dilluns, 4 d’octubre de 2010

Passem plana

Espanyol 1- Almeria 0

Encara que els que vam presenciar el partit del Madrigal, seguim tossuts defenent que el 4 a 0 no va tenir res a veure amb el que va passar sobre la gespa, en l’aspecte del joc, el domini, la superioritat i l’aplicació del reglament, us puc ben assegurar que la visita de l’Almeria em sonava a partit trampa. Les baixes d’Oswaldo i Chica no em feien el pes. Els extrems rateta de l’Almeria (rata de claveguera en el cas de Crusat) i la solvència del seu porter feien manifestar el meu vessant de perico patidor.

Pochettino presentava una alineació, que a les baixes sabudes hi afegia la suplència de Verdú, que possiblement havia estat l’home més determinant el dia del debut.
Com al Madrigal, Kameni sortia al camp en calça curta i la mosca em començava a pujar al nas.
Després de molts anys, recordo alguna temporada de la primera dècada del segle XXI amb quatre i cinc Garcias a la plantilla, l’Espanyol tornava a jugar amb tres Garcias. I el de l’Almeria, també havia estat espanyolista. Bò o dolent, era un record del nostre passat recent. Com ho era l’extrem hàbil Crusat, un jugador molt vàlid que hauria d’haver fet carrera a Montjuïc. Un home desagraït, que des de llavors vomita antiespanyolisme. Una rata, de claveguera. I l’afició li ho va recordar.

No passa res

No exagero gens, si us dic que fins al minut 36 del partit no havia passat res. Algunes entrades lletjotes amb targetes per les nostres “perles” Duscher i Forlín.
Va ser a partir de llavors quan l’Espanyol es va treure una mica la son de les orelles i Alonso per dues vegades, i sobretot Callejón en un d’aquells xuts en que el públic crida gol per error. I encara, per acabar, al darrer minut Sergio Garcia va tenir dues ocasions més. L’Almeria només va intimidar en una “gardela” llunyana i amb rosca, que Kameni va refusar amb encert.
De la primera part podíem treure algunes conclusions. Que en aquest equip hi faltava Verdú. Que el partit es podia guanyar només prement una mica més l’accelerador. Que Galan, a banda de ser un bon rematador, centra molt bé. I que la defensa suïcida de Lillo donava certes facilitats. Sobretot en la sortida de la pilota. Ja sabem que Lillo és deixeble del filòsof, i que Pochettino els té presa la mida a tots dos. El deixeble del filòsof imita, i li agrada sortir del darrere amb la pilota controlada. Els seus defensors no reuneixen aptituds per a fer-ho. Sense pressionar en excés, els davanters blanc i blaus ja va escurar alguna pilota, que com el dia del Getafe haurien haver pogut significar algun gol. Només calia provar-ho.

Quina empanada...

I no va caldre fer-ho. No van caldre les urgència ja que només començar la segona part va arribar la gran solució: el gol.
Em va sorprendre amb “els pixats al ventre”. A la mitja part vaig començar a preparar unes empanades argentines a la cuina i quan en cara no les havia plegat, Callejón feia una de les rematades a sobre bot des de fora l’àrea, d’aquelles que els comencen a caracteritzar. Cada dia amb més punteria i confiança. Un rebuig defensiu li arribava al peu i executava l’ocasió amb un d’aquells dispars que van botant mentre var arran de terra i que tant despisten als porters. Alves no va ser una excepció. Gol! 1 a 0.
La lesió d’Alonso obligava la primera substitució, que suposava l’entrada de Verdú. Sergio era ben a punt de fer el segon, i el partit anava entrant en un període poc definit, amb joc avorrit i tots el números per a començar a patir. Però no, tret d’una hàbil intervenció de Kameni en una sortida, l’Almeria no va fer por.
Dàtolo sortia per Sergio, i l’argentí tornava a donar mostres de bon futbolista. Ja ens va agradar molt a Nàpols fa un any el darrer partit del malagunyat Jarque. El dia del debut va mostrar la seva classe. I contra l’Almeria hi tornava de nou. Va destacar un repetida triangulació amb Verdú i David a la banda esquerra que va fer aixecar el públic del seient.
Als darrers minuts Pochettino va fer un d’aquells canvis caganers que el caracteritzen. Surt un defensa per un davanter, per perdre temps.
Queden només 34 punts per a la salvació i d’aquesta manera ens ho haurem de mirar, mentre no tinguem la constància que es pot aspirar a alguna cosa més. Un bon coixí, per ara, per anar dimarts al Bernabéu a “robar careteres”.

Sense baixes al darrere

Un bon símptoma de la visita al Bernabéu, és que per primera vegada en molt anys, no recordo que abans d’un partit contra el Madrid o al Barça, no tinguem alguna baixa al sistema defensiu. Trobarem a faltar però l’ofici de Pareja i Moisés, segur.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius