió d’aconseguir res de positiu.
Sembla inútil explicar a amb detall totes cadascuna de les jugades desafortunades. Consultant les estadístiques de possessió de pilota, xuts a porta, targetes etc del partit ja te’n pots fer una idea.
No a Iturralde
A l’Espanyol només se li pot criticar la mala punteria i possiblement la innocència eterna de tot el conjunt. Es podria discutir si hi ha hagut certa precipitació en la inclusió de Duscher, Sergio G o De la Peña. Si prendre la decisió de donar per feta la titularitat de Kameni pot ser massa dràstica, per ser presa massa aviat. Si tots plegats ens hem de fer respectar més, i fer entendre als que manen que les queixes arbitrals dels equip modestos cal ser escoltada, i somniar en que Iturralde mai més podrà aparèixer en els mals somnis, perquè a cap persona imparcial se li acudirà assignar el seu nom a un partit dels blanc i blaus.
I així van anar caient els gols. Els dos primers per obra i efectivitat dels groguets. Els altres dos, i tots els que hagués volgut, per especial desig de Iturralde. La particular interpretació del reglament d’aquest àrbitre, és de tot denunciable.
El futbol torna a Conellà la jornada vinent. Esperem retrobar aquell equip ambiciós i virtuós de la jornada inaugural.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dijous, 3 de juny del 2010
Espanyol 2009- 2010
Un per un
Kameni:
Ha estat el porter de sempre, amb moments estel·lars i shows ridículs, d'aquells que protagonitza quan els excessos de confiança el fan oblidar la professionalitat. Costa entendre que amb les seves aptituds físiques no tingui millors prestacions en les pilotes centrades a l'àrea. Es parla de vendre'l. Llàstima que tingui la clàusula tant baixa. Si fa un bon mundial en els "prendran"
Cristian Alavarez:
Ha quedat demostrat que quan té l'oportunitat de jugar demostra la seva vàlua. A tots els porters suplents els falten minuts per a guanyar confiança i donar una mostra més clara de les seva capacitat.
Chica:
Ha jugat als dos laterals quan se l'ha necessitat i s'ha convertit per mèrits en el titular del dret. Ofensivament no és Zabaleta, però per futur i prestacions ha de continuar de titular.
Pillud:
No ha jugat prou minuts per donar prova de la vàlua que se li suposava. El poc que ha jugat ho ha fet força malament. Desconnectat, despistat i poc compromès. Per empitjorar-ho tot, ha saltat a la fama pels seus atributs, mostrats per l'internet marranu. Cal facturar-lo de tornada.
Roncaglia:
Ha jugat més del que mereixia per les necessitats de l'equip. No val per central, ni per lateral. Impulsiu en excés, recorre a la violència sense sentit i se'l pot considerar culpable d'algun dels mals moments de l'equip al llarg de la temporada. Urgeix facturar-lo de tornada.
Pareja:
És el central experimentat, murri i difícil de superar. Mostra algunes llacunes en moments inesperats. Pot seguir progressant i exercir de mestre de la nova fornada de centrals de Sant Adrià. Si Maradona l'hagués posat a l'aparador de Sudàfrica podrien haver arribat ofertes que es podrien considerar si paguen sencera la clàusula de rescissió.
Jarque:
El més enyorat i aplaudit de tots. Et seguirem aplaudint i enyorant, encara que has deixat una esplèndida llavor en un gran planter de centrals.
Victor Ruiz:
La gran descoberta, ja va mostrar bones maneres en el darrer partit de Jarque. Ja en partit oficial, el 30, va estar bé des del primer dia, i li va caldre acabar de convèncer a l'entrenador. En ell i els que són com ell hem de basar el nostre futur.
Jordi Amat:
El 40, és una aposta de futur. Ha de seguir a l'escola per acabar formant amb Víctor Ruiz, el darrera de l'Espanyol de tota un dècada. Un mur que serà infranquejable.
Forlín:
Ha donat una impressió totalment diferent a la de Pillud i Roncaglia, els seus dos companys argentins que van arribar a principi de temporada. És un Pareja, en potència i cal agraïr-li haver estat capaç d'ocupar la plaça tàctica de Moisès, quan ha convingut.
Moisés:
Continua sent l'home més tàctic de l'equip. El de les grans prestacions i assistències defensives, que relliguen un bloc. Insubstituïble i intransferible.
David Garcia:
Per motius físic, la seva temporada ha estat curteta i com sempre satisfactòria. No se li pot demanar més.
Dídac Vilar:
Ha complert amb escreix la funció que cada any se li assigna al nou fitxatge que ha de suplir David al lateral esquerre. Per joventut li falta ofici i picardia. Quan en tingui, serà el nou Capdevila, i aquest no ens el poden fotre. Atenció directius!
Baena:
Sense arribar a cobrir les expectatives que havia despertat des de les categories inferiors, ha acabat sent un home valorat en l'equip. Ha estat afavorit per una inusual confiança de l'entrenador en un home que no despunta. A la fi i després de tants minuts ha demostrat que val.
De la Peña:
La desgràcia física va amb ell. Ja no sabem si té mala sort. Si a can Barça el van farcir d'additius perjudicials. Si és un gandul dels estiraments. Si se l'ha de perdonar. Si ha de cobrar tant. És en mans del metges. Que decideixin. No deixa de ser un crack.
Javi Màrquez:
En les seves prestacions al camp, cal fonamentar el futur de l'equip. Des del primer dia és el millor home sobre el camp. Pochettino va trigar massa a adonar-se'n. la seves possibilitats d'èxit van estretament lligades a la valentia dels seus companys de demanar-li la pilota. Al joc col·lectiu sense pors. És la nostra joia. Progressarà.
Verdú:
També depèn molt de la participació de la resta de companys en el gol col·lectiu, i sobretot dels homes punta que ha de treure'n més profit de la pilotes que dona. És també per a tota una dècada.
Nakamura:
Quin error i quina desgràcia. És el cas del nouvingut que no es vol integrar. I és una llàstima, sobretot en el seu cas, perquè de jugar a futbol en sabia un munt.
Marqués:
Tot el contrari que la japonès, venia precedit de mala fama i abocat al fracàs. la feina fet amb ell em recorda la de Víctor Fernàndez, rercuperant Esnàider per al futbol. Cal parlar amb ell, i preguntar si vol seguir sent persona. Si es compromet és un jugador desequilibrant i molt aprofitable.
Coro:
Li continua costant donar el pas de ser un titular indiscutible, cosa que celebraríem els que des del primer dia hem cregut en ell. No sé si li calen més oportunitats o ja ho ha mostrat tot. És cosa seva. Madura!
Callejon:
El seu problema ha estat el gol. Quan el superi, ha de demostrar a tots plegats que no exagero tant quan l'anomeno "pelé blanc". No ha de posar-se a la venda.
Luis Garcia:
En ell la veterania és un grau. La lluita un gran valor. Tant al davant, com al darrere sempre suma. A l'extrem dret, és desaprofitat. Millora, com tants d'altres, darrere al davanter centre. Si hi hagués una bona oferta el vendria o el canviaria. Suggeria fa unes dies, fer un troc de truc amb el Bolònia. És una idea.
Dani Osvaldo:
Una troballa. Només veure com va fer anar de cul la defensa dels "tricampions" és per a no deixar-se'l perdre. Té gol i futbol a les cames. Amb una mica més d'entesa amb els companys, serà una màquina. Urgeix pactar alguna cosa amb el Bolònia.
Alonso:
Un jugador que fa equip. Un esforçat que no escatima res. No em sembla un titular indiscutible, però si un home dels que fa vestidor i no desentona gens. Suplent.
Tamudo:
Desgraciat final de l'home més decisiu de la història del club. Ni ell, ni la directiva, ni sobretot el seu manager han estat correctes. Ateu i gràcies. Moltes gràcies campió!
Ben Sahar:
És molt més futbolista del que ha pogut demostrar. Li calen més minuts i confiança. És un diamant a polir.
Azrak i Pedraza:
Són una mostra més de futurs homes vàlids. Els caldrà oportunitats. A ells i ala resta d'homes del planter que ara no seran a 2aB. Una llàstima!
Escrit per l'Eugeni Rius
Kameni:
Ha estat el porter de sempre, amb moments estel·lars i shows ridículs, d'aquells que protagonitza quan els excessos de confiança el fan oblidar la professionalitat. Costa entendre que amb les seves aptituds físiques no tingui millors prestacions en les pilotes centrades a l'àrea. Es parla de vendre'l. Llàstima que tingui la clàusula tant baixa. Si fa un bon mundial en els "prendran"
Cristian Alavarez:
Ha quedat demostrat que quan té l'oportunitat de jugar demostra la seva vàlua. A tots els porters suplents els falten minuts per a guanyar confiança i donar una mostra més clara de les seva capacitat.
Chica:
Ha jugat als dos laterals quan se l'ha necessitat i s'ha convertit per mèrits en el titular del dret. Ofensivament no és Zabaleta, però per futur i prestacions ha de continuar de titular.
Pillud:
No ha jugat prou minuts per donar prova de la vàlua que se li suposava. El poc que ha jugat ho ha fet força malament. Desconnectat, despistat i poc compromès. Per empitjorar-ho tot, ha saltat a la fama pels seus atributs, mostrats per l'internet marranu. Cal facturar-lo de tornada.
Roncaglia:
Ha jugat més del que mereixia per les necessitats de l'equip. No val per central, ni per lateral. Impulsiu en excés, recorre a la violència sense sentit i se'l pot considerar culpable d'algun dels mals moments de l'equip al llarg de la temporada. Urgeix facturar-lo de tornada.
Pareja:
És el central experimentat, murri i difícil de superar. Mostra algunes llacunes en moments inesperats. Pot seguir progressant i exercir de mestre de la nova fornada de centrals de Sant Adrià. Si Maradona l'hagués posat a l'aparador de Sudàfrica podrien haver arribat ofertes que es podrien considerar si paguen sencera la clàusula de rescissió.
Jarque:
El més enyorat i aplaudit de tots. Et seguirem aplaudint i enyorant, encara que has deixat una esplèndida llavor en un gran planter de centrals.
Victor Ruiz:
La gran descoberta, ja va mostrar bones maneres en el darrer partit de Jarque. Ja en partit oficial, el 30, va estar bé des del primer dia, i li va caldre acabar de convèncer a l'entrenador. En ell i els que són com ell hem de basar el nostre futur.
Jordi Amat:
El 40, és una aposta de futur. Ha de seguir a l'escola per acabar formant amb Víctor Ruiz, el darrera de l'Espanyol de tota un dècada. Un mur que serà infranquejable.
Forlín:
Ha donat una impressió totalment diferent a la de Pillud i Roncaglia, els seus dos companys argentins que van arribar a principi de temporada. És un Pareja, en potència i cal agraïr-li haver estat capaç d'ocupar la plaça tàctica de Moisès, quan ha convingut.
Moisés:
Continua sent l'home més tàctic de l'equip. El de les grans prestacions i assistències defensives, que relliguen un bloc. Insubstituïble i intransferible.
David Garcia:
Per motius físic, la seva temporada ha estat curteta i com sempre satisfactòria. No se li pot demanar més.
Dídac Vilar:
Ha complert amb escreix la funció que cada any se li assigna al nou fitxatge que ha de suplir David al lateral esquerre. Per joventut li falta ofici i picardia. Quan en tingui, serà el nou Capdevila, i aquest no ens el poden fotre. Atenció directius!
Baena:
Sense arribar a cobrir les expectatives que havia despertat des de les categories inferiors, ha acabat sent un home valorat en l'equip. Ha estat afavorit per una inusual confiança de l'entrenador en un home que no despunta. A la fi i després de tants minuts ha demostrat que val.
De la Peña:
La desgràcia física va amb ell. Ja no sabem si té mala sort. Si a can Barça el van farcir d'additius perjudicials. Si és un gandul dels estiraments. Si se l'ha de perdonar. Si ha de cobrar tant. És en mans del metges. Que decideixin. No deixa de ser un crack.
Javi Màrquez:
En les seves prestacions al camp, cal fonamentar el futur de l'equip. Des del primer dia és el millor home sobre el camp. Pochettino va trigar massa a adonar-se'n. la seves possibilitats d'èxit van estretament lligades a la valentia dels seus companys de demanar-li la pilota. Al joc col·lectiu sense pors. És la nostra joia. Progressarà.
Verdú:
També depèn molt de la participació de la resta de companys en el gol col·lectiu, i sobretot dels homes punta que ha de treure'n més profit de la pilotes que dona. És també per a tota una dècada.
Nakamura:
Quin error i quina desgràcia. És el cas del nouvingut que no es vol integrar. I és una llàstima, sobretot en el seu cas, perquè de jugar a futbol en sabia un munt.
Marqués:
Tot el contrari que la japonès, venia precedit de mala fama i abocat al fracàs. la feina fet amb ell em recorda la de Víctor Fernàndez, rercuperant Esnàider per al futbol. Cal parlar amb ell, i preguntar si vol seguir sent persona. Si es compromet és un jugador desequilibrant i molt aprofitable.
Coro:
Li continua costant donar el pas de ser un titular indiscutible, cosa que celebraríem els que des del primer dia hem cregut en ell. No sé si li calen més oportunitats o ja ho ha mostrat tot. És cosa seva. Madura!
Callejon:
El seu problema ha estat el gol. Quan el superi, ha de demostrar a tots plegats que no exagero tant quan l'anomeno "pelé blanc". No ha de posar-se a la venda.
Luis Garcia:
En ell la veterania és un grau. La lluita un gran valor. Tant al davant, com al darrere sempre suma. A l'extrem dret, és desaprofitat. Millora, com tants d'altres, darrere al davanter centre. Si hi hagués una bona oferta el vendria o el canviaria. Suggeria fa unes dies, fer un troc de truc amb el Bolònia. És una idea.
Dani Osvaldo:
Una troballa. Només veure com va fer anar de cul la defensa dels "tricampions" és per a no deixar-se'l perdre. Té gol i futbol a les cames. Amb una mica més d'entesa amb els companys, serà una màquina. Urgeix pactar alguna cosa amb el Bolònia.
Alonso:
Un jugador que fa equip. Un esforçat que no escatima res. No em sembla un titular indiscutible, però si un home dels que fa vestidor i no desentona gens. Suplent.
Tamudo:
Desgraciat final de l'home més decisiu de la història del club. Ni ell, ni la directiva, ni sobretot el seu manager han estat correctes. Ateu i gràcies. Moltes gràcies campió!
Ben Sahar:
És molt més futbolista del que ha pogut demostrar. Li calen més minuts i confiança. És un diamant a polir.
Azrak i Pedraza:
Són una mostra més de futurs homes vàlids. Els caldrà oportunitats. A ells i ala resta d'homes del planter que ara no seran a 2aB. Una llàstima!
Escrit per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
