dimarts, 10 de febrer del 2009

Getafe 1 - Espanyol 1

Quan l’empat és una estafa

Des que es va implantar el sistema de puntuació dels tres punts per victòria, que se sap que l’empat és un resultat gairebé intranscendent, només valorat quan es combina amb una victòria en el partit següent, el que s’anomenava mitja anglesa. Una mitja de gran valor en la lliga de dos punts i que segons els aritmètics podia assegurar un campionat de lliga, en temporades normals. L’Espanyol ha canviat les derrotes pels empats, fins al punt que els empats ja comencen a semblar derrotes perquè mai venen seguides d’un triomf.

No era fàcil. El Getafe cada vegada sembla més un equip de primera. Només cal analitzar l’alineació de mig endavant, per veure que enfrontar-s’hi no és cap ganga. A l’espera de la reintegració de De la Peña al futbol actiu entre cotons, Pochetino va presentar una alineació amb cinc novetats. Li’n calien més. El “petit Poltrona” suplia l’expulsat Kameni. A la defensa, la baixa gripal de Pareja es cobria amb un Torrejón que encara no està a punt. La reforçava però, amb un home que feia línia defensiva amb ell al gloriós Espanyol de Mestalla, David Garcia. Nene escalfava banqueta, en favor de Coro. I finalment Ivan Alonso, amb look de Curro Jimenez, encarnava l’esperança blanca. Cal recordar que com si d’època de guerra es tractés, l’Espanyol continua amb un grapat de baixes. Quan fa que l’entrenador (els entrenadors) blanc i blaus, no pot/den fer jugar els onze homes desitjats?

Apali Curro!

El look de Curro, amb gruixudes patilles, no era gratuït. Ivan Alonso tenia al davant el Cata Díaz. Us imagineu un defensa formada per “tios” amb pinta de delinqüent? Alves, Cata Díaz, Roberto Carlos...quina por. Tots meritoris per jugar al “Dinamo 4 camins”.

Alonso hi va posar morro i decisió. Al minut 7 aprofitava una errada de Jacobo, San Jacobo, el porter que ha substituït dues garanties sota l’arc, Ustari i Abondanzieri. El gol del 0 a 1, ja havia estat precedit per dues cagades de Luís Garcia dins l’àrea. L’asturià, no passa tampoc el seu millor moment.

No havien passat gaires minuts amb el marcador a favor, que la meva dona em va dir “no li ser veure l’Espanyol, vestit de vermell....”, la meva resposta va ser “doncs jo no li sé veure, guanyant....”

Deu minuts més tard, Jarque amb l’ajuda de Granero també va ser a punt del 0 a 2, al remat d’un córner, com sempre...Va ser una manera fàcil de perdonar, abans d’encaixar l’empat a la jugada còmica del partit. La jugada Kameni, sense Kameni. Cristian “Poltroneta” Àlvarez, havia estat un pèl nerviós fins el moment. I ho va estar del tot amb unes mans toves que van deixar morta la pilota. Una pilota que Torrejón no es va atrevir a xutr, per por a colpejar el cap d’en “Poltroneta”. I Soldado, viu com sempre, va aprofitar-la. 1 a 1.

El “multiusos”

El marcador, no es mouria ja fins al final. Si bé, el marcador simultani, l’altra que ja interessa tant com el propi, començava a mostrar resultats no gaire positius. L’Almeria s’avançava a Màlaga. El Mallorca superava el Depor. I el Numància empatava al Madrigal.... tot feia presagiar que “palmaríem”.

A la segona part, Sergio Sanchez, que a banda de ser l’home més en forma de la temporada i la gran sorpresa, es convertia en “chico para todo”. Passava al mig de camp per apuntalar la feina de Lola, i minuts més tard per fer d’escuder de Ivan de la Peña, que tornava amb ganes. Però aquí no s’acabava la feina d’aquest “multiusos”. Abans de complir-se 20 minuts, Torrejón era expulsat per passar-li pel costat a Soldado. Soldado feia mèrit per a un Òscar a Hollywood. Sergio passava a la defensa per ajudar a Jarque, i suportar el temporal. El Getafe va aprofondir en atac, i va poder marcar en més d’una ocasió. L’encert d’en Poltroneta i el desencert dels madrilenys, van evitar una nova derrota.

Canya al simultani

La presència de Ivan va servir per la seva particular reinserció, i només entrar va estar a punt de ser decisiu, si de nou Luis Garcia, hagués encertat. Els 25 minuts jugats amb 10 homes, van estar més que acceptables. Sobretot s’hi hi afegim el simultani, perquè, el Màlaga remuntava, el Depor empatava al Son Moix i al Madrigal el Vila-real s’espavilava.

En resum, cal guanyar un fotimer de partits, per ajustar la trajectòria de l’equip a alguna cosa que s’assembli a la “mitja anglesa”. Ara arriben els enfrontaments difícils amb Sevilla, Barça, Madrid i Vila-real. L’únic consol és que acostuma ser davant els grans equips, quan l’equip mostra un nivell superior. La llàstima és, que tot i mostrar aquest nivell, tampoc els guanya. A veure si l’esperit Pochetino, unit a les reincorporacions de Kameni, Pareja, Moisés, De la Peña, Valdo, Tamudo, i algun altra que em descuido, permet sumar 6 dels pròxim 12 punts, com a mínim, i a veure com va el simultani......

((Contracrònica: Eugeni Rius))