Athlètic Club 1 – Espanyol 0

La maledicció dels partits cantats

Al món del futbol i de la seva competició per antonomàsia, la lliga, hi ha un seguit de tradicions, tòpics, cicles o denomineu-ho de la manera que us sembli més adequada, que semblen irreversibles o que sembla que els seus actius no en prenguin nota. Les coses no canvien. I així, com des de fa molts anys, les visites als equips d’Euskalerria, donen per resultat un tipus de partit travat, soset, de garrotada i arbitratge casolà, de pim, pam pum....i que si ja no l’estàs perdent quan queda mitja horeta, és molt fàcil que te’l guanyin o te’l remuntin. Quan el rellotge marca cap al minut 60, es comencen a esdevenir un seguit de jugades sense massa sentit, amb pilotades cap a l’àrea visitant, que de manera més o menys casual acaben en moltes ocasions dins la porteria I tot i sabent-ho, els equips visitants cauen a la trampa i deixen que els fets se succeeixin.


A qui se li ha acudit jugar partits de futbol a les 5 de la tarda al mes d’Agost? Tanta ineptitud hi ha a la LFP i a les plataformes televisives que comanden el “cotarro” televisiu? Realment és vergonyosa i incompetent la feina dels que fan diners, i dels que els deixen fer diners, aprofitant l’afició futbolera dels ciutadans. S’arramben al poder i a canvi els deixen negociar i enriquir-se, sense garanties de donar un servei complet. Fan ofertes nomes pensades al servei dels clubs megamilionaris i a la resta que ens bombin. Pagui vostè 15 euros i veurà dos partits. I penso, genial, em costarà diners però podré veure el meu equip (el meu partit) i un altre partit. No, el seu equip el poden veure els del Madrid i el Barça, la resta l’han de recomprar. Això si, el dia (qui sap quan) tinguin no sé quina targeta, el dia que la TDT arribi arreu o que TDSatèlit posi a la venda el partit. Segueix el vergonyós show del futbolTV.

Verdú i Nakamura

I a través d’ell alguns vam poder veure l’estrena del nostre club. Com en alguna altra ocasió, el vaig veure al Bar Miami de Puigcerdà, on un grup de irreductibles de Cerdanya segueixen en directe els grans moments blanc i blaus.

Per alegria de tots Pochetino va presentar una alineació amb pretensions i arguments atacants, com ens va tenir acostumats a la millor fase de la temporada passada. Davant hi havia un equip prou vulgar com l’Ath Bilbao. Un banda com va apuntar algun dels espectadors al bar Miami.

Homes de possessió elegant com Verdú i Nakamura, semblaven impulsar l’equip endavant, i no era somniar truites pensar en un bon resultat, tot i que Pillud i Roncaglia generaven molts dubtes a la reraguarda, i sense massa esforç els biscains arribaven amb facilitat a l’àrea de Kameni. Tres clares ocasions a la primera part, mentre els pericos només s’acostaven en quatre ocasions a l’àrea, amb una sorprenent aparició de Verdú entre línies, un falta de Nakamura, un intent de vaselina de Tamudo des de mig camp i un remat de cap de Ivan Alonso.

El minut 60

Començava la segona part. Avançava el segon període. La mateixa inoperància en els dos bàndols. Al Bar Miamí, algunes veus reivindicaven l’entrada de Javi Márquez i Ben Sahar, altres temien l’arribada del minut seixanta. L’arbitratge, era el típic de sempre. Quan els equips de joc dur s’enfronten als equips “super-grans”, són controlats des del primer minut per àrbitres juguin a casa o a fora. De locals i contra els modestos, els àrbitres casolans els deixen campar.

Quan quedaven 12 minuts per a la fi, va arribar la jugadeta “de sempre”. Pilotada endavant, badada de Chica i Roncaglia, i Toquero entre a l’àrea amb la pilota controlada i la clava. En el temps restant, els bilbaïns van poder tornar a marcar, mentre els de Pochetino van seguir inoperants i només va portar perill un xut de Callejón, que als minuts finals entrava en joc.

Mal inici. Només consola el positivisme en que s’ho va prendre l’equip. Tots van sortir del camp assegurant solució en quinze dies, tot i la difícil papereta que ens espera. És bo, però cal realisme i deixar-se de banalitats com l’exposada per David Balaguer a “Hat-tick Espanyol”, volent oblidar la temporada passada. No es pot oblidar. Sense obsessionar-se, cal recordar el que va passar i si hi ha un perquè, evitar que es torni a produir.

((Text d'Eugeni Rius))