divendres, 6 de febrer de 2009

Espanyol 1 – Huelva 1

Horror a la muntanya dels encantats

No hi ha manera que la pericada arrenqui el vol. Amb la il·lusió que va fer abandonar l’estadi del tanatori de Les Corts amb una pudor de merda impressionant, de tota la diarrea que els va agafar als culers al darrer quart, no podíem imaginar que els homes de Pochetino perdessin empenta. L’afició havia respost, però l’equip es va tornar a mostrar com una colla d’encantats, un viu retrat d’una directiva immòbil, que no reacciona, ni aprèn, després de l’enèsima hòstia.

Tots en som de conscients. Tot sabem que la només pot canviar de veritat amb el retorn de De la Peña i Tamudo, si tots plegats hi posen ganes. La feina de la directiva era procurar-nos alguna il·lusió en forma de fitxatge, mentrre no tornessin els cracks. Fa temporades que se sap d’on va coix aquest equip, i no es prenen mesures ni a darrera hora. Perquè la incorporació del tal Ivan Alonso, em temo que serà la del clàssic totxo que serveix de ben poc. Perquè després de “triomfar” en companyia de l’altra perla de l’equip, Nené, a l’Alabés enviant-lo a segona, del tal Alonso només recordo que l’any passat ens va rematar en una de les fotudes tardes a que sovint ens tenen acostumats Kameni i els seus. Perquè per a rematar córner de cap ja tenim Moises, Sergio, Roman, Jarque i Pareja.

Contra el Recre, a la muntanya de Montjuïc es va tornar a veure el de sempre. Les absències dels “golejadors” Sergio i Moisès, ens deixaven prou desemparats. Pareja, va ser qui va desembussar el canó. De nou un defensa va sortir a l’auxili de l’atac més inofensiu que deu existir actualment a l’hemisferi nord.
Malauradament lo de dijous va tornar a ser un miratge i Montjuïc va estar un lloc idoni on arrencar punts. Encara que fos als darrer minut, de penal i amb Pareja a la porteria.

Un futur gens prometedor. L’actuació de Cristian (el germà petit de Tortell Poltrona) el dijous no ens fa tenir esperances en el pròxim partit. Ja se sap que el Getafe no és res de l’alatra món, i que en aquell camp hi hem aconseguit bons resultats, però no hi ha cap pista clara que ens faci pensar que podem reaccionar. Pot ser, si vestissin de blaugranes, confiaríem en una reacció dels nostres. El temps s’esgota i no sé apel·lar a l’esperança, que diuen que és el darrer que s’ha de perdre. Segurament els encantats dels directius deuen esperar algun miracle en forma de Coro. I encantats de conèixer-se com estan, dubto que se sentin responsables de res.

((Contracrònica: Eugeni Rius))