dilluns, 12 de gener de 2009

Espanyol 2 - Almeria 2 (Jornada 18)

Desgavell, esforç i mal menor

Segurament el que els aficionats entenem al voltant de les jerarquies ,les graduacions i els càrrecs en el món del futbol, no tenen res a veure amb la realitat. Si no, expliqueu-me com és possible que el secretari tècnic o com n’hi vulguin dir, hagi pogut estar “marejant la perdiu” durant totes les festes nadalenques al voltant d’un centrecampista mexicà com el salvador del joc avorrit i inoperant del nostre equip. Si resulta que el tal Gerardo Torrado és un migcampista defensiu, com tants d’altres al centre del camp blanc-i-blau.

Expliqueu-me també, com un home amb aquesta responsabilitat, pot haver suportat que durant el ball de fitxatges d’estiu, jugadors com Ibagaza, Luque, Llorente,, Sergio Garcia o Aduriz, hagin canviat de club sense que arribés a acudir-se-li que qualsevol d’ells podia ser un dels homes creatius, puntes o de banda esquerra, que fa mesos que persegueix el club.

Els mals resultats, i segurament tot un seguit de reflexions d’aquest estil, han preocupat als seguidors blanc-i-blaus aquestes darreres setmanes. No sembla el millor moment per a començar a decidir si l’equip podrà salvar la categoria, ni seguir endavant a la copa del Rei. Els fets però, esdevenen ara i el partit a cara o creu amb l’Almeria, s’havia de guanyar, si o si.

Tarda fosca
L’Espanyol va viure una d’aquelles tardes a la que ens té acostumats, en les quals a més de donar la pitjor imatge, les coses no se succeeixen de la manera més favorable.

Sense temps per poder apreciar si l’equip era un altra de ben diferent del que va tornar a fer el ridícul a El Egido, en el llançament d’una falta que s’havia produït de manera semi-còmica, Uché rematava de cap en quedar desaparellat en el marcatge defensiu. Chica va fer caure des de terra, i sense voler un atracant visitant. Encara que involuntària, la falta existia. Com sempre, la punta de mala sort. Sempre mala sort. Quan la tindre a favor?
Seria el gol, o que on no n’hi ha no en raja, però l’equip va quedar com petrificat sense cap poder de reacció. Una sensació gèlida que es va mantenir tota la primera part.

Conjurats
A la segona part, quan l’equip va sortir conjurat, i reforçat amb Roman Martínez, va tronar a rebre una gerra d’aigua glaçada en una rematada, de nou, d’Uche, en una precisa passada i excel·lent jugada de Crusat (si Albert Crusat, aquella rateta en banda esquerra que mai hauria d’haver abandonat Montjuïc).

En aquest cas, la reacció de l’equip va ser quasi magnífica, oblidant fins i tot que no sap jugar a l’atac. Les oportunitats es van succeir i els gols no van voler entrar. Hi havia més voluntat de qualitat. Més corredisses que precisió. I de nou, la visió d’un equip enfonsat.
Em quedo amb la imatge de Rufete. La imatge d’un home amb l’aspecte de veterà, sense una qualitat que despunta i com s’arrossega per una banda inoperant.

Pitjor impossible
L’increïble Pareja, va aconseguir l’empat en el descompte i l’equip va acabar el partit amb una mica més de moral que els darrers sis partits. Però, sincerament creieu que val la pena seguir endavant a la Copa del Rei? Ens aportaria quelcom de positiu “cremar-nos” davant el Barça a dos partits? Si ha de suposar un plus, un rellançament de l’amor propi prescindint del resultat, com ho va ser el malaurat partit de lligat, endavant. Endavant, queda mitja temporada i és de suposar que una millora arribarà, perquè pitjor no es pot anar.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))