Malaga 4 - Espanyol 0

El preu de la inoperància


Un dels molts tòpics que envolten les reflexions als voltant dels resultat futbolístics, assegura que quan un equip perdona la vida al contrari, sense possibilitat de perdó, carrega amb totes les conseqüències.
Quatre vegades van perdonar els atacants blanc i blaus a la primera part.Posteriorment i quatre vegades, va acabar entrant la pilota a la portria de Kamen. Un nou desastre.

Mané, que ja fa dies que dona la impressió de no saber què fer, ens tornava a sorprendre amb l’alineació que presentava a la Rosaleda. Una sorpresa agradable i possiblement arriscada, era situar a Oscar Sielva al migcentre creatiu. Una altra de molt més arriscada i ja assajada per altres suïcides com Valverde i Màrquez, era situar a Mari Lacruz al centre de la defensa. Ja sabíem que Torrejón es en procés de recuperació, però sempre es millor un rossinyol que una garsa.
Kameni, com el N’Kono dels millors temps i ell mateix, sortia amb calça llarga. Des que el transplantament de gespa és habitual al futbol professional, que no havia vist una àrea petita tant erosionada com la de la Rosaleda. Bé valia la pena salvar els genolls.
Com en d’altres enfrontaments contra equips que vesteixen blanc i blau, com espectador, em va costar una estona acostumar-me al partit. A Màlaga més, ja que les ratlles són força semblants. Els nostres anaven vermells.

Vermells

I els vermells van començar fent un partit acceptable, on el mig camp de Moises i Sielva, controlava després del tanteig inicial, tot i que hi havia força imprecisió a la passada. Però la primera passada bona va deixar sol davant de la porteria rival a Luis Garcia, que va fer una errada “garrafal”. Una, i una altra dos minuts després, en una nova passada precisa que el deixava tot sol. I minuts després Moises i Roman tampoc marcaven en jugades menys clares. Quatre errades. Quatre perdons.

I quan semblava que l’Espanyol s’estava apropiant descaradament del partit, perdonant i perdonant, va arribar el primer gol dels malaguenys. Un combinació de la davantera en què, va semblar que Moises i Sielva, no estaven del tot encertats en les ajudes defensives, es va inaugurar el marcador.

Com a Mallorca

Quedaven deu minuts de la primera part i tota la segona. Però l’Espanyol ja no va tornar a manar. El Màlaga, com va passar jornades enrere amb el Mallorca es va trobar amb una plàcida victòria sense buscar-ho.

L’Espanyol tornava a donar la seva pitjor imatge. Gairebé sempre la mostra contra els equips més fluixos. L’Espanyol del Lacruz “fallón” , del Rufete “fondón”, del Nené que toca i toca cinquanta mil vegades la pilota abans de no fer cap genialitat. I a més L’Espanyol, en què ni Luis Garcia marca davant del porter tot sol. En definitiva l’Espanyol que encara en té per dies de disposar de De la Peña i Tamudo.

Que tremoli l’enemic

Recuperem l’optimisme pensant que encara podem sumar entre 25 i 30 punts d’aquí al final de lliga. Possiblement caldrà buscar un nou entrenador, perquè Mané sembla insegur i sense confiança en els seus jugadors. I si hem de ser optimistes pensem que a més de salvar la lligar, es pot guanyar la copa. Amb el Madrid i el Barça, pràcticament eliminats, és una competició molt oberta i assequible. Voleu més optimisme? Que tremoli l’enemic.